eljuliet

Blog personal de Juli Martínez Amorós

Eixa por quan sonava el telèfon

Tinc quaranta-cinc anys. El que contaré ara es remunta a fa un grapat d’anys. Jo era prou més jove, feia ja temps que havia consolidat el meu lloc de treball, però les coses van canviar de sobte. Ho conte ara perquè, aleshores, no tenia la menor idea de què m’ocorria. Pensava, de fet, que no m’ocorria res. Que tot era normal, potser una mala ratxa, llarga, això sí, jo què sabia. Però ara sé que no. Ara sé què m’ocorria aleshores. La vida t’ensenya lliçons en vore el patiment dels altres. Perquè jo vaig tindre molta sort. Vaig tindre molta sort de superar-ho. Vaig tindre la sort que, igual que les coses canviaren de sobte, anys després tornaren a canviar. I el riu de la vida apartà de la meua voreta tot el que no em deixava alçar el cap.

Perquè és eixa la sensació: no poder alçar el cap. Després d’anys en què em sentia plenament realitzat en el meu treball, els canvis sobtats van provocar que tot fora diferent. Profundament diferent. Vaig començar a sentit por, eixa por que em recorria com un calfred cada volta que sonava el telèfon. Sabia que era ell. I que, si no l’agafava, vindria en persona, i seria pitjor. Vaig començar a dubtar de tot. Tots els coneixements que creia que tenia consolidats després d’anys d’estudis i de treball es van convertir en flams tremolosos. El model de llengua que duia de casa, el meu parlar del Vinalopó, era censurat dia sí, dia també. La inseguretat m’acompanyava en cada classe que feia i vaig començar a creure que, en realitat, no feia bé la meua faena, que no en sabia ni un borrall, que la meua opinió no alçava un pam d’en terra i que, per tant, era millor estar callat. Resulta que això té nom: la síndrome de l’impostor.

En arribar a casa, la meua dona em preguntava què em passava i jo no sabia explicar-li-ho. Com li podia dir que no servia per a la meua faena? Que cada matí, en entrar al despatx, desitjava amb força no trobar-me ningú i que tenia por, molta por, cada volta que sonava el telèfon? Ho vaig anar carregant a l’esquena. Era jo, que no sabia, un funcionari amb anys d’experiència i jornal decent, però amb greus limitacions, amb por, un impostor. Els malsons es van anar repetint i confesse que encara en tinc. Hui mateix n’he tingut un, per això és hui quan escric. Al costat de la inseguretat, una altra sensació, fins aleshores desconeguda, va començar a acompanyar-me: l’ansietat. A l’hora de dormir, a l’hora d’alçar-me, a l’hora d’anhelar que acabara la jornada laboral.

I així va arribar el punt en què eixir de casa em costava una barbaritat. Em recorde desdejunant-me, mirant la porta, mullant una altra galleta més perquè així tardava una mica més a arrancar. I anava a l’escorxador cada dia, el meu escorxador particular, igualet que el que pateixen i patiu molts altres, l’escorxador que té nom anglés, mobbing, però que, en esta ocasió, no dissimula gens ni mica l’abast tètric del concepte: assetjament laboral. Eixa sensació constant que tot el que fas ho fas malament, que eres un incapaç, un impostor, encara pitjor, un estafador.

Esta història no té un punt d’inflexió heroic. Quan estàs immers en eixa tessitura, l’heroïcitat és resistir cada dia. Perquè no eres conscient d’estar lluitant contra res, només sents la inseguretat, l’ansietat, la certitud que no vals per a res. No veus cap molí contra el qual hages de lluitar, només veus el clot en què et trobes. Jo vaig tindre sort, molta sort. En els últims mesos d’aquella etapa negra, va nàixer el meu fill i vaig trobar un motiu per a apartar del cap tanta merda. I, després, a causa d’una casualitat rocambolesca, tot va canviar per segona vegada. El riu de la vida se l’endugué a un altre lloc, com també s’endugué la inseguretat i l’ansietat. I jo vaig alçar el cap. I vaig alenar fort. I vaig tornar a creure en mi.

Els anys han passat. I ara puc dir, sense temor d’equivocar-me, que vaig caminar per la vora d’un abisme durant massa temps.

2 comments on “Eixa por quan sonava el telèfon

  1. ederlezi
    2 Abril 2021

    Es necesario hablar más del síndrome del impostor, ese que algunas/algunos jamás nos quitaremos de encima porque incluso se considera señal de profesionalidad. En el mundo de la música es perpetuo, encontrando maestros de maestros que a su vez tienen un maestro con el síndrome del impostor. El acoso laboral, entonces, resuena muy hondo, porque uno mismo cree que merece ser acosado en una suerte de síndrome de estocolmo interminable. Me alegro mucho de que pasara.

    • eljuliet
      2 Abril 2021

      Muchas gracias por tu comentario, ederlezi.
      Una abraçada forta!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 25 Març 2021 by in Personatges.

Navegació

%d bloggers like this: