eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

On està el Bloc?

Compromís ha obtingut uns resultats acceptables per a les Corts Valencianes i uns resultats nefastos per al Congrés espanyol. La llei electoral és capritxosa, sed lex. Ja la coneixíem, no correspon ara lamentar-se’n, sinó fer autocrítica. Amb una retenció de dos terços dels vots autonòmics, Compromís hauria guanyat 3 escons a Madrid, però no, no s’ha sabut fer, a penes se n’han mantingut un 39%, xifra irrisòria. Cal preguntar-se per què.

Compromís ha fet una campanya de baixa intensitat, discursos blans, temes blancs, no fem polèmica, pengem uns quants cartells amb fotos xicotetes i un lema atrevit, sí, però també pretensiós i poc significatiu. Rescatem persones, que sí, i tant, imparables, però no ens fiquem en embolics. Un gran error, tot plegat, quan no apareixes en la tele, ni incomodes els rivals, ni eres carn ni peix, ni moro ni cristià. Gràcies haurem de donar a Toni Cantó i la tírria que ens professa, que sempre ens tenia en la boca fent-nos campanya.

banderes

No hem tornat a 1936, però sí que hem tornat a 2011. Un únic diputat, Joan Baldoví, el polític millor valorat, que vol dir que és el polític que menys rebuig genera, no el que més adhesió suscita. Ho hem vist clar ara. Potser no convé una imatge tan idíl·lica, sinó un estil més bel·ligerant i contundent, que fàcil és dir-ho quan han passat les eleccions, ho sé. No es tracta de fer una contesa de banderes, malament ho tenim contra tant de nacionalista espanyol, però ja em direu a qui arribem amb un cartell ple de banderes escrites damunt de no sé què, que no s’hi veia res. Les persones, i tant que sí, però també les societats, la nostra societat, la valenciana, desemparada com es troba, representada per símbols que evitem per si ens esguiten, quanta por. No és el camí, perquè el camí no pot ser desencisar cada volta més la gent que mou l’invent, que ja el movia quan entrar al Parlament era tan herculi que moríem a la riba, fins a la següent resurrecció.

On està el Bloc, preguntàvem a l’inici. No se sap, jo almenys no ho sé. A Alacant, on amb un 6% s’aconsegueix escó, no el trobe enlloc. Fa ja anys es va decidir apostar per un bé superior, la consolidació de Compromís, i es va cedir ací la capacitat decisòria i els llocs d’eixida de cada convocatòria a Iniciativa. El torcebraç va anar guanyant intensitat i en 2015 foren València i Alacant, i els dos pactes amb Podem al Congrés, que quasi destrossen el Bloc. Potser aquelles eren les decisions correctes, no ho negue, qui gosava discutir el lideratge de Mónica Oltra, qui de més carismàtic que Mireia Mollà tenia el Bloc, qui podia negar la conveniència d’ajuntar sinergies amb Pablo Iglesias.

Però eixes cessions requerien anar acompanyades d’una actuació paral·lela: enfortir el partit, generar uns quadres propis, marcar la ideologia i el discurs. No tot pot ser insuls i reversible. No tot pot ser modern i bonic. No tot pot ser comboi i somriures. Perquè quan eres tan blanc, tan simpàtic, tan amable, molta gent et diu que ho fas bé i t’encaixa amb correcció, però no et vota. Ja s’ha vist clar, veritat?

El Bloc no la va fer, eixa actuació paral·lela. Cert és que algunes de les persones que hi podien haver esdevingut veus importants, antics jóvens candidats en ciutats no menors, van protagonitzar espantades lamentables, per raons diverses però sempre immadures, i van provocar entre molts una decepció pregona i, en el partit, un buit desolador. Eixe buit desolador es va fer evident en el nomenament del número 2 de la candidatura al Congrés per Alacant. Qui en sabia res? De quin col·lectiu era? Havia sigut almenys regidora en algun poblet menudiu? Com podíem presentar una candidatura tan poc atractiva electoralment en els llocs d’eixida? Això s’ho pot permetre Podem o C’s, però no Compromís, no el Bloc. I encara menys quan el paper que has exercit ha sigut conciliador i assossegat, lluny de la més mínima agitació i, per tant, lluny de la notorietat mediàtica.

Així ens trobem ara, amb la sensació un poc etèria d’haver balafiat una oportunitat única i amb la sensació més certa que algunes coses no s’estan fent bé. El Bloc ha de fer-se present, ha de promoure polítics de discurs sòlid, sense escletxes, i escampar l’ideari valencianista sense complexos i potser amb alguna bandera més, ni que siga a la llarga. I Iniciativa ha de ser conscient que sí, que sap cisellar veus valuoses, però que en cap cas no són Mónica Oltra. I que dissimular els escassos signes de valencianisme de Compromís per a esdevindre una esquerreta simpàtica a l’estil Errejón no va enlloc. Enlloc.

Dilatar la fusió de Compromís, dilatar la configuració d’un organigrama intern àgil i potent, significarà lliurar-ho tot a la dependència d’un lideratge únic que, òbviament, no durarà sempre. Això només aconseguirem canviar-ho picant pedra. És ací on està el Bloc, on ha estat sempre: a la pedrera, amb el pic en la mà. Tenim quatre anys per a fer-ho. Heus ací la millor notícia de la nit electoral.

 

Anuncis

4 comments on “On està el Bloc?

  1. Rubén Picó
    1 Mai 2019

    Molt encertada anàlisi: amb somriure només no s’aconsegueixen vots. Però potser qui escriu oblida que amb Podem, Compromís va aconseguir 4 escons. La il.lusió, legítima però frustrada, d’aconseguir grup únic, ha esdevingut escó únic. El País Valencià va obrint-se a la diversitat, però més espai del que voldríem molts. Esta volta només s’ha obert a la diversitat en la dreta.

  2. Òscar
    1 Mai 2019

    Coincidisc amb pràcticament tota l’anàlisi. No coincidisc en que queden 4 anys fins les pròximes eleccions. Trobe que esta volta la legislatura durarà vora 3 anys, i tot això mirant de reüll el que passe a Madrid amb les negociacions per conformar Govern, i la eterna reforma del finançament valencià.

  3. Jordi
    2 Mai 2019

    Jo també trobe molt encertada l’anàli. Hi afegisc la meua reflexió:

    Molt probablement, la Comunitat de Madrid continuarà en mans de la dreta, potser el 26M caurà en mans de Cs. Llavors, durant la nova legislatura que ara comença, el País Valencià serà la comunitat més important de tot l’Estat amb president socialista. Si Pedro Sánchez s’estima de debó la joia de la corona socialista, que ho demostre. Finançament just. Inversions justes. Condonació del deute. No regalem res al PSOE, ni tampoc a Ximo Puig. Ja hem vist que és capaç de trair el Botànic negociant el 2015 amb Carolina Punset i el 2019 fent un avançament electoral amb traïdoria.

    Joan Baldoví té la sort que el seu vot no serà especialment decisiu a causa de la gran fragmentació del Congrés. Això li dóna plena llibertat per a votar contra el PSOE en la investidura, en els pressupostos, etc. Demostrem que Compromís no és el “tonto útil” del PSOE. Posem el PSOE en evidència davant les seues contradiccions. Ja hem vist que Ximo Puig pot avançar les eleccions a les Corts quan li done la gana, sense miraments. Així que, sense miraments, posem el PSOE en evidència. Fem una campanya potent, però potent de debò, explicant el veritable càncer del nostre País: l’infrafinançament, la manca d’inversions, el deute asfixiant. Que no hi haja cap ciutadà valencià que no s’haja assabentat que som un territori expoliat. Si els valencians tenim autoestima, que crec que sí que la tenim, llavors hem de fer-la servir. Tothom ha de veure que l’únic partit que és plenament fidel als valencians és Compromís. No som cap franquícia de ningú ni tampoc som els escolanets de Puig i Sánchez.

    D’altra banda, cal enfortir la nostra identitat com a poble. Cal potenciar la nova radiotelevisió pública. El pressupost actual d’À Punt Mèdia és per a plorar. També cal mostrar de tant en tant alguna senyera amb franja blava als actes de Compromís, sobretot a les comarques del Túria-Xúquer. Sí, he dit blava, que de la quadribarrada no es menja. Sinó que els ho pregunten als d’ERPV (tan sols 0,19% vots, fins i tot amb el president Albinyana com a candidat). Dissenyem una bona estratègia per a créixer a les comarques del Vinalopó-Segura. No podem tindre el territori ple de forats electorals.

    Posem-nos les piles, o acabarem com el BNG, un partit residual. Ximo Puig no tindrà cap mirament amb nosaltres. Ja ho ha demostrat.

  4. Òscar
    3 Mai 2019

    El mateix Estatut d’Autonomia és un acte de traïdoria del PSOE. Per a d’ells, per davant del poble valencià està el partit i l’Estat espanyol. Ells també són els del 155.
    També coincidisc amb tu, Jordi.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

Information

This entry was posted on 30 Abril 2019 by in Compromís, País Valencià, Uncategorized.
%d bloggers like this: