eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La catàstrofe que va poder ser

Este article és un exercici de ciència-ficció, això sí, basada en dades. La premissa de què partisc és que l’avançament electoral de Ximo Puig fou un exercici de risc gratuït, una autèntica insensatesa, que podia haver donat lloc a una catàstrofe de dimensions incalculables. Si bé cal reconéixer que això no va arribar a ocórrer i que hi ha qui ha felicitat el president pel pretés èxit de repetir en el càrrec, amb unes quantes xifres mostrarem com, ben probablement, l’exercici de funambulisme de Puig va ser damnós, fins i tot, per a les files socialistes. La tesi que explicarem ací és la següent: si les eleccions valencianes hagueren sigut al maig, el Govern del Botànic hauria arrasat i hauria obtingut una majoria absoluta molt més sòlida. Com que van ser a l’abril, unides a les eleccions generals, es van salvar els mobles de miracle.

ximopuig

Fixem-nos, d’entrada, en la participació. A l’abril, van votar al voltant de 2.717.000 persones en generals i 2.698.000 en autonòmiques, mentre que, al maig, ho van fer prop de 2.354.000 en municipals i 2.331.000 en europees. Una distància molt considerable, conseqüència probablement del desencís de bona part dels votants del PP en veure el seu partit desfet i de la decepció dels feixistes de Vox, que es van trobar que el pura-sang que creien que cavalcaven era més aïna un ase. Elucubracions a banda, entre abril i maig hi ha una minva de vora 350.000 vots, de tal manera que els equilibris entre esquerres més o menys acomplexades i dretes més o menys extremes va passar d’un empat a l’abril a una clara victòria esquerrana al maig. Mirem-ho amb percentatges. A l’abril: generals 48,8% – 48,9%, autonòmiques 49,4% – 47,8%. Al maig: municipals 53,3% – 41,3%, europees 51,4% – 44,5%. Colpidor, veritat?

La comparativa per partits és encara més aclaridora. Comencem per les dretes. Esbravada l’eufòria ultra pels resultats d’abril, quan pensaven que arrasarien, Vox va passar d’un 12,1% en generals i un 10,7% en les valencianes, a un molt menor 7,3% en europees i 4% en municipals. Molt probablement, si les autonòmiques s’hagueren dirimit quan tocaven, Vox s’hauria mogut justet per la fita del 5%. Igualment, C’s va obtindre un resultat altíssim en les eleccions valencianes (17,8%), calcat al que obtingué en les generals (18,1%), que es va reduir dràsticament en la convocatòria de maig: 10,8% en les municipals i 14,4% en les europees. Difícilment, per tant, els nacionalistes jacobins espanyols haurien superat este últim registre si l’urna autonòmica s’haguera disposat al maig. Per contra, el PP hauria millorat lleugerament els resultats. A l’abril retingueren el 19,7% a Corts i el 18,7% al Congrés, mentre que al maig s’encimbellaren al 26,5% en les locals i al 22,8% en les europees. Així, en unes hipotètiques autonòmiques al maig, el PP potser s’hauria aproximat al 25% dels vots. Per consegüent, si les autonòmiques hagueren tingut lloc quan tocaven i d’acord amb estos càlculs, en el costat dret haurien obtingut en conjunt un 44% de vot (PP 25%, C’s 14% i Vox 5%).

A l’esquerra els comptes són una mica diferents. En el cas de Compromís, cal partir de dos màximes: la simbiosi entre municipals i autonòmiques és la combinació que millor rèdit els ofereix; i el vot dual els penalitza terriblement en generals (un tristíssim 6,5%) i, potser paradoxalment, molt menys en europees. Per esta raó, interpretem que els 443.000 vots obtinguts a l’abril en l’urna autonòmica (un 16,8%) s’haurien mantingut pràcticament idèntics amb la participació de maig, de tal manera que haurien significat més d’un 18%. I que, fins i tot, potser haurien fet repuntar encara més els acceptables 15,1% de municipals i 8,4% d’europees. Quant al PSOE, a l’abril es va moure entre el 24,4% de les autonòmiques i quasi el 28% en les generals, mentre que, al maig, es va disparar fins al 31,8% en les municipals i el 33,2% en les europees. Ben lògicament, no cal ser molt sagaç per a inferir que el PSOE hauria millorat ostensiblement el resultat autonòmic si Puig no haguera avançat les eleccions a l’abril. Si els apliquem el mateix supòsit que a Compromís (manteniment dels vots d’abril amb la participació de maig), el PSOE hauria superat el 27%. Posem ara el focus en Unides Podem per tal de desmuntar una de les fal·làcies que havien adquirit caràcter d’axioma: UP podia haver-se quedat fora de les Corts. Doncs bé, a l’abril, UP obté un 8,2% en autonòmiques i un 14,3% en generals. Mentre que, al maig, baixa al 6,5% en municipals i manté un 9,8% en europees. Ateses eixes dades, el més probable és que l’entrada d’UP a les Corts no haguera perillat en cap cas. De fet, si fem la mitjana de les dos urnes de maig, haurien obtingut exactament… un 8,2%! Al remat, per tant, a partir d’estos supòsits extraem que el costat esquerre hauria sumat prop d’un 53% de vot (PSOE 27%, Compromís 18%, UP 8%).

Per a comprovar la plausibilitat d’esta hipòtesi, podem comparar la correlació resultant (53%-44%) amb la correlació real de les dos urnes de maig, que hem exposat més amunt, i veurem com no divergeixen gens. Consegüentment, la diferència en escons que s’hauria produït entre els dos blocs si la convocatòria autonòmica haguera sigut al maig augmentaria sensiblement. Sense dividir en circumscripcions, amb Vox lleugerament per damunt del 5%, el resultat hauria sigut 54 a 45 (recordem que ara és 52 a 47). Amb els ultres per davall del 5%, 57 a 42. Colpidor de nou, veritat?

Per a arredonir la hipòtesi, farem una ullada a una comunitat autònoma que, en els últims cicles, presenta un comportament electoral pròxim al nostre: les Illes Balears. A l’abril, en les eleccions generals, el PSOE obtingué el 26,6%, UP el 18% i Més el 4,9% (en total, un 49,5%); mentre que el PP assolí el 17%, C’s el 17,6% i Vox l’11,4% (en total, un 46%). És a dir, una victòria estreta de les esquerres per només 3 punts i mig. En canvi, al maig, el resultat en les europees i les autonòmiques va ser molt més diàfan: més de 7 punts de diferència en les europees (48,3% – 41,2%) i 8 en les autonòmiques (48,6% – 40,6%).

En definitiva, després d’haver contrastat els resultats electorals al País Valencià entre les convocatòries d’abril i maig i d’haver analitzat el comportament electoral a les Illes Balears, podem concloure que la decisió de Ximo Puig d’avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les generals fou un error estratègic tremend. A este gravíssim error –que podia haver tingut encara conseqüències més nefastes– cal atribuir la majoria molt més esquifida de què disposa ara el Govern del Botànic i la lamentable entrada de Vox a les Corts Valencianes.

Anuncis

One comment on “La catàstrofe que va poder ser

  1. Jordi
    16 Juny 2019

    Has fet una molt bona anàlisi. Ara bé, es tracta d’una anàlisi a posteriori. Al mes de març ningú imaginava una victòria tan rotunda de l’esquerra el 28-A. Només el CIS de Tezanos va clavar uns resultats que aleshores tothom considerava de ciència ficció.

    Si partim de la hipòtesi, al mes de març molt plausible, que el trifachito guanyaria el 28-A, hem d’admetre que llavors la desmobilització de l’esquerra quatre setmanes després, el 26-M, hauria estat nefasta per al Botànic.

    Mai sabrem allò que hauria passat sense l’avançament electoral. Ara bé, crec que puc predir amb molta seguretat quan seran les properes eleccions a les Corts: desembre de 2022. Per què? Llavors hi haurà les eleccions andaluses i Sánchez té com a prioritat recuperar l’històric bastió socialista. Per tal d’aconseguir-ho cal fer augmentar la participació dels andalusos tot fent coincidir eleccions generals amb andaluses. Això seria un caramelet per a Ximo Puig. Eleccions valencianes el mateix dia que les generals i andaluses. Una nova oportunitat per tal de fer invisible Compromís en el marc de la previsible crispació arreu de l’Estat, amb la poc creïble excusa de consolidar el calendari electoral “propi” dels valencians que acabem d’estrenar.

    A més a més no podem negligir el fet que Mónica Oltra difícilmet tornarà a ser candidata (per tercera vegada) a la Generalitat i preferirà presentar-se a l’alcaldia de València sis mesos després, el maig de 2023, tot sabent que Joan Ribó ja ha dit que es retira. Sense una marca consolidada, sense un lideratge potent, si no volem una desfeta el 2022, Compromís s’ha de posar les piles ja. El temps corre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 5 Juny 2019 by in País Valencià, Política, Uncategorized.
%d bloggers like this: