eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Compromís i els vessants social i nacional

Una de les premisses de què està partint la candidatura crítica a dirigir el Bloc, encapçalada per Rafa Carbonell, és la necessitat d’enfortir el Bloc per a millorar Compromís. Esta premissa està implícita en el lema “Fent Bloc, millorem Compromís”, una expressió maximalista amb la qual difícilment es pot estar en contra. Així, un dels arguments defesos pels crítics és que, en el millor moment del valencianisme polític (és a dir, quan tenim més representants dels que mai hauríem somiat i influïm decisivament en diverses esferes de l’administració), el Bloc està més feble que mai. A mi, modestament, em sembla un oxímoron de llibre, però bé, supose que deu tractar-se d’una estratègia electoral.

cer

Així per tant, ens trobem que s’ha assumit amb naturalitat –o fins i tot s’ha promogut, no sé si per convicció, per imperícia, per deslleialtat o per interessos que se m’escapen– la màxima que el Bloc està dèbil. I, en bona part com a conseqüència d’això, també s’ha assumit acríticament que Compromís creix pel costat social i esquerrà, però no pel nacional. Al meu parer, esta és una lectura equivocada. O, si més no, esbiaixada. Ho explicaré amb alguns exemples:

Compromís ha fet bandera de la reivindicació d’un finançament just per als valencians, amb tal contundència que ha esdevingut els discurs hegemònic al nostre país des del punt de vista gramscià. És a dir, ara mateix, tots els partits valencians, PP inclòs, reclamen un finançament just. Només C’s se n’aparta i bé que fa. Eixos, com més lluny, millor. Doncs bé, trobe que cal preguntar-se: la reclamació del finançament, és social o és nacional?

Un altre exemple que, segons em sembla, ho avala: la reclamació de les inversions que ens pertoquen, amb el corredor mediterrani com a emblema i la resta d’infraestructures que han de vertebrar el territori, la qualificaríem de social o de nacional?

Una qüestió més abstracta, però, alhora, realment important, bàsica diria jo: la restitució de la dignitat de ser valencians. És a dir: el combat constant contra la taca de la presumpta corrupció pepera que tant ha embrutat el nostre nom i, conseqüentment, la dignificació del nostre gentilici, és social o nacional?

I, per acabar, un últim exemple: els passos –més lents del que voldríem– per a la recuperació de la ràdio i la televisió valencianes i, de retop, la reactivació de la indústria audiovisual valenciana, són actuacions de caràcter social o nacional?

Podria exposar-ne més, però em quedaré amb eixos quatre. Així, al meu entendre, no es pot afirmar que Compromís abandona les reivindicacions nacionals per a centrar-se en les socials, per la senzilla raó que, en el cas valencià, totes dos estan profundament imbricades: els principals drames socials de la nostra gent vénen motivats per decisions governamentals exògenes basades en uns criteris territorials que, sistemàticament, ens discriminen.

Evidentment, esta reflexió no serveix –ni pretenc que servisca– ni per a contrarestar el discurs explícit que, recurrentment, subratlla Mónica Oltra i que, per tant, s’atribueix a Compromís: ella no se sent incòmoda a Espanya. Ni per a matisar que Compromís és, en bona lògica, molt menys contundent que el Bloc en la reivindicació nacional. No obstant això, sí que ens ha d’ajudar a vore que és en el conjunt de mesures que impulsa la coalició (mesures com les que hem citat més amunt) on es percep que la reclamació nacional acompanya necessàriament la social, foses en un nexe que, hui dia, ha aflorat com a hegemònic: els valencians patim un règim quasi colonial (i estem lluitant per capgirar-lo), amb totes les implicacions que això té.

Per tot això, no em sembla encertat assumir amb credulitat, com qui repeteix un dogma, que Compromís ha crescut sobretot pel vessant social i esquerrà. Perquè, en realitat, eixe vessant no es pot desvincular del nacional: si bé atendre la urgència presenta aspecte social, en el rerefons, com he dit, hi ha un origen territorial (nacional, en suma). I és este el raonament que s’ha d’explicar amb prou pedagogia i amb la reiteració adequada. Si, en canvi, ens dediquem a repetir que el Bloc està feble, estarem escampant la idea que tenim ben poc a vore amb l’èxit del discurs hegemònic imperant. I això, a banda de ser un exercici masoquista i poc intel·ligent, és, també, senzillament, una mentira flagrant.

Advertisements

One comment on “Compromís i els vessants social i nacional

  1. Abelard Saragossà
    28 Abril 2016

    Tan elemental com clar: eixos són els escrits més bons (¡i gens fàcils d’elaborar!). És un goig llegir-te, Juli

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 28 Abril 2016 by in Compromís.
%d bloggers like this: