eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Alacant després de la dimissió

Fa uns quants mesos, argumentàvem ací que no enteníem la cabotoneria de l’oposició d’Alacant d’exigir la dimissió de Sonia Castedo amb tanta insistència i soroll. Déiem aleshores que dimitir és un verb que es conjuga en primera persona. Finalment, però, la pressió social, i potser alguna altra pressió interna més, van fer a l’exalcaldessa conjugar eixe verb. I va sorgir, quasi des del no-res, Miguel Valor.

Miguel Valor i la seua predecessora, Sonia Castedo

Miguel Valor i la seua predecessora, Sonia Castedo

Probablement convindrem que una dimissió debilita el partit del dimissionari. Però, al mateix temps, li genera un nou escenari: el de la segona oportunitat. Per això criticàvem els excessos amb què l’oposició exigia el comiat de Castedo: perquè, en dimitir, obria la porta a una novetat. Una novetat que, com és el cas, no estava tacada pel passat, sinó que s’havia mantingut en un discret segon pla, lliure de trifulgues.

Ara, hui dia, les eleccions municipals a Alacant es presenten ben paradoxals. El PP, el partit saturat de presumpta corrupció, apareix quasi com una mena d’oasi de pau. Compareu, si voleu, la sensació que genera el PP de Miguel Valor amb la que genera el PP de Novelda, amb Milagrosa Martínez aferrada al càrrec com la tufarrera d’all s’aferra a qui en menja, cru o cuitet. A Martínez, en este sentit, caldrà agrair-li que haja escampat la ignomínia de la presumpta corrupció fins a la ranera de la legislatura, perquè estem segurs que recaurà sobre el PP novelder ben sencereta.

Però tornem a Alacant. L’aparent bonhomia de Miguel Valor i la sensatesa dels seus primers actes pareix que hagen soterrat sota tones d’oblit l’horrorosa etapa de Sonia Castedo. L’estrident exalcaldessa, més en este món fulgurant i immediat de les xarxes socials, apareix ja com una mena de trasto vell i oblidat, enviat a reciclar. En efecte, pareix que ja no moleste. Pareix, inclús, que haja passat una eternitat des que es burlava de tots amb la seua prepotència.

Per contra, en la contesa amb Miguel Valor apareix un PSOE liderat per Gabriel Echávarri, exmilitant d’Unió Valenciana, sancionador de tots els comilitants que no combreguen amb la seua postura –qualsevol que esta siga–, arrabassador de jornals a regidors díscols, hereu de les històriques estructures del poder orgànic dels socialistes alacantins. Si el PSOE és nefast en alguns municipis, probablement Alacant és una de les ciutats que encapçala el rànquing –i mira que hi ha llocs on s’unflen a fer mèrits per a liderar-lo!

Apareix també Alacant en Comú, la marca legal de la marca blanca d’EU, a la qual s’uneix finalment Podemos. Una coalició estranya, rocambolesca, no sé si estrafolària, en què no pareix que estiguen gestionant gens bé el bon treball de legislatura del portaveu d’EU, Miguel Pavón. Ara contendran per liderar-la el mateix Pavón, l’altre regidor d’EU i, suposem, algun representant de Podemos. Una manera excel·lent de diluir o enterbolir el perseverant treball d’EU. Més encara tenint en compte la bogeria en què pareix viure el Podemos alacantí, denunciant i amenaçant a tort i a dret tots els qui gosen criticar-los, i barallats entre ells, xe, quina sorpresa.

Tampoc es presenta en les millors condicions possibles UPD, que pareixia destinada a fotre un bon mos al botí popular. Amb un partit en convulsió, la imatge sòlida de valencianot bròfec del seu portaveu, Fernando Llopis, no pareix suficient reclam per a aturar la sagnia de militants i votants que van desfilant des d’UPD cap a Ciudadanos, eixe aplec de rebotats, escissions, presumptes corruptes i exregidors d’Urbanisme que encara aspiren a pillar cadira i potser alguna cosa més.

Al marge d’estos guirigalls, només queda Compromís, una opció encara modesta, però almenys més calmada que no altres i, sobretot, constructiva. Liderats pel valencianista moderat, Natxo Bellido, i amb una llista composta per persones de gran vàlua, com la presidenta de la federació d’AMPA Sònia Tirado, l’històric portaveu Toni Arques, el jove d’origen xixonenc Lluc Sirvent (sé de bona tinta que a Xixona el volien per a la llista municipal) o l’il·lustre professor Manuel Alcaraz, Compromís combat sobretot contra la històrica dificultat que el valencianisme polític ha tingut per a implantar-se a Alacant. Però ara l’oportunitat és idònia, més encara en un temps en què la ciutat d’Alacant necessita mirar-se a les entranyes, reconéixer-se en la seua història i recuperar l’autoestima.

Natxo Bellido, Manuel Alcaraz i Sònia Tirado en la presentació de la candidatura de Compromís per Alacant

Natxo Bellido, Manuel Alcaraz i Sònia Tirado en la presentació de la candidatura de Compromís per Alacant

Alacant, l’Akra Leuka grega, la Lucentum romana, la Medina Laqant musulmana, la segona ciutat valenciana, la bellíssima ciutat marítima que també existeix davall de les crostes i la brutea a què alguns l’han condemnada, el màgic espai que reflecteix com ningú en les seues obres l’escriptor Joaquim González Caturla, bé es mereix una nova segona oportunitat. Però això no vindrà, no pot vindre, dels qui l’han degradada, dels qui l’han malvenuda al millor postor. Per molt que hagen canviat una presumpta corrupta per un presumpte home digne.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 3 Març 2015 by in Alacant.
%d bloggers like this: