eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La segona perifèria

L’estat espanyol s’ha acostumat a viure amb les tensions irresoltes que li forneix la primera perifèria. Els estira-i-arronses entre, d’una banda, Euskadi i Catalunya (i, en molta menor mesura, Galícia) i, de l’altra banda, el poder omnímode de Madrid (entenent Madrid com el niu on nien tots els qui mouen els fils i es queden, impúdicament, grapallades de diners que haurien de servir, si més no, perquè molta gent no es morira de fam o no es tirara pel balcó), són una constant en el desenvolupament d’este estat inculte, aculturitzador i culturicida.

Com a constant, eixes tensions han arribat a banalitzar-se. De tant en tant, sorgeix en la premsa el tema basc o el tema català i no passa res. Segons qui aprete més, des de Madrid diran que “els bascos tenien l’ETA però són més nobles, no com els catalans”; o que “els catalans són molt seus, però formen els millors esportistes”. Fins i tot, estes desavinences arriben a ser com la silicona: posem per cas que bascos i catalans xiulen una patxanga. Doncs ja tenen un argument per a solidificar encara més el sentiment patri hispà, ara que Alonso i Nadal han passat a millor vida (esportivament parlant, és clar).

grada_athletic

La primera perifèria escrivint raret

grada_barsa

Quanta energia eòlica llançada a perdre

Madrid (sinècdoque d’estat espanyol posterior a Franco, que no postfranquista), no obstant això, ha tingut sempre un temor. Un temor per perdre el control sobre tot. Mentre les tensions territorials se circumscriguen a dos (Euskadi i Catalunya), el sistema (el sistema que continua basant-se en l’esquema de l’Espanya uniforme i de l’Espanya assimilada, és a dir, en l’espoli de les colònies i el culturicidi i el linguocidi planificats) s’ha acostumat a funcionar i no trontolla. O almenys així s’ho creuen ells. Però, per contra, si les tensions territorials s’escampen, temen que eixe control ja no podrà ser tan efectiu. És ací on pren forma el concepte de la segona perifèria.

mapa_esp_1854Hi ha tres territoris que simbolitzen eixa segona perifèria: Nafarroa, Balears i País Valencià. És a dir, els que haurien de ser aliats naturals d’Euskadi i de Catalunya. Compte, aliats naturals no vol dir “mateix subjecte polític” ni res d’això. Vol dir aliats econòmics, estratègics o culturals, arran de les coincidències en teixit productiu, en necessitats d’infraestructures o en història, cultura i llengua compartides. Doncs bé, estos tres territoris històrics han centrat sempre el veritable fre a les tensions territorials catalanes i basques. Aprofitant que el sentiment identitari no era, ni de bon tros, tan viu com en la primera perifèria, han anat atenuant-lo amb la intenció de crear un cordó sanitari que deixara sols a Catalunya i Euskadi.

És en este sentit que s’entenen les paraules de Rita Barberà quan diu que “Compromís durà l’independentisme català fins a la frontera amb Múrcia”. O que s’entenen les polítiques lingüístiques de José Ramón Bauzà a les Illes (amb el decret del trilingüisme que sollevà tota la comunitat educativa), d’Alberto Fabra i María José Català al País Valencià (amb l’extermini de Canal 9 i les reduccions de línies en valencià), i de Luisa Fernanda Rudi a Aragó (amb els inimitables LAPAO i LAPAPIP). O que s’entén la impossibilitat d’aprendre èuscar a Nafarroa fora de l’àmbit considerat bascòfon. Els atacs frontals contra la llengua pròpia (i els mitjans per a adquirir-la, és a dir, el sistema educatiu i la ràdio i la televisió) són l’ariet amb què Madrid (i Madrid són també tots els governadors –extractors– de províncies) ha colpejat la segona perifèria per a evitar que s’hi reproduïra el problema que té (i que du amb suficiència) en la primera.

rita

Múrcia, qué hermosa que eras!

L’esforç de Madrid per convertir la segona perifèria en una còpia èmula del centre autoreverenciat ha cristal·litzat en diverses actuacions. Des de la buidor de representativitat en les televisions estatals, passant per un finançament escatològic per als territoris mediterranis, fins a un procés polític estudiat amb lupa (que va impulsar la creació a Nafarroa d’UPN com a antitètic “navarrisme antibasc”; al País Valencià, com a conseqüència de la Batalla de València,  de l’anticatalanista UV –en veritat, radicalment proespanyolista, a pesar del sentiment honest de bona part dels seus antics votants–, posteriorment absorbida pel PP; i a les Balears de l’extinta i tremendament corrupta UM).

Eixe esforç no s’ha aturat mai. L’aparició de Podemos fa poc més d’un any (que, en principi, va ser celebrada pels mantenidors del sistema com una estratègia per a aturar el creixement d’IU a tot arreu) va suposar un cert sotrac que, de seguida, van voler revisar en pro del benefici propi. Les enquestes i l’opinió mediàtica van començar a assenyalar aleshores que Podemos venia a buidar de votants, precisament, els partits regeneradors que simbolitzaven un nacionalisme progressista moderat en la segona perifèria. És a dir, Compromís, Més, Geroa Bai es desunflaven i cedien amablement els seus votants a la nova marca, que tot just erosionava el PSOE lleugerament. (Mesos després, la creació demoscòpica de Ciudadanos va seguir el mateix patró: este partit supremacista espanyol, una vegada arrabassat l’espai d’UPD –tanta pau tinga com pau deixa–, creixia arrapant vots de tots, sobretot de Podemos –que, recordem, havia aglutinat el vot nacionalista moderat de la segona perifèria–, però no mai del PP, el partit corrupte que ocupava el seu mateix espectre ideològic –la dreta que escarba en les parets de la caverna–.)

El súmmum d’este esforç, d’este intent per conduir l’opinió pública –i, de retop, el vot– cap a opcions sistèmiques (C’s) o més controlables per defugir el debat territorial (Podemos), va tindre lloc amb les enquestes preelectorals del CIS per a les recents eleccions autonòmiques. És ben cert que eixos treballs no solen condicionar l’actuació de la majoria de la gent, però sí que generen un efecte inqüestionable: encoratgen o desencoratgen els vectors, els transmissors d’un determinat missatge polític. Per als qui creuen en una ideologia, saber que està quallant entre la gent és un reforç positiu, que anima a seguir escampant el missatge; en canvi, si et conten que no, que no et vota ni la família, la decepció és pregona i, pel camí, alguns dels portadors del missatge se’n baixen del tren abans que la ferida siga més dolorosa.

Si no és així, les dades empíriques bé que s’entesten a mostrar-ho: a Compromís, el CIS li va pronosticar un 8,1% i 7-8 escons. Després, va obtindre un 18,2% i 19 escons. A MÉS, li van preveure un 9,6% i 5 escons. Després, va assolir un 15,3% de vot i 9 diputats. A GBai, li van donar tot just un 10% de vot i 5 escons. Després, va pujar fins al 15,9% i 9 diputats. Els candidats d’estes tres forces (Mònica Oltra, Biel Barceló i Uxue Barkos), arran del resultat obtingut, han sigut aspirants reals a presidir la seua comunitat autònoma (finalment, pareix que només Barkos ho serà), a pesar que les enquestes del CIS els projectaven sistemàticament com a cinquena força, lluny de tindre res més que una incidència menor en la composició del govern.

Comparativa_PV_CISPer a arredonir l’efecte pretés, cal situar al costat d’estes enquestes el paper de les televisions espanyoles, les quals, amb una insistència pròpia del ferrer més perseverant martellejant l’enclusa, ens van fornir hores i hores del quadripartidisme nou de trinca que s’acabaven de traure de la màniga, amb menció especial als indissimulats afalacs que ha rebut el senyor Albert Rivera, el partit del qual, per si no ho sabien, ha obtingut el fabulós resultat de zero alcaldies, zero, a Catalunya, on fa deu anys que els coneixen i saben quin peu calcen.

Com a colofó a tot este pla tan ben ordit, ocupa un paper cabdal el tancament de Canal 9. Nafarroa i Balears són importants en la segona perifèria, però l’autonomia més poblada d’estes tres és el País Valencià i, per tant, és la que més pot condicionar el tauler polític espanyol. Quan Alberto Fabra va rebre l’orde de tancar Canal 9, li degueren dir que era per a evitar una nit com la del passat 24 de maig: “tu tanca-la, que si ixen els de Compromís per la tele se vos menjaran pels garrons, i nosaltres ja ens encarreguem de tota la resta per a crear l’alternativa adequada.” Doncs ni així, ni amb totes les televisions, periòdics i empreses demoscòpiques del règim, ho van poder evitar.

És així com, ensorrats els dics, la segona perifèria acaba de presentar la seues credencials. Ací ens pariren i ací estem. Hem deixat de ser obedients colònies infrafinançades per a convertir-nos en part del problema. Poca broma.

Advertisements

One comment on “La segona perifèria

  1. Daniel Climent
    16 Juny 2015

    Frase final: jo hi afegiria a

    “… per a convertir-nos en part del problema”
    … “o de la nostra solució”.
    ¿Com ho veus?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 16 Juny 2015 by in Espanya.
%d bloggers like this: