eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Els valencians som el nou problema d’Espanya

Els valencians som el nou problema d’Espanya. Es veu en les cares, en les paraules i en el to. Es veu en com crida Isabel Bonig, com gesticula, com s’esforça per superar aquella comparació que li feren (“la Thatcher de la Vall”) i que només aconsegueix caricaturitzar. Es veu en eixe Jorge de Burgos que emana de la nit dels temps, de la Inquisició i de la caça de bruixes, i que respon al nom de Cañizares. Es veu en el castic econòmic constant a què som sotmesos, en eixe tracte displicent de l’èmul de Gòl·lum, que només accedeix a prestar-nos els nostres diners quan l’ofec ja és alarmant.

Eva Máñez

Sí, som el nou problema d’Espanya i farem bé si ho recordem, si no caem en les trampes que han començat a parar-nos. Si sabem mirar les coses amb perspectiva i no assumim el derrotisme com una forma vàlida de viure. Durant massa anys, el valencianisme era un actor que mirava les coses des de fora, des d’on podia reflexionar sense pressions i lamentar-se de la sort que li havia pertocat. Però ara ja no –i convé recordar-ho–. Ara ja no. Ara ja no som observadors parcials fora de joc. Ara som el centre del tauler social i polític, ara som els qui prenem les decisions: continuar enrocats en el derrotisme (ser els primers a avalotar-nos per un accent o pel pacte AVL-RACV) no és un bon negoci. És viure encara amb les coordenades del passat, quan no pintàvem fava.

Déiem fa poc que el valencianisme ha aconseguit fer imperar el seu discurs: el finançament, la recuperació de la dignitat, el dèficit en infraestructures, etc. componen la matriu del discurs hegemònic, d’eixe concepte que forma part del dia a dia polític, tant per a reivindicar-lo, com per a negar-lo. En este nou context, la dreta espanyolista histèrica (açò és, el PP i la part de C’s que en prové) ens forneix la prova més empírica que estem fent bon camí: les dents els xerriquen de ràbia. Insistisc: escoltar a Bonig és com la prova del nou. Estan descol·locats, massa temps saquejant presumptament sense aturador per a ara quedar-se en la inòpia.

La Thatcher de la Vall es mou entre dos màximes que la defineixen: la primera és que cada dos o tres dies, suggereix a Ximo Puig que deixe la companyia de Compromís i que se’n vaja amb ells, que allí estan els seus diputats ansiosos de tocar molla. Ximo no li diu res, però ella vinga, que vol pactar. Xica, que no entens un no? Que això és de parvulari: si proposes una cita i xiulen, no és que s’haja perdut el missatge, és que no li fas gràcia. En fi…

La segona és el llenguatge guerracivilesc que gasta. Quan Puig va suggerir l’entesa per al Senat i Bonig la va comparar amb el Front Popular del 36, a mi em va semblar que va faltar que algun periodista li preguntara, simplement:

–Senyora Bonig, què vol dir amb això? Desenvolupe l’argument.

Voríem què hauria respost, perquè Bonig va demonitzar un acord polític, però no va dir res de la conseqüència bèl·lica que va provocar. És obvi que, amb aquelles paraules, legitimava l’alçament com a resposta a aquell acord. Com és que ningú va estirar eixe cabdell?

Però bé, si parle de Bonig és només com a exemple. Els avalots dels adalils de la concertada, les homilies del tal Cañizares i la croada dels mitjans espanyols contra els senyals en valencià també ens servirien. Dels primers, val a dir que ja està bé que isquen de tant en tant al carrer i que això és un bon símptoma: si els que sempre han eixit guanyant ara bramen, potser és que l’estem encertant. De l’inquisidor tardomedieval que pontifica odi, només podem aplaudir-li les iniciatives: abandonat l’estil sibil·lí, sura la confrontació i això sol aclarir més les coses. Que este senyor, amb la seua engolada prosòdia, compare a Puig i Oltra amb Franco és un deix que l’iguala a Bonig i un sacseig que somou la societat valenciana, bocabadada i esbatanada davant de tanta barbaritat. Dels mitjans espanyols, poc es pot esperar, sinó tergiversació i obediència a l’amo. Que ara la mamprenguen amb els senyals en valencià ens està dient –per si no ho sabíem ja– quin és el grau de la seua permissivitat. Tendeix a negatiu, just al contrari que l’orgull de la seua ignorància (lingüística i de qualsevol tipus), que tendeix a infinit.

canyizares

En resum, totes estes actuacions ens han d’ajudar a vore l’abast del canvi que s’ha produït al País Valencià: és cert que s’està començant i que alguns passos són dubitatius. Però la crítica des de dins ha de ser constructiva i cal no saltar al més mínim ressort. Pensem com els jugadors d’escacs, que la partida serà llarga. I, sobretot, proporcionem fermeses als protagonistes d’este canvi: a Mónica Oltra, a Vicent Marzà, a Joan Ribó. Els qui ara bramen són els qui han estat, estan i estaran sempre en l’altra banda de la trinxera. Cal tindre esta clarícia: el seu discurs és endogàmic i es dirigeix, només, als seus. No ens pot fer virar el rumb. El seu odi no deu ser el germen de cap mostra de pusil·lanimitat.

Els valencians som el nou problema d’Espanya. I diria que és un problema que ha vingut per a quedar-se.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 8 Juny 2016 by in País Valencià.
%d bloggers like this: