eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Vigència de Mr. Smith goes to Washington

Vivim un temps en què són ramat els qui clamen per oblidar i deixar de mirar cap al passat, que és el futur el que ens espera. El problema de fer-los cas és que, sense cap mena de dubte ni de liniment que calme el dolor, no mirar cap al passat, no recordar els exemples de la història, com diria Karl Marx, provoca que la repetim, primer com a tragèdia, després com a farsa.

Mr-Smith-Filabuster-1939

Els senadors Joseph Paine (Claude Rains) i Jefferson Smith (James Stewart)

La històrica pel·lícula de Frank Capra, Mr. Smith goes to Washington, protagonitzada pel gran James Stewart i traduïda al castellà com a Caballero sin espada, és un retrat colpidor de la corrupció política del seu temps. Poca broma, però, que la pel·lícula és en blanc i negre (disculpeu l’infantilisme) i es va rodar en 1939 (veges, supose que caldrà anar oblidant què va ocórrer aleshores i tres anys abans).

En 1939 ja es podia fer la dissecció, tros a tros, mètode a mètode, de com feien funcionar eixa maquinària tan perfecta: la de la corrupció. Grans construccions amb diners públics, compra dels terrenys que han de ser expropiats per a obtindre’n un gran benefici, suborn continuat a polítics que es converteixen en titelles de l’amo adinerat, control ferri i sistemàtic de tots els mitjans de comunicació, calúmnies perfectament orquestrades contra l’oponent…

msgtw8

Vet ací el qui mou els fils i mai no va a la presó

El retrat, com veeu, és ben paradigmàtic d’un altre temps i d’un altre lloc (no direm de quins, per si de cas). Pel que es veu, alguns clamen que oblidem el passat, que ells ja el miraran i n’aprendran, encara que, per a la nostra desgràcia, elegiran la informació dolenta, les males arts, i arraconaran la moralitat i l’exemple positiu. Mentre el conjunt social és amnèsic, ells controlen el passat, el present i el futur. Repetiran la història, sí, però no només en el sentit que deia Marx: no tan sols com a farsa, sinó com a tragèdia millorada.

En Mr. Smith goes to Washington, el personatge de James Stewart, el senador Jefferson Smith, és acusat injustament pels seus col·legues de partit, ja que s’oposa a mantindre una actuació corrupta, induïda pels poders fàctics del seu estat durant els últims vint anys. Estos dissenyen tota una trama que, aparentment, l’implica en un assumpte similar al que tots ells duen entre mans (sabien ben bé de què parlaven) i, arran d’això, exigeixen que siga expulsat del seu càrrec de senador.

És en este context on té lloc una de les escenes més emblemàtiques de la història del cinema (caldrà també que l’oblidem?), quan Smith s’acull al reglament de la cambra i no cedeix el torn de paraula durant hores, fins que cau extenuat, mentre reivindica la seua innocència. Convé vore-la, creeu-me, en anglés, perquè la veu –i les veus– de Stewart no tenen ni de bon tros el mateix efecte en la versió doblada.

58

Ideals, això que tant costa trobar

El final és colpidor: un dels polítics implicats en la tèrbola corrupció des de feia dos dècades, el senador Joseph Paine, que paradoxalment va ser el millor amic del pare de Smith i, en conseqüència, referent per a Jefferson, no pot suportar l’agonia que està patint el jove senador. Quan el veu caure, abandona l’escó i, absolutament enfonsat en ser plenament conscient de la immoralitat del seu comportament, intenta suïcidar-se. Tanmateix, li ho impedeixen i, en tornar a la cambra, completament alterat i imbuït per una rauxa de sinceritat provocada pel retorn dels escrúpols, declara la veritat i s’inculpa de les acusacions que requeien sobre Smith.

És esta, precisament, la diferència més pregona entre la corrupció política vista el 1939 i la d’ara, en ple 2016: que ja no queden escrúpols en cap polític corrupte. No cap s’atrevirà a recuperar la decència en una rauxa de sinceritat. No cap permetrà que una ullada de bondat il·lumine la seua fosca trajectòria. No cap badarà boca per a reconéixer el mal fet i tractar de guarir les ferides. No cap trairà l’omertà, la llei de silenci copiada dels usos de la màfia siciliana. Perquè els polítics corruptes d’ara, ells sí, continuen mirant cap al passat. I aprenent-ne.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 febrer 2016 by in Cinema.
%d bloggers like this: