eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Unes pinzellades sobre el parlar xixonenc

Quan un dels col·laboradors de la revista de festes, Bernat Picó, a través de son pare, Amand, em va suggerir que escriguera un article sobre algunes particularitats del valencià que es parla a Xixona, vaig sentir un gran honor i, de seguida, em va vindre al cap una anècdota: fa pocs mesos, en la boda d’uns amics dels que ja comence a tindre en el meu nou poble, un grapat de companys de l’escola de Lídia es van arrimar a nosaltres i em van dir:

merla

–Juli, pronuncia merla!

(Bé, ells em van demanar que pronunciara una altra cosa, però no queda bé per a una revista de festes.)

I jo els vaig fer cas:

Merle!

És a dir, pronunciant-la amb harmonia vocàlica, amb dos e obertes. I, a més, vaig afegir:

–I de propina, una altra amb la o: memòrio!

En realitat, això és normal. A tots ens atrau moltíssim la manera de parlar dels nostres veïns. Més encara quan hi ha una certa distància geogràfica, com és el cas, entre el vostre parlar i el meu, un vinaloper a mitjan camí entre Novelda i la Romana, amb fortes influències monoveres i pinoseres.

Vos he de confessar que, igual que els amics de qui he parlat adés tenien curiositat per la meua manera de pronunciar, jo em vaig quedar admirat pel valencià de Xixona des del primer dia que vaig posar el peu ací. La primera impressió que en vaig tindre era que els xixonencs parlàveu (parleu) un valencià la mar de correcte, amb una pronunciació molt acurada i clara. Més o manco, el vostre parlar és com el que usaven en L’Alqueria Blanca (ells sí, gràcies als nostres insignes governants, només en passat). I que, a més, utilitzeu unes particularitats molt destacables i genuïnes, entre les quals n’hi ha algunes de les que jo vos exposaré a continuació.

Però no, no patiu, que no faré menció a les dos paraules favorites vostres: raor i sorripapa. Eixes ja les coneixeu de sobra, són com un emblema per a vosaltres i em pareixen d’allò més boniques i dignes de conservar. En canvi, em centraré en unes altres expressions que, potser, passen més desapercebudes però que, per a un parlant d’un altre lloc, com és el meu cas, són ben cridaneres. Comencem!

Faré una repassada ràpida a algunes pronunciacions que m’han sobtat. Per exemple, molts dieu Jocentaina (amb jota castellana) en comptes de Cocentaina. O bora nit en comptes de bona nit. O, com bé sabeu, terró en comptes de torró.

També m’ha cridat l’atenció la forma de la primera persona del present del verb prometre: promec (en comptes de promet). Eixa –c final està molt estesa en tot el valencià, però va pegant bots de poble en poble i de verb en verb. Així, per Crevillent o per Elx, és fàcil sentir jo tròbec o jo pénsec. Però amb el verb prometre no l’havia sentida mai.

També és ben bonic l’ús que feu dels possessius clàssics, que és un altre aspecte gramatical que canvia de poble en poble. En el meu parlar, diem mon pare, ma mare, ma tia, son fill, sa filla, son germà, ta germana, ton sogre, etc. Però mai ho diem en plural, i això vosaltres sí que ho feu: sos pares, tos iaios.

Manteniu vigent el pronom hi per a verbs de percepció, especialment vore. Així, dieu:

–Encén la llum, que no m’hi veig.

Això encara és ben viu en molts parlars valencians, però m’ha semblat digne de subratllar l’ús que feu quan el verb està en infinitiu. Dieu:

–Per a hi vore’t, encén la llum.

–Si vol hi vore’s, que encenga la llum.

En realitat, heu creat una espècie de verb *hivore’s, en un procés similar al que es dóna en *enrecordar-se’n, on els pronoms hi i en s’han fossilitzat al principi del verb. Una meravella, xica!

Una altra paraula que vull destacar és onsevol. No l’havia sentida mai viva (sí que l’havia vista alguna vegada escrita). Es tracta d’un arcaisme, és a dir, d’una paraula antiga que ja ha sigut substituïda en la majoria de parlars i que vosaltres conserveu:

–Hi havia gent onsevol!

En altres llocs, en comptes de l’opció tan genuïna que gasteu vosaltres, diríem per tots els puestos, amb un ús ben peculiar del barbarisme *puesto, que com podeu comprovar és un castellanisme que els castellans no usen. O heu sentit mai dir a algú “había gente por todos los puestos”?

home_xocat

Un home ben xocat

També és ben remarcable el duet xocat – xocà, que ací useu amb molta gràcia i jovialitat:

Guai, xica, si quin xic més xocat!

Guai, si és que la mare ja era molt xocà!

Diria que va ser la primera expressió xixonenca que em va sorprendre, perquè, com deia aquell il·lustre bròfec, no és igual estar fotut que estar fotent, i en tots els altres parlars que conec usem la forma xocant per als dos gèneres.

Ja vaig acabant. Si vos heu fixat, en les frases de dalt he escrit una de les vostres expressions més significatives. Ve a ser com una espècie de crit de guerra, de prova de filiació de les dones xixonenques (de les dones només!): la interjecció guai!, que sol anar acompanyada del vocatiu xica i d’un somriure maliciós:

Guai, xica, si quin monyo més modern que t’has fet!

Vos ho he de reconéixer: això només sabeu dir-ho les dones d’ací! I ja pots fer esforços, que si no eres d’ací, no t’ix!

I bé, fins ací arriben estes pinzellades. Com heu pogut vore, he parlat de moltes coses bones del vostre parlar. I no he dit ni pruna de les roïnes (que també en teniu, no vos penseu, com encendre una veleta en comptes d’encendre un ciri, o pujar a l’acera en comptes de pujar a la rajola). Però eixes, si vos pareix bé, les deixarem per a una altra ocasió.

Publicat per primera volta en El Programa de Festes de Xixona, 2014

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23 Març 2017 by in Xixona.
%d bloggers like this: