eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El partit silicona

L’estat espanyol s’està caracteritzant els últims anys per una presència cada volta major de partits sense ideologia política. Es tracta de partits mediàtics, que naixen de la suposada esplendor d’un personatge que freqüenta les televisions espanyoles i que només responen (i necessiten respondre) a un component ideològic: el jacobinisme. És exclusivament el grau d’eixe component el que diferencia, a l’hora de la veritat, VOX, C’s, P’s o UPD.

Un Ciudadano fent la faena encomanada

Un Ciudadano fent la faena encomanada

Això és el que els permet créixer com la bromera… però, alhora, esdevé el seu principal taló d’Aquil•les. Quan un partit es mou sense ideologia té tan fàcil encimbellar-se en les enquestes… com ensorrar-s’hi: Que li ho pregunten a Rosa Díez, sense anar més lluny. És eixe risc el que fa mesos que festeja Podemos (P’s), just quan van decidir ocupar el lloc central del tauler i guardar la ideologia al fons de l’armari (si és que en tenien, eslògans a banda). P’s ha registrat des d’aleshores unes davallades significatives, fruit dels seus tripijocs interns (com el tristíssim cas d’Alacant, amb trampes a manta per Whatsapp), de la bel•ligerància respecte a IU, de la falta real d’un projecte amb cara i ulls… i, com a conseqüència de tot això, de la proximitat “ideològica” amb Ciudadanos (C’s).

Com pot ocórrer això? Com pot haver-hi vasos comunicants entre un partit acusat als inicis de radicalment comunista i un altre que es defineix com a liberal (i de fet resulta més creïble amb el prefix neo-)? En realitat, ensopeguem amb els partits mediàtics, amb constructes amb peus de fang que no tenen el recer d’una ideologia honesta (amb la qual puguem combregar, honestament, molts militants), sinó només l’expectativa de l’èxit immediat, un èxit que pot tindre forma de poder, de pecúnia, de fama… o dels tres alhora.

Esta debilitat congènita de P’s és la que em fa vore’ls en els antípodes dels meus ideals polítics. Podria sentir-me pròxim a un partit que defenguera sense dubtes els drets del pobles, l’equitat, les cultures, la democràcia en el sentit més ampli. Però P’s fa mesos que no és això (ho va ser de deveres alguna volta?), i el seu mantra de la casta amunt, la casta avall, pareix ja més antic que la monarquia, posem per cas.

P’s, per tot això, pateix fuites importants de votants cap a C’s, aniquilador oficial d’UPD i rival cosmètic de VOX. Teòricament, doncs, dos partits oposats es comuniquen. Potser la teoria està lluny de la pràctica, com passa amb els estudis universitaris a Espanya. I és que en la pràctica les diferències es difuminen i el votant oscil•la amb incomprensible facilitat entre els uns, i els altres.

Només així es pot entendre l’èxit relatiu de C’s en les últimes eleccions autonòmiques i municipals. Un partit encaminat a heretar les modestes xifres d’UPD i un grapat de vots del PP va superar, sense implantació, qualsevol previsió realista (n’excloc, òbviament, les de les enquestes espanyoles, mera propaganda manipuladora), gràcies, com déiem, als vasos comunicants amb P’s, possibles per l’autoindefinició d’estos últims.

És gràcies a estos resultats que C’s, amb gens d’impudícia, ha començat a actuar indissimuladament amb el propòsit amb què va ser creat (o impulsat): ser la silicona del sistema. Només així s’entén el suport tan poc condicional als governs del PP a Madrid i del PSOE a Andalusia, tan presumptament tacats de corrupció tots dos. Però encara més: només així podem trobar alguna explicació a la posició que han pres en la Diputació d’Alacant, recolzant el PP, garantint uns sous descomunals i quedant-se per a si un grapat de càrrecs ben remunerats que no es corresponen amb la collita d’un únic escó.

En realitat, però, no ens n’hauríem de sorprendre gens. C’s (com també ho és P’s) és un refugi per a exmembres d’altres partits, buscadors de noves fortunes o mantenidors de pretèrites. C’s, una mena de PPb, no té escrúpols per a fer el de sempre: amorrar-se a la mamella i deixar-la sequeta. I per a què mirar cap a altre costat si la premsa hispana no t’ha de furgar en la vida? En C’s coneixen el seu paper, l’interpreten al peu de la lletra, els qui desentonen són expulsats, els qui no ja rebran la recompensa en forma de pagueta… I qui més punts acumule, més sucosa l’obtindrà. Punset, Carolina, bé que s’hi aplica, com bé sabem.

Fet i fet, que un partit que duia per bandera, pretesament, clausurar les diputacions haja facilitat els jornalassos d’uns quants a canvi de no pocs càrrecs (la mar de ben pagats, és clar), demostra que l’interés de C’s no és la ciutadania, sinó precisament eixos “ciutadans” que solen provindre de bona família i que sempre saben estar on toca. És a dir, uns ciutadans de primera que necessitaven una bona dosi de silicona per a tancar els clevills d’un sistema esquerdat, que amenaçava ruïna, i que només han pogut salvar a mitges, que el forat és ample. Ara continuaran fent el que saben, la missió que els han encomanat: enfrontar-nos com a societat mentre ells obtenen (o asseguren) uns jornals de por. Això sí: tot ben condimentat amb molt de cosmopolitisme monolingüe per a eixir de l’aldea.

Anuncis

One comment on “El partit silicona

  1. Abelard Saragossà (Picassent, l'Horta)
    25 Agost 2015

    Un escrit molt bo, Juli. Espere que tinga molta incidència entre els lectors de La Veu (i entre les bases del Bloc i de Gent de Compromís; per cert, ¿quan podré dir “entre les bases de Compromís”?).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 25 Agost 2015 by in Espanya.
%d bloggers like this: