eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Quants en sou?

Fa pocs dies vaig tindre la mala sort de llegir un article sobre l’ús del pronom en en substitució d’atributs. Sí, mala sort perquè em va fer tornar-me a topar amb la història de quasi sempre: un senyor lingüística, des de la seua torre d’ivori, es dedica a pontificar sobre la llengua i a ofendre tots els qui no són tan llestos com ell:

«Quants en sou?» […] Aquest en és (o era), doncs, un ús dialectal i marcat –no pas general i estàndard–. Però la pèrdua d’intuïció sintàctica l’està convertint, per ultracorrecció, en un apèndix lexicalitzat de les frases amb quantitatius postverbals, de manera semblant a com apareix sempre amb haver-hi en alguns parlars valencians («No n’hi ha ningú», «N’hi ha dos llibres»). És un ús empobridor i agramatical.

torre

En resum, segons l’autor, qui diu «quants en sou» en lloc de dir «quants sou» empobreix la llengua perquè l’usa agramaticalment, dialectalment, sense intuïció i ultracorregida. I és queda tan ample. Bé, és el que tenen els noucentistes recalcitrants, que es pensen que l’única llengua bona és la que ells han estudiat i que funciona com una equació matemàtica. I que tot el que ens han transmés el pare, la mare, els iaios i els nostres ancestres no és més que brossa indigna que empobreix el model suprem que només ells tenen qualitats per a conrear.

Aclarim conceptes tot seguit. El valencià usa sistemàticament el pronom en quan un nom quantificat és elidit per ser conegut. Eixa és una regla bàsica que apliquem sempre quan eixe nom funciona com a nucli d’un complement directe: –Tens alguna novel·la d’esta escriptora? –En tinc dos, però n’he llegides unes quantes més. Igualment, apliquem eixa mateixa regla als casos en què eixe nom quantificat i elidit forma part del subjecte oracional: De trens de rodalia, hui només n’ha eixit un.

El parlant actua de la mateixa manera en els dos casos. Els ingredients comuns són l’elisió del nucli i la presència d’un quantificador. Intuïtivament, hi usem el pronom en i, per si hi ha cap dubte, ho fem correctament. Però, i ara, què ocorre quan el nom elidit és el nucli d’un atribut? Doncs és molt senzill. En la ment del parlant, no ocorre res. Vull dir, no ocorre res de diferent dels altres casos i, consegüentment, actua igual. Així, imaginem el diàleg següent: –Quantes persones van assistir a la conferència? –A les set només n’havien vingut deu, a les huit n’eren trenta i a les nou només en quedaven cinc.

Segons la visió purista noucentista, la segona clàusula, per a ser correcta, hauria de trencar la coherència i dir a les huit eren trenta, sense pronom. És a dir, tornen a reclamar als usuaris fidels a la llengua que tinguen uns coneixements metalingüístics extensos, que sàpien discernir entre un complement directe, un subjecte i un atribut, o si un verb és copulatiu o no ho és. És a dir, tornen a postular una llengua només apta per a experts, perquè qui no sap tot això l’empobreix. Inferim que, segons eixa visió, el parlant llec bé faria d’estar-se callat i no profanar la perfecció de la gramàtica. Miren, això té un nom i és elitisme lingüístic. I fa pudor.

Doncs bé, per a mi, dir eren trenta sense pronom sí que és empobridor, perquè és calcar la sintaxi del castellà. De fet, els valencianoparlants percebem estes frases com a profundament estranyes: –Quants *sou? –*Som set. –En el vostre equip *sou deu i en el d’ells *són dotze. Nosaltres les construïm sempre amb el pronom en i això –que em disculpe qui vullga i qui no vullga no– no és empobridor. És una opció coherent amb el sistema i que demostra la vitalitat del nostre parlar, capaç de mantindre estructures diferents de les castellanes. Una opció ben genuïna que, probablement, l’AVL hauria de descriure i fixar prompte en la Gramàtica Normativa Valenciana.

One comment on “Quants en sou?

  1. abelardsaragoss
    12 febrer 2020

    Tota la raó, Juli. Però la cosa més greu és que ells, sense teoria, tindrien raó. Perquè són la llengua, i per tant poden santificar, i nosaltres a obeir. La realitat és una miqueta més simple. Diria que no cal el concepte “atribut”. En, “En són deu, en eixa casa”, l’adjectiu numeral forma part del subjecte, com en N’han vingut deu. No he vist l’escrit sencer de qui cites, però calcule que, a més d’una teoria pobra i embolicada, tenen una absència. Recorde un article de Joan Solà de fa molts anys que parlava de l’ora “No ho faces”, dit per algú que veu una persona va a fer una animalada. Eixe exemple ve molt bé per a mostrar que els pronoms febles no solament poden recuperar informació del discurs previ, sinó també de l’entorn de la comunicació: en No ho faces, hi ha dixi (ho es referix a l’acte que l’emissor veu com a imminent). Semblantment, si estem en el Fondó d’Elx i estem mirant ànecs, u pot preguntar: ¿Quants en seran? Al costat de la dixi, està l’el·lipsi (és a dir, quan sobreentenm un nom que no ha eixit en el discurs previ, com quan diem Van dos a u). És un exemple d’el·lipsi l’oració “En eixa casa, en viuen deu” (sense que en el discurs previ haja aparegut un nom apte per a ser el nucli de “deu”). Resumim: els valencians parlem d’una forma regular i general. I qui no actue d’eixa manera, que aprenga com a mínim a respectar (i a alegrar-se quan l’actuació regular s’estén entre els catalans).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 12 febrer 2020 by in Llengua.
%d bloggers like this: