eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La relació mestre-deixeble com a element cohesiu de Tirant lo Blanc (i 5)

Conclusions

Com hem pogut veure al llarg dels capítols previs, és manifesta l’estreta vinculació que s’estableix entre Guillem de Vàroic, Tirant lo Blanc i Hipòlit de Roca-salada, bastida sobre la relació mestre-deixeble. Així, entre tots tres es dona una mena de relació d’encadenament.

tirant3

La primera baula és el vincle entre Guillem de Vàroic i Tirant. Tirant coneix el model cavalleresc que representa el comte Guillem i per això vol assemblar-s’hi. I si bé, al principi, fa l’efecte que podrà ser-ne una encarnació perfecta, les coses es regiren des de l’arribada a Constantinoble. Tot i això, Tirant, cada volta que recorda l’aspiració de ser el millor cavaller del món, té sempre al cap les ensenyances de Guillem de Vàroic com a un referent indeleble.

La segona baula la representa la relació entre Tirant i Hipòlit. El jove ja no coneix a Guillem de Vàroic, de manera que no pot tindre’l com a model. En canvi, en té un de molt més pròxim, un model que ha anat demostrant que reuneix les característiques que corresponen només als millors cavallers. Per això, les primeres lliçons el porten pel camí correcte de la cavalleria. No obstant això, Hipòlit és espectador privilegiat de la degradació de Tirant a partir d’un moment precís: el mestre, enamorat apassionadament, es despreocupa dels afers militars, esdevé feble, mentider i desconfiat, es mou per aspiracions materials i, fins i tot, assassina impunement un innocent. Tot això ho fa el millor cavaller del món.

Hipòlit, per tant, no pot emular l’ideal cavalleresc de Guillem de Vàroic, sinó que, com a bon deixeble, emula l’ideal que li ofereix el seu mestre. Així, ha aprés de Tirant que pot mentir; n’ha aprés que pot prioritzar els afers amorosos per davant dels militars; n’ha aprés que és lícit aspirar al tron de l’Imperi —i no per destresa d’armes, sinó per oportunisme d’amant—. La relació encadenada entre els tres models de cavaller es tanca d’aquesta manera.

Així mateix, la relació mestre-deixeble ens ajuda a interpretar el significat dels capítols finals de la novel·la. La mort de Tirant, a ulls actuals i acostumats a tantes pel·lícules, no ens sembla només trista, sinó també il·lògica, perquè tendim a jutjar a Tirant com a home. I, certament, Tirant, com a home, és caracteritzable com a essencialment bo. Té defectes —i qui no—, però encara té més virtuts i, a més, ha passat un procés de redempció. Però el propòsit moralitzant de Martorell no era jutjar a Tirant com a home, sinó com a cavaller, amb la mateixa rigorositat que aplicaríem a Guillem de Vàroic.

El comte anglés, com a cavaller, resultava impecable. Ara bé, com a home, la caracterització de Guillem de Vàroic ja no és tan positiva: abandona la dona i el fill, se’n va tot sol de viatge a l’altra punta del món, renuncia a les seues possessions per a viure com a un ermità… Ningú no posaria en dubte la seua vàlua com a cavaller; però, vaja, com a home… És aquest joc de perspectives el que permet entendre per què el comportament de Tirant —considerat com a cavaller— no és mereixedor de l’èxit final: no ha sigut escrupolós amb l’ideal cavalleresc i ha oferit un model viciat a Hipòlit. La seua mort actua, des d’aquest punt de vista, com a una lliçó moralitzant.

No obstant això, per a acabar de copsar la lògica del final, cal tindre present el canvi social que Martorell també hi reflecteix i critica. Un canvi que consisteix en la substitució de l’època de la cavalleria per un altre model amb una escala de valors molt més depauperada. Així, la decadència de la cavalleria és ben visible al llarg de tota l’obra: per exemple, en els primers capítols, se’ns mostra que Tirant no era coneixedor de l’orde de cavalleria; o, més tard, quan Tirant s’esforça per seguir l’ideal, trobem que no té referents coetanis, sinó només del passat (Guillem de Varoic o el rei Artús).

Això implica que, en l’escala de valors del nou model social, el cavaller Tirant lo Blanc és un arcaisme, fins i tot una anacronia. Per contra, Hipòlit, a diferència de Tirant, ha sabut adaptar-se al canvi i grimpar. Per això és el triomfador definitiu. Per això déiem al final del capítol anterior que l’èxit d’Hipòlit és el símbol d’eixe canvi. Consegüentment, el final de la novel·la no és només lògic, sinó també profundament coherent: si la cavalleria s’extingeix substituïda per un model caracteritzat per la manca d’ètica, quin sentit té que, en eixe nou món, hi prevalga el millor cavaller imperfecte de la història?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Informació

This entry was posted on 10 febrer 2020 by in Literatura.
%d bloggers like this: