eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Per què és impossible que res canvie a Espanya?

En les passades eleccions a corts espanyoles, el País Valencià, amb un cens de 3.561.911 habitants (sense comptar-hi els residents a l’estranger), va triar 32 diputats dels 350 que componen el Congrés i 12 senadors (4 per província) dels 208 que componen el Senat.

En eixes mateixes eleccions, Castella-Lleó i Castella-la Manxa tenien un cens conjunt de 3.597.586 habitants, és a dir, amb prou faenes 35.000 persones més que el País Valencià. La similitud, però, acaba just ahí, en el nombre d’habitants censats. Perquè Castella va triar 53 diputats (21 més que nosaltres) i, atenció, 56 senadors (44 més!).

Vet ací la trampa del sistema electoral espanyol, el tripijoc que permet plasmar, elecció rere elecció, que ací tot està lligat i ben lligat. Esta trampa legal es basteix sobre dos criteris arters consagrats per la Constitució: la circumscripció provincial, que impedeix tot sovint que partits amb un 15% de vot obtinguen representació en les demarcacions que reparteixen 4 o menys escons; i la desigual assignació d’escons per població, que penalitza algunes de les comunitats autònomes més poblades i privilegia la conservadora i envellida Castella –com deu ser!

Així, el País Valencià tria 32 diputats i li’n correspondrien 35. Catalunya 47 per comptes de 53. I Madrid 36 en lloc dels 46 que li tocarien. Dènou escons de menys que pràcticament vénen a coincidir amb els díhuit de regal amb què Castella és agraciada. Poca broma.

Però este regal esdevé pecat venial si ens fixem en el Senat. La Cambra Alta, la que tan sovint és acusada de no servir per a res, sí que serveix, i per a molt, i no només com a cementeri d’elefants o dispensador d’aforaments. Cert, no té capacitat per a vetar lleis menors, però sí per a impedir una reforma constitucional. El Senat, en este sentit, és un altre aliat de l’immobilisme, un dic que atura qualsevol possibilitat –ja per se complicadíssima– d’enllestir cap reforma de calat.

elefantes-equipo

Amb el mètode d’elecció dels senadors (sistemàticament, 4 per província), la majoria conservadora és quasi inqüestionable, atés que s’allunya de la representativitat proporcional per a obsequiar el partit més votat amb un excels botí en escons. Així, per exemple, a Alacant, el PP encara va obtindre un increïble 34,7% en vots al Senat, que es va traduir en un 75% dels escons (3 dels 4 en joc).

Això es repeteix onsevol, només amb anecdòtiques excepcions. I, és clar, les grans beneficiades són les comunitats dividides en moltes províncies: si sumem Castella, Andalusia i Extremadura, obtenim 96 dels 208 senadors, un percentatge aborronador superior al 46% de la cambra, on tots els representants elegits, sense cap taca, pertanyen al PP o al PSOE.

És així com extraem amb prou clarividència que la plurinacionalitat de l’estat té un enemic certament insuperable, que sempre evitarà que res no canvie: la pluriprovincialitat de l’Espanya més recta i pura. És a dir, el truc matemàtic legal que adultera les regles de la democràcia espanyola i lliga amb cadenes l’statu quo franquista.

Anuncis

2 comments on “Per què és impossible que res canvie a Espanya?

  1. Jordi
    3 febrer 2016

    Quan es va elaborar la Constitució del 1978 no es preveia que tot l’Estat esdevindria autonòmic. L’accés a l’autonomia només estava pensat per a les anomenades nacionalitats “històriques” i eventualment algun altre territori que també aspirara a ser autònom. Per tant, establir la província com a circumscripció electoral tenia llavors cert trellat.

    Des d’aquesta perspectiva del constitucionalisme primigeni, però, hagués estat molt més raonable haver establit com a circumscripció electoral la comunitat autónoma o bé la província, depenent de si el territori en qüestió havia esdevingut part d’una comunitat autónoma o no, respectivament.

    Això quant al sistema electoral del Congrés. Pel que fa al Senat, definit des de bon començament, com a cambra de representació territorial, el sistema triat és tot un desficaci. Això sí, els cinquanta senadors que fins llavors eren elegits personalment pel rei, amb la Constitució van passar a ser designats per les Comunitats Autònomes. Almenys una cosa més presentable democràticament.

    En qualsevol cas, pense que potser fóra millor un sistema unicameral (ja el vam tindre durant la II República), amb un Congrés on la circumscripció electoral fóra la comunitat autónoma. Paral·lelament hi hauria d’haver un organisme que representara els interessos dels governs autonòmics enfront de l’Estat, una mena de Conferència de presidents autonòmics. Aquest organisme tindria tasques de consulta preceptiva a l’hora d’elaborar lleis i, fins i tot, capacitat de codecisió junt al govern de l’Estat en tot allò que afectara les autonomies en l’exercici de les seues competències.

  2. Òscar
    30 Abril 2016

    No és cert el que dius respecte les CCAA, Jordi. En la Constitució del 78, les nacionalitats històriques i les forals se’ls reconeixia la seua autonomia en les disposicions transitòries. El Títol VIII està pensat per a la resta de territoris.
    Pensa que si algun territori no haguera volgut constituir-se Comunitat Autònoma què hauria passat? Res, perquè no estava previst. Madrid n’és l’exemple, a qui es va aplicar l’article 144 de la Constitució.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 febrer 2016 by in Espanya.
%d bloggers like this: