eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El discurs de Joan Baldoví

Del passat debat d’investidura a Espanya, finalment reeixit, han prevalgut, com bé sabem, dos discursos per damunt de la resta: els de Gabriel Rufián i Oskar Matute. Tots dos es van caracteritzar per les veritats com a punys, per superar el que era vox populi però en el Congrés resultava tabú. Cada un amb el seu estil, tots dos van fer una repassada a la història negra del PSOE, d’eixe partit que alguns identifiquem amb total claredat amb una de les dos potes –la principal– que sosté el règim postfranquista –on post significa només ‘posterioritat’, en absolut ‘superació’–.

no_a_rajoy

Els estils de Rufián i Matute, ben diferents, van permetre abundar en el mateix forat: el de la ferida del PSOE. La intervenció del corrosiu parlamentari d’ERC és la que més mal ha fet, sobretot perquè a Espanya les exegesis davant qualsevol discurs d’un membre de Bildu són calcades i amorrades al tòpic, al marge que estiga tan ben embastat com ho estava el del diputat abertzale. Rufián va desmuntar incisivament les interioritats d’esta obra de teatre, on els titelles som convidats de pedra davant els interessos superiors dels poders fàctics que posen i deposen candidats. En eixe sentit, va suplantar el paper que, només teòricament, corresponia a l’esquerra pàtria, eixa autèntica esquerra d’ego incommensurable, tant pel costat dels units, com pel dels podems. I per això va alçar eixa polseguera.

Però no és d’eixos dos discursos, tan intensos i valuosos, dels que vull parlar. Vull fer-ho, en canvi, del discurs de Joan Baldoví. No he amagat mai la meua simpatia per Compromís. No pretenc ara aparéixer com a imparcial. No, no ho sóc, però, per contra, sí que em crec capaç d’analitzar l’al·locució de Baldoví d’una manera objectiva. I considere que, d’entrada, cal reconéixer que el diputat valencianista ha actuat amb un gran sentit de l’estratègia. Recordem què va dir:

Els rivals polítics de Rufián i Matute no són els mateixos que els de Baldoví. A Catalunya i a Euskadi, ERC i EHB es disputen el vot amb el PSOE i, sobretot, amb l’altre candidat a beure d’eixa font: Podemos (amb la marca En Comú o Ahal Dugu). Eixe elector no vol mitges tintes, perquè ho té ben clar: el PSOE s’ensorra i eixe votant orfe es decantarà per una opció o altra no només tenint en compte l’eix nacional, sinó també el social. Això explica l’orientació d’estos dos discursos. Al costat contrari, Compromís es disputa el vot amb el PP al País Valencià. No vull dir que no hi haja una contesa entre PSPV, Podem i Compromís. És clar que n’hi ha, però és, en tot cas, de menor intensitat que la que la coalició valencianista manté amb el PP.

És esta una virtut del discurs de Baldoví que cal ressaltar: si bé va dedicar alguns missatges al socialistes (“dia infame”, “abstenció vergonyant”…), l’exalcalde de Sueca tenia i té ben clar que el PSOE és, ací, aliat de govern. I que, també, és imprescindible per a engegar polítiques valencianistes d’esquerres. Per això el seu destinatari (tant l’explícit com l’implícit) va ser molt diferent del de Rufián i Matute: en la tribuna, s’adreçava a Rajoy; en les pantalles, al votant valencià que durant tant de temps va confiar en el PP i ara dubta. Per això Baldo va traure el sobre. Per això, també, va plantejar una obra d’art oratòria. La següent.

La “renúncia” de Baldoví a representar els valencians i, en conseqüència, la cessió d’eixa funció al ja president respon a una estratègia dialèctica de molt alt nivell. Atribuir a Rajoy eixa responsabilitat (és a dir, que complisca les seues promeses respecte als valencians, tant en finançament, com en inversions i infraestructures) situa la legislatura davant de dos escenaris possibles: si Rajoy i el PP no compleixen, Baldoví i Compromís li ho recordaran reiteradament; en l’hipotètic i remot cas que compliren, li ho reconeixerien públicament i, conseqüentment, es percebria que el mèrit d’això té molt a vore amb les pressions polítiques de Compromís. En els dos casos, s’evidenciaria qui defén realment els nostres interessos i la importància, per tant, de comptar amb un partit nacionalista valencià a Madrid.

És cert que, comparada amb les actuacions de Rufián i Matute, la de Baldoví ens pot haver semblat un poc suau. Un poc com repetida. És cert que, sovint, el cos demana fer sang (metafòricament, per l’amor de Déu!) i que això fa que no sempre puguem ponderar com cal discursos tan redons com el de Baldoví. Però, en este sentit, si de veres volem escoltar un Baldoví incisiu, sense donar treva a l’adversari, traent tot l’arsenal dialèctic per a enfonsar el rival, si de veres volem escoltar-lo així, dic, aleshores no podem perdre’ns el discurs que va dedicar a Isabel Bonig el dia que es defenia, de nou, la reforma de l’Estatut valencià. Eixe discurs bé farien en Compromís d’escampar-lo per les xarxes, perquè representa el relat que situa el valencianisme com a l’antítesi del PP.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 Novembre 2016 by in Compromís.
%d bloggers like this: