eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La importància cabdal del segon referèndum del Bloc

Mesos abans de les passades eleccions de maig, és possible que algú es fera el compte que explicarem tot seguit. Diem que és possible, perquè ni ho sabem ni ho podrem saber amb exactitud. És, però, una hipòtesi que ens sembla, si més no, versemblant. El compte és el següent: en Compromís hi hauria no menys de 10.000 persones repartides per tot el país vinga fer campanya; mentre que en un altre partit n’hi hauria moltes menys i un bon grapat estaria divertint-se enviant whatsapps per a adulterar els censos.

El festeig, però, entre eixos alguns i l’altre partit havia començat –i no precisament de manera discreta– i haver-se quedat amb la mel en la boca, a les portes de la glòria, no va ser paït amb l’esportivitat necessària (tot açò d’acord, encara, amb la hipòtesi incomprovable que estem plantejant). No és descabdellat pensar que, tot i els 10.000 vectors que havien fet campanya per la mateixa candidata, algú encara poguera preguntar-se si no és que s’havien enganyat de cavall i què hauria passat si n’hagueren agafat un altre.

Si deixem ja la hipòtesi al marge i ens acostem al present, trobarem que, siguen eixos els motius o siguen uns altres, alguns tenien la decisió ferma (i açò ja no és cap hipòtesi) de canviar de companys de viatge. De canviar de nóvio, com ja vam apuntar ací mateix fa mesos. Tant els feia passar per damunt de la militància, com, sobretot, posar en una tessitura complicadíssima el principal partit de la coalició, el Bloc, i, per tant i de retop, qüestionar greument tant la durabilitat de Compromís, com del nou Consell.

Tampoc és la primera volta que en este blog al·ludim a la paràbola del rei Salomó i potser és hora de subratllar que, si alguns poden fer un xantatge continuat, és perquè saben que els altres s’estimen el país com un fill i no el volen vore esquarterat. I que si han arribat a esta espiral incrementada d’amenaces de trencament i de fets consumats, no és només pels errors del Bloc –que potser n’hi ha hagut–, sinó sobretot per una successió d’esdeveniments que els ho han facilitat: van retòrcer el reglament de primàries fins a quasi provocar una dissensió; van consagrar el format de Compromís com a coalició; van evitar la fusió amb Els Verds-Equo (a pesar que IdPV també formava part del partit d’Uralde) per a poder comptar sempre que eren dos partits contra un; han ridiculitzat el paper dels afiliats de Gent de Compromís precisament per a mantindre eixe compte i evitar que es poguera parlar d’empat a dos; han propiciat frases per a la posteritat, com que “un referèndum és un frau” o que no cediran davant de “la tirania de la majoria”.

Així és com arribem al pacte d’executives entre IdPV i Podemos, un pacte en què Compromís havia de supeditar-se i diluir-se com a apèndix del partit madrileny. Un pacte que només amb molta innocència –virtut o defecte que en cap cas no podem atribuir als ideòlegs d’IdPV–  no es podia percebre que era inacceptable per al Bloc. Un pacte que tirava per terra i humiliava el sentiment ideològic majoritari de les bases de Compromís. Sí, d’eixes 10.000 persones que al maig van fer campanya per la candidata, deixant-se temps i diners en l’esforç.

Eixe pacte va ser rebutjat per la militància del Bloc (amb el 74% dels vots en contra) i per la de Gent de Compromís (amb un 60% en contra). Setmanes després, quan se’ns demana que tornem a mostrar la nostra opinió perquè a alguns no els ha agradat la que ja havíem expressat, no són pocs els afiliats del Bloc que es queixen perquè aquell referèndum no va valdre de res. Però, ves per on, en això s’equivoquen.  El segon referèndum del Bloc té una importància cabdal. Representa la diferència entre acceptar ser el faldó dels madrilenys (Podemos-C?) o liderar una plataforma valenciana i valencianista (Decidim: Compromís, etc.?).

D’açò n’hem de ser ben conscients. Compromís no s’ha desfet dins de Podemos, com un sobret de café soluble, només gràcies al segon referèndum del Bloc. Sense això, ara seríem uns ninots de fira, uns saltimbanquis ridículs i manejables. També els d’IdPV, que no es creguen que ells no. És el segon referèndum del Bloc el que ho evita i el que, al cap i a la fi, podrà permetre a Compromís ser el pal de paller si les negociacions fructifiquen.

votacio_bloc

Independentment de com vaja tot això i del resultat que s’obtinga, després de les eleccions espanyoles hi ha una fita ineludible per a Compromís: o es constitueix com a partit i supera la fase de coalició (per a evitar que es perpetuen estos xantatges), o s’obri tot un escenari nou on alguns opten per fitxar per la filial valenciana de Podemos i altres per reforçar l’espai de progrés estrictament valencià i valencianista. Però no només això: si isquera avant la primera opció, alguns tindran faena extra. Hauran de recuperar la danyada confiança d’uns militants que, majoritàriament, hui dia es troben profundament decebuts i desil·lusionats amb ells: amb els qui es presentaven fins fa no res com a pretesos adalils de la nova política i s’han comportat amb els tics més menyspreables de la vella.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 3 Novembre 2015 by in Compromís.
%d bloggers like this: