eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Night thoughts de Suede

La maduresa deu ser açò: que el teu grup musical favorit de quan eres un jovençol traga disc nou i tu no te n’assabentes fins a mig any després i de pura casualitat. Bé, la maduresa també deu ser més coses, però en esta última proposició ja abandonem el sentit de la probabilitat que associem a [deure + infinitiu] per a endinsar-nos en el de l’obligació moral. I ausades que ni vull parlar de filosofia i, menys encara, de lingüística.

suede-night-thoughts

Bé, com anava dient, Suede ha tret un nou disc: Night thoughts (2016). I cal començar dient que no, que este tampoc és la continuació de Dog man star (1994). I és que, en realitat, cada volta pareix més complicat que puguen (inclús que vullguen) reeditar eixa sublimació del drama. No, no deu resultar senzill reinterpretar l’anihilació, aquell caminar per la vora de l’abisme que transmetien les joies d’aquella corona, “The two of us” i “The asphalt world”, dos talls inacabables en què Suede et contava els seus impossibles, que eren els teus, el de la parella que s’ha extingit i s’enganxa als pensaments; el de la xica que veus perdre’s en el món viciat i que mai no et mirarà.

Suede Dog Man Star

Es podria pensar que començar parlant d’un disc de fa 22 anys no deu funcionar com un bon símptoma per al nou àlbum. Però no és així. Night thoughts és una passada. Recordeu aquells llibrets juvenils en què eres tu qui triava la història? Doncs bé, Night thoughts representa aquella trampeta que solíem fer, una volta que, després de feta la primera tria, no ens agradava el camí que havíem seguit. És a dir, amb este llarg, Suede retorna a 1994 i, en comptes de seguir el camí lleuger, directe i, sí, també comercial, de Coming up (1996), n’enceta un altre de nou. Un altre camí en què les cançons no adquireixen una aura dramàtica tan accentuada com en Dog man star, però en què se sepulta la immediatesa i la digestió fàcil de Coming up i les obres posteriors.

coming-up-5154af8937b9b

És necessari indicar que Coming up va funcionar com un disc redó: una col·lecció de singles que va elevar a Suede a l’altar del brit-pop i de les llistes d’èxit amb talls com “Trash”, “The beautiful ones” o “Lazy”, però que, d’alguna manera, deixava un poc insatisfets els seguidors de la banda que havíem caigut seduïts per l’àlbum homònim de debut (Suede, 1993), amb himnes generacionals com “So young”, “Metal mickey”, “The drowners” o “Animal nitrate”, cançons contundents en què la guitarra de Bernard Butler i la poesia de Brett Anderson es fonien en un estat de gràcia que només perduraria uns quants mesos més.

Suede_-_Suede

La química entre els dos alma mater de Suede va començar a enrarir-se. Però això va generar el caliu necessari per a parir un grapat d’obres glorioses que jalonen Dog man star: al costat de les que ja hem esmentat, “We are the pigs”, “Heroine”, “New generation” o “Still life”, precedides per un single majestuós i inimitable, que van publicar independentment de cap àlbum major: Stay together (1994), una mena de crit agònic que resumia les contradiccions en què es movien els components de Suede i que va desembocar en l’abandó de Bernard Butler pocs dies abans de la publicació de Dog man star.

stay

La decadència de Suede va ser constatable a partir del quart disc de la banda: Head music (1999). Els seguidors històrics anhelàvem la continuació dels dos primers discos. Els nous, una col·lecció tan redona de cançons de consum immediat com Coming up. Però no va ser ni una cosa, ni l’altra. Amb honroses excepcions com la meravellosa “Everything will flow”, Head music va passar amb més pena que glòria, amb uns singles de capçalera (“Electricity” o “Can’t get enough”) que, per molt que meritoris, s’assemblaven més a una caricatura dels talls de Coming up. Sens dubte, el camí de la immediatesa, de la cançó enganxosa que es taral·leja fàcilment, s’evidenciava com un camí sense eixida, un atzucac en tota regla, com quedaria demostrat arran de l’àlbum següent.

Suede-Head_Music-Frontal

A new morning (2002) va suposar una nova contradicció en la discografia de Suede. Igual que Stay together va implicar tot el contrari del que pregonava el títol, l’obra de 2002, més que un nou matí, va significar el mateix crepuscle, és a dir, el mateix camí sense eixida de talls de consum ràpid (“Positivity”, “Obsessions”), valorables però no memorables, i mancats de l’efecte sorprenent i fresc de Coming up. Així, la publicació d’A new morning va precedir la retirada de la banda, incapaç de recuperar la història que va quedar incompleta després de 1994 i, també, incapaç de fer evolucionar (o, almenys, perdurar) l’estil més jovial iniciat amb Coming up.

suede 9

Més d’una dècada calgué esperar perquè es produïra el reagrupament de Suede, potser quan ningú ja s’ho esperava. O potser també, quan alguns encara esperàvem la segona part, la continuació de Dog man star. Tanmateix, l’àlbum Bloodsports (2013) no ho era, de cap de les maneres. Però, en canvi, sí que transmetia una certa evolució: els tres primers talls (“Barriers”, “Snowblind” i “It starts and ends with you”) emanen optimisme i fan ganes de ballar, però ja no semblen caricatures (o, si es vol, recreacions) de “Trash” o de “The beautiful ones”. Malgrat això, Bloodsports no va molt més enllà: supera clarament a Head music i A new morning, però respon a la mateixa estructura d’àlbum i al mateix estil de cançons que Coming up.

bloodsports

És este, precisament, el valor més remarcable de Night thoughts. És un disc amb personalitat pròpia, no un nou intent poc afortunat de clonar Coming up. Night thoughts presenta una complexitat que Suede pareixia haver oblidat. Atmosferes denses, talls que omplin l’oïda i menen a reflexionar, cançons que es resisteixen a acabar. Les intertextualitats, però, són evidents: des d’alguns títols com “When you are young” (el revers de “So young”?), fins a algunes concomitàncies ineludibles (el la-la-la de “What I’m trying to tell you” i de “The beautiful ones”, o les veus de xiquets en “Like kids” i en “We are the pigs”), que ens remeten als Suede de sempre i al lligam que no defalleix: la veu d’Anderson, els sons vibrants de guitarra (tant quan era cosa de Butler, com quan el va succeir Richard Oakes) i l’estil glam, denominadors comuns de tota la seua discografia.

Night thoughts també és, per tant, una corona, si es vol significativament més austera que Dog man star (el signe dels temps?), amb un parell de joies per damunt de totes les altres: “No tomorrow” i “I don’t know how to reach you”. No és, però, com déiem, la continuació d’aquell memorable segon disc. Això encara haurà d’esperar. Tot i això, ben mirat, esta esdevé una de les més grans virtuts de Night thoughts: ajuda a conservar l’esperança. Igual que els personatges de Samuel Beckett la renovellaven a diari mentre esperaven infructuosament el sentit de ses vides, els admiradors de Suede continuem on estàvem, waiting for Godot, però més contents: perquè, encara que no aparega mai eixe nou Dog man star, ara tenim l’excel·lent, evocador i introspectiu Night thoughts. Un regal amb què ja no comptàvem.

 

 

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 Juny 2016 by in Música.
%d bloggers like this: