eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El model quasioriental

Les universitats valencianes fan ara exàmens de valencià unitaris. Els mateixos en tot el territori. Per a organitzar-ho, han creat la CIEACOVA, que no és una gimnasta búlgara, sinó una sigla que encara amaga un nom més estrafolari: Comissió Interuniversitària d’Estandardització i Acreditació de Coneixements de Valencià. Mira a vore si t’ha pegat.

cafe

Com veeu el fum? Tancat o obert?

Estos exàmens ens retornen de ple als anys huitanta, si alguna volta els havíem deixat. No parlaré ara i ací de l’essència dels exercicis i si són poc o gens significatius a l’hora de valorar el nivell lingüístic dels examinands. Això és una qüestió que correspon debatre en els fòrums adequats, per molt que, quan ho he intentat, no he tingut gens de sort.

Parlaré, en canvi, del model de llengua. Eixe model que podríem anomenar quasioriental. És a dir, totes les opcions pròpies del català oriental (cafè, avui, vuit, dues, us, gaire, aqueix…), excepte la morfologia verbal (i no tota), que és la valenciana. Eixe model que és irrealitzable perquè no troba cap referent en cap parlar viu (ni mort). Eixe model que representa una genuflexió i l’assumpció que la teua variant dialectal és inferior.

Doncs bé. Ací sostindré que seguir eixe model implica o bé caure en la incoherència, o bé caure en l’autoodi. Tal volta (més aïna, molt probablement), les dos coses alhora. Perquè no es tracta d’elegir entre els duets vore i veure; o tindre i tenir; o aquest i este, propis de la nostra variant dialectal tant els uns com els altres. Sinó de renunciar a opcions plenes per a posar, a canvi, pedaços que grinyolen. Vegem-ho pas a pas:

Encimbellar l’accentuació oriental es pot reduir, en una simplificació potser excessiva, a una qüestió de ratlletes. És cert. El problema de fer-ho és trencar el vincle entre la llengua escrita i la llengua oral. El professorat que pretén ajudar el seu alumnat no només a aprovar un examen, sinó també a parlar valencià, troba complicat sistematitzar que voran sempre escrit cafè, holandès, anglès, dèiem, sorprès i un llarguíssim etcètera i, això sí, mai sentiran que sonen obertes. Caldria preguntar als defensors de cafè si, igualment, ensenyen que por, en català oriental, sona amb o tancada, i que és així com l’han de realitzar. Si no ho fan, serien incoherents. O només s’adopta el sistema d’accentuació quan és gràfic i no fònic?

L’opció avui és de les més esteses. La pega, ben sovint, és que els qui la defenen ni tan sols la solen pronunciar bé. L’accent recau en la u, no en la i. Per a entendre’ns, és *avúi i no *avuí. Laminar la forma hui, la que diem la immensa majoria de valencianoparlants, és una decisió gratuïta i, sobretot, incoherent. Perquè, vegem: els qui proposen avui, proposen també demà-passat i abans-d’ahir? Clar, si la resposta és no, i salven despús-demà i despús-ahir, optar per avui és incoherent. Però, si la resposta és sí, aleshores només puc catalogar l’elecció com a simple i arrelat autoodi.

Anem ara al numeral vuit. Escriuen vuit i, clar, també vuitanta. I inferisc que divuit. D’acord. Bé, com en avui, la primera qüestió que tocaria és definir que vuit s’accentua també en la u. Però bé, dit això, analitzem: si de vuit passen a divuit (accentuat *divúit), què fan amb el 17 i el 19? Dèsset i dènou? O disset i dinou? O els escriuen amb xifres per a evitar polèmiques? És clar, si trien les formes valencianes, divuit i vuit són incoherents. Si trien les catalanes, això s’assembla molt a l’autoodi.

Seguim amb els numerals: dues. Esta opció, explicada des dels nivells més baixos i en tots els registres, implica que l’aprenent adquireix un ús sense correlat en el valencià real: la distribució entre dos i dues segons si acompanyen un substantiu masculí o femení. Clar, això els qui ho adquireixen bé. Els qui no (la majoria), et diuen *dues problemes, *dues cotxes i *dues llibres. Doncs bé, jo pregunte: si fomenten dues, per què no fomenten la mateixa flexió al femení en bastanta? Està en el DIEC, comproven-ho si volen. Les dos paraules (dues i bastanta) són determinants, un numeral i un quantificador respectivament. És a dir, pertanyen a la mateixa categoria gramatical i tenen la mateixa presència en valencià: nul·la. Prioritzar dues i, en canvi, no anteposar bastanta a l’invariable bastant és incoherent. Fer-ho, una mostra més d’autoodi.

Avancem: us. Molt sovint, s’ha exposat un argument no excessivament científic, per dir-ho suaument: s’opta per formes catalanes perquè estan més allunyades del castellà a fi de remarcar la diferència. En el pronom personal de 2a persona del plural, el valencià fa vos, el català us i el castellà os. A mi em sembla prou més llunyà vos que no us. Però, en tot cas, si voleu, empat. Però plantege jo: si s’impulsa l’ús de us, per què no s’acullen també altres opcions de pronoms com l’hi o els hi en comptes de li’l i li’ls? Ja sabeu: no fer-ho, és incoherent. Fer-ho, autoodi.

Vaig acabant. Altres opcions, com gaire o aqueix, generen una estranyesa extraordinària. Pel que fa a gaire (negatiu invariable de molt), és innecessari transmetre la sensació que dir no tinc molta gana és incorrecte. No cal prioritzar gaire, com tampoc no es prioritza quelcom o qualque, posem per cas. Pel que fa al demostratiu aqueix, és una forma que no s’usa, ni en valencià (on diem sempre eixe), ni en català (on gasten només dos graus locatius i aqueix té un ús molt reduït com a element anafòric). Quin sentit té, per tant, anteposar-lo a eixe?

I acabe ja. Com he anat exposant, les opcions del model quasioriental cometen dos pecats no necessàriament excloents: obrin la porta a la incoherència sistemàtica; i delaten, si més no, un principi (bastant avançat) d’autoodi. Entestar-se a usar eixes opcions en detriment de les pròpies valencianes no és un bon negoci: ni ajuda a ensenyar la llengua, ni a generar un vincle afectiu (i efectiu) amb la societat valenciana. Fóra bo que tinguérem cintura i que entenguérem esta crítica com a raonada i constructiva. De fet, des d’ací, mostre ja la meua disposició a escoltar arguments a contrario. Els espere en candeleta.

 

Advertisements

18 comments on “El model quasioriental

  1. Abelard Saragossà
    26 Octubre 2016

    Estic ben d’acord amb tu, Juli. En compte de buscar un model digne, identificador com a valencians, assimilable i practicable (que és el camí que ha buscat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua), hi ha una actitud molt poc raonable. A més, no ho fan argumentant. Callen, imposen i van avant. Fa dos dies, em vaig trobar en el metro de València uns contenidors que diuen “paper i cartró”. si primer canviem la paraula “orde” (que és regular: orden-ar, orden-ament, ordin-ador…) per “ordre” (que fa que molts pronuncien “odre”, com “pedre”), ¿per què no hauríem de canviar “cartó” per la deformació “cartró”? Els qui actuen així no fan com tu has fet en l’escrit: lligar el model lingüístic a la societat, als parlants: a la realitat. Miren la llengua fora dels parlants, de manera que avancen per l’essencialisme. I és ben sabut: les actituds intel·lectuals essencialistes porten a les pràctiques fonamentalistes. Si no ens coordinem els qui volem un model que es puga practicar en la comunicació oral pública, en els pròxims anys en vorem de grosses.

  2. JOSEP FORCADELL SAPORT
    26 Octubre 2016

    també espere propostes integradores amb candeleta

  3. Roger
    26 Octubre 2016

    Un article molt interessant, però veig que no feu referència a un altre cas que, en la parla espontània valenciana no apareix mai, però que gramaticalment és necessari: el pronom “hi”. Què fem ací? L’eliminem, perquè no té un ús viu, o el mantenim perquè ha de figurar necessàriament en l’oració?
    Per exemple: si hem presentat prèviament les característiques d’un programa dedicat als clients d’una empresa, i a continuació els animem a unir-se al programa, o a participar-hi (no ho sé escriure sense posar-lo…), etc., què direm? `”Unix-te” o “Unix-t’hi”? “Participa” o “Participa-hi”? Les segones formes sonen molt estranyes a les orelles valencianes; de fet, sonen “catalanes”. Però, certament, no posar el pronom deixa coix el missatge, trobe jo.
    Què en penseu?

    • eljuliet
      26 Octubre 2016

      No hi ha una solució taxativa, és clar. Estem parlant del règim verbal en frases que ja responen al llenguatge publicitari. En este sentit, jo hi seria menys restrictiu. És semblant als fullets de congressos, jornades i similars. Solien acabar dient “Organitza (…). Hi col·labora (…)”. I, clar, veies que en “organitza” no calia el pronom de CD, però en “col·labora” sí que posaven el de CRV.
      El cas que planteges és un poc diferent, perquè és un verb en imperatiu. En casos semblants, sí que posaríem el pronom de CD: “Compra-la”, “Coneix-la”, etc. Seguint la normativa sensu stricto, caldria posar el pronom “hi”. Tanmateix, com a frase del llenguatge publicitari admet trets diferents. Tal volta, per molt que acabara sonant repetitiu, una alternativa seria no elidir el CRV: “Participa en el programa!” “Uneix-te (o Unix-te) al grup!”.
      Gràcies pels interrogants,

  4. Ferran Bataller
    26 Octubre 2016

    Realment, la CIEACOVA l’únic que fa és seguir els criteris lingüístics de les universitats valencianes, publicats i aprovats. Com no podria fer d’altra manera, tractant-se dels exàmens de les universitats valencianes, no? No acabe d’entendre la referència als exàmens per a la crítica a uns criteris ja establerts. Crítica que, tot siga dit, compartisc en gran part.

  5. Carles Sancho
    26 Octubre 2016

    En general, estic d’acord amb tu, Juli. Amb matisos, això sí. Perquè hi ha una línia molt fina entre acostar el codi al parlant i, doncs, obrir la porta a la perversió, i espentar el parlant perquè s’acoste al codi i, doncs, obrir la porta a la desafecció. Potser em servirà de model el tan suat article neutre ‘lo’, present en tots els parlars valencians, que dista prou de les variants normatives (‘el que m’has contat és mentida’, ‘la cosa certa és que encara no m’han pagat el deute’…). Com ens ho fem? (Que conste que jo també espere respostes amb candeleta.)
    És cert que també em vaig sorprendre en llegir els ‘Criteris lingüístics: Per als usos institucionals de les universitats valencianes’, en el qual s’exposen les solucions —algunes certament millorables— que has esmentat. En particular, em desconcertaren els accents oberts de ‘cafè’, ‘dèiem’, ‘transmès’ o ‘anglès’, per posar uns quants casos; accents que en la variant oriental tenen legitimitat fònica, però que en l’occidental ens resulten antinaturals.
    Comprenc l’afany igualitari, però potser ens cal un estàndard valencià més quirúrgic, elaborat més a consciència; és a dir, ni tan allunyat del carrer com el que proposen les universitats, ni tan prosaic com el fet d’obrir la portella i que hi passen tants girs com els parlants hàgem assumit.
    Lamente, en tot cas, no aportar sinó més preguntes en la línia del teu magnífic article.

    • eljuliet
      26 Octubre 2016

      Hola,
      El “lo” és relativament fàcil d’evitar en àmbits formals. I, en els informals, l’AVL l’accepta amb tota naturalitat. En tot cas, a mi no em solen agradar gens les solucions amb el mot “cosa”. M’estime més usar “el (més)” i prou.
      Salut!

  6. Miquel Boronat Cogollos
    26 Octubre 2016

    Al final està clar que mos ho podem ensenyar tot, encara que no ho farem. Jo treballe accentuant a l’oriental, fent anar -esca o -isca (en lloc de -ixca o -eixi) i altres coses que figuren en el nostre llibre d’estil. Estem pensant de modificar-lo, però no sé quan ho farem i no confie que acordem ajuntar-mos amb la mitjana dels que parlen en valencià (tal com no ho fem amb els que parlen en castellà, almenys en el cas del llenguatge juridicoadministratiu), per cert, que són parlants reiteradament habituats a considerar-se uns ignorants i analfabets de la seua llengua (això que assenyales com a «autoodi»).

    La cosa és que la llengua també té eixa funció elitista (més que essencialista, diria jo) i que els tècnics lingüístics, per tant, tenim faena gràcies a això. Per tant, es veu que també tenim la temptació de fer que no mos s’acabe mai la faena. No crec que la «coherència» o la inducció a l’«autoodi» siguen molt rellevants en este cas. Diria que pesa més en moltes d’estes propostes la sensació d’«autoexigència» per l’estatus, per mantindre o aconseguir eixes petites parcel·les de poder que són tan gratificants.

    Moltes gràcies per l’article.

    • eljuliet
      26 Octubre 2016

      Miquel, molt interessant l’al·lusió a l’elitisme. No ho havia pensat i sí que veig que té bona substància.
      Gràcies també,

  7. Jaume Ortolà
    26 Octubre 2016

    ¿I podem fer res per a salvar la distinció sentir/escoltar? Em grinyola molt veure escrit “mai escoltaran que sonen obertes”. Si fins i tot lingüistes i persones del món de les lletres confonen escoltar i sentir, acabarà sent una batalla perduda.

    • eljuliet
      26 Octubre 2016

      Hola,
      Jo és que diria que un aprenent no només ha de sentir, sinó que també ha d’escoltar. No crec que “escoltar” ací siga semànticament inadequada, ja que faig referència a ‘estar atents a com sona’.
      Un salut,

      • Miquel Boronat Cogollos
        26 Octubre 2016

        La diferència, segons jo ho veig, Juli, és que «escolten atentament» i «senten que sonen obertes».

      • Jaume Ortolà
        26 Octubre 2016

        De veritat, jo no ho veig possible de cap manera. És com si en la mateixa frase en compte de dir “voran sempre escrit cafè” hagueres dit “miraran sempre escrit cafè“. Una frase possible seria: “Si escoltes atentament el presentador de TV3, sentiràs que fa oberta la e de anglès“.

      • eljuliet
        26 Octubre 2016

        Amics, pensat i repensat, reconec que teniu raó. Ja ho he canviat. Vos agraïsc l’esmena i la conseqüent reflexió.
        Un salut,

    • Miquel Boronat Cogollos
      26 Octubre 2016

      També haguera dit jo en eixe cas «sentiran». Em sembla que, tal com intuïxes, Jaume, no sembla que pugem fer res per salvar eixa distinció.

  8. David
    26 Octubre 2016

    Si esta haguera segut la llínea de pensament que haguera predominat en les universitats valencianes ara mateixa no hi hauria conflicte llingüístic, ni cultural, ni res. Estic molt content de vore que per fi la llínea dura que era un perill per al valencià (desaparició del valencià per substitució de formes de fora i per substitució pel castellà al perdre parlants que no se sentixen identificats) comença a caure.
    Ara sí pareix que ve una época de dialec i consens per als valencians, encara que hi ha molt de camí per recórrer.

    Recordem, la llengua valenciana és la llengua del País Valencià.

  9. Pepe Ferrando
    26 Octubre 2016

    Juli: M’ha sorprés molt el teu post i els comentaris que l’acompanyen. Jo creia que estes coses ja estaven superades de la mà de l’AVL, en que t’he dit de forma privada que m’estava enganxant al valencià normatiu perquè este, al que tu dius culte, estava fent-se més quotidià.
    M’haguera agradat llegir este post i els seus comentaris després de llegir el teu llibre que has acabat d’editar i que aprofite per a fer-li publicitat en este comentari, «La societat valenciana en l’espill lingüístic», però estic en això, acabe de rebre-ho. I és que el tema em sembla que va de açò, no?
    Jo no puc fer cap comentari respecte d’això, des de el meu valencià bàsic, però m’encanta llegir als que saben més que jo i puc dir que ho he entés tot, i que he disfrutat llegir-ho.
    Sols dir, que jo soc molt optimista, que veig que s’està avançant molt pel nostre camí del valencià, i que estos comentaris fan avançar més. Seguiu així.

  10. Héctor Gonzàlvez Escolano
    26 Octubre 2016

    Compartisc, Juli, l’anàlisi de la incoherència. I, en general, compartim el model de llengua. Ara bé, l’anàlisi de les causes, en que en faria no és el mateix. I m’explique:
    1 Crec que Ferran encerta quan diu que és una aplicació dels criteris de les universitats valencianes. De fet, a Alacant hem viscut molts anys d’esquena Formació i Assessorament a l’hora d’aplicar eixos criteris i era una sitiació, com a mínim, rara.
    2. Per tant, hem d’anar a l’origen d’eixos ceiteris. I ací és on entropessem amb la realitat del dia a dia: les coses les fem les persones. I cada persona té un context i una formació. Jo seria menys concloent en l’anàlisi i ho rebaixiaria tot a la dimensió més de peus a terra. Són normes redactades a la UV, que viu en un clima sociolingüístic diferent, amb una pressió d’anys del blaverisme que nosaltres ací no hem conegut. No es podien per etre tan fàcilment desviar-se de segons quines solucions. Crec que és comprensible. Després hi ha el convenciment que una llengua en la comunicació científica només ha de tindre un model i no dos o tres paramodels (ara s’escriu amb guió?). No és autoodi, és raonament (hi podem coincidir o no): amb un sol estàndard som més forts o tenim més futur. Que no ho vegem igual no significa que només operen per autoodi, igual que la nostra proposta tampoc operaria per odi contra un sol estàndard (l’oriental). I després hi ha la formació: som generacions diferents els qui van redactar els criteris i els qui vénen darrere. Els materials per a aprendre supose que van ser diferents. Els professors, també. El moment, també.

    Entenc que en les universitats falta encara saber quin model de llengua volem i per a què. L’AVL va fer el seu amb una pressió política. Nosaltres no en tenim (se suposa). Posem a treballar la gent en uns nous criteris, però no sols els membres d’Assessorament, també els que es dediquen a formar. I pensem que hi ha IEC i AVL.

    Vaja, és com ho veig jo ara mateix. Per cert, m’interessa molt la primera part que has apuntat: el model d’examen d’eixa cosa impronunciable. Farem malament de tindre models de llengua irreals, però fatem pitjor si els exàmens que valoren si algú sap isar eixe model, siga quin siga, no fan la seua funció. JQCV style, you know…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 26 Octubre 2016 by in Llengua.
%d bloggers like this: