eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

De l’estafa a la desfeta

Quan Podemos va irrompre en les eleccions europees de 2014, l’arrogància era la seua bandera: aquell gran resultat, amb 5 escons, fou rebut pel messies com a una fita insuficient. Perfecte. Si bé l’arrogància era el seu estil, més important encara era l’estratègia, amb lemes simplistes però colpidors (recordeu allò de la casta?) i un propòsit que ho impregnava tot: impugnar –i al remat enderrocar– el règim del 78.

Este resum precipitat recull l’esperit de l’estafa que ha sigut Podemos. Pel camí han quedat les ràtzies internes, les humiliacions als discordants, la reducció del nucli dirigent, l’impuls als més obedients i, també, les promeses incomplides. Sí, les promeses incomplides. Algunes firmades davant de notari, com la que els obligava a lluitar pel grup valencià en el Congrés en les eleccions de 2015.

Com en un tobogan vertiginós, tot això va deixar Podemos tocat, però encara va resistir l’embat de les últimes eleccions espanyoles, les d’abril i novembre de 2019. El pacte amb el PSOE, venut com a un gran triomf, no és més que el colofó de l’estafa que van anar perpetrant. D’assaltar els cels, canviar el règim polític i democratitzar l’estat, a no atrevir-se ni a regular mínimament la xacra del joc a Espanya. Dit ras i clar, de ser una amenaça rupturista, a esdevindre el millor aval del sistema. Vist així, fot pena.

Atés tot això, el fracàs absolut de les eleccions gallegues i basques només hauria d’agafar per sorpresa els més despistats o els fidels més idòlatres. Podemos s’ha convertit en un partit inútil, prescindible, perdut en lluites internes que sempre es decanten cap al mateix costat. Un partit que ha dut la democràcia interna fins a l’absurd de votar si el líder havia de dimitir per haver comprat aquell xalet. Un partit radicalment centralista que ha dilapidat en temps rècord la confiança que hi depositaren a Euskal Herria i Catalunya quan pareixia que Podemos defenia un encaix territorial diferent.

Galiza_Euskadi

Podemos desapareix de Galícia i es queda reduït a la mitat a Euskadi. La desfeta és estrepitosa i marca la senda que està per vindre. Al País Valencià, Podemos salvà els mobles l’abril de 2019 perquè Ximo Puig convocà les eleccions valencianes juntament amb les espanyoles. El ganxo del messies encara els permeté conservar el 8% del vot en l’urna autonòmica (un 12% a l’espanyola). Un mes després, en les municipals, sumant les diverses marques amb què es presentà, amb prou faenes va sumar un 5,5% de vot. Però la repetició electoral espanyola de novembre ja va trencar eixa sincronia: les pròximes eleccions valencianes no coindiciran amb cap altra.

Este escenari l’ha de tindre ben present Compromís. Ximo Puig s’ha erigit en un president sòlid, però l’espai valencianista i rupturista també ho és. Per la dreta, PP i Vox seguiran disputant votants, mentre que C’s desapareixerà del tauler, simultàniament al seu bessó P’s, potser tots dos deixant perdre sucosos percentatges de vot d’entre el 3 i el 4%. En resum: a un costat, Compromís, a l’altre, PP i Vox, enmig, el PSOE. L’equació és bona i encoratja. Que estos dies el Bloc s’haja arrenglerat al costat del BNG i d’EH Bildu demostra que n’han pres bona nota.

 

One comment on “De l’estafa a la desfeta

  1. Jordi
    13 Juliol 2020

    No estic tan segur que les properes eleccions valencianes no coincidisquen amb cap altre procés electoral. Només hi ha un mes de diferència entre el 28A i el 26M. De fet, Rajoy va endarrerir les eleccions generals de 2015 al 20 de desembre, quan les anteriors, convocades per Zapatero, havien sigut el 20 de novembre de 2011 (per cert, quina casualitat, efemèride de la mort del dictador). Així que perfectament Ximo Puig podria endarrerir les valencianes al maig de 2023, junt a les municipals i la resta d’autonòmiques, com ha sigut tota la vida.

    D’altra banda, no podem oblidar que sis mesos abans, el desembre de 2022, tenim les eleccions andaluses. Pedro Sánchez pot tindre llavors la temptació de convocar les generals el mateix dia per tal de recuperar el bastió històric del PSOE. Ximo Puig s’hi pot afegir ple d’entusiasme: eleccions valencianes junt a andaluses i espanyoles. La fórmula socialista per tal d’afonar Compromís.

    D’altra banda: amb l’esfondrament electoral de Podemos, el Botànic torna a penjar d’un fil. Si Ciudadanos no s’avé a acordar una nova Llei Electoral Valenciana (per tal d’aprovar-la cal la majoria qualificada de 2/3 de les Corts), la històrica tanca electoral del 5% pot ser la tomba d’Unides Podem i, de retruc, la fi del Botànic. La desgràcia dels valencians és que no tenim ni tan sols un partit regionalista de dretes, com per exemple el Partido Aragonesista, que ha barrat la possibilitat d’un trifachito al govern aragonés, tot i que les dretes han guanyat a Aragó el passat 26M. Però els valencians no tenim la sort dels aragonesos. Si les dretes guanyen al País Valencià, hi haurà trifachito a la Generalitat sense remei. Algun dia tindrem els valencians un PNB valencià o una CiU valenciana que ens immunitze envers la dreta madrilenya?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 13 Juliol 2020 by in Compromís, Política.
%d bloggers like this: