eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Heteronímia

Per a un mal lector de poesia com jo, va ser fascinant descobrir fa ja un fum d’anys l’obra de l’insigne poeta portugués Fernando Pessoa. Fins aleshores, mai havia sentit parlar del sebastianisme, el mite de la glòria portuguesa perduda amb la desaparició mai resolta del seu rei i el somni de la reaparició i el redreçament nacional, que conforma un dels temes fonamentals de la seua poètica. Però, sobretot, encara em pul•lulen, cisellats al cervell, alguns versos que em colpiren profundament i que cite en castellà, com els vaig llegir:
El poeta es un fingidor
Finge tan constantemente
Que hasta finge que es dolor
El dolor que en verdad siente.

Il·lustració de Fernando Pessoa

Il·lustració de Fernando Pessoa

Eixos versos estan molt relacionats amb la seua biografia. En concret, al•ludeixen ni que siga veladament a l’heteronímia, concepte del qual mai abans no havia sentit parlar i que va tindre una importància cabdal sobre la vida del poeta. Així, Fernando Pessoa va tindre uns quants heterònims. El més cèlebre, el d’Álvaro de Campos. La diferència entre un pseudònim i un heterònim és que, en el primer, l’individu que en fa ús n’és plenament conscient i tan sols oculta puntualment la seua identitat. En canvi, en el segon, l’individu desenvolupa una personalitat nova, tan diferent de la identitat diguem-ne “titular” que, fins i tot, poden arribar a oposar-se acarnissadament. Este era el cas de Pessoa i Campos, fins al punt que va ser este últim qui va instigar l’il•lustre poeta a trencar palletes amb l’única amant que en suportava les excentricitats.
L’heteronímia pot ser, hui dia, un recurs expressiu interessant, sempre que no acabe fent-te embogir, com va ser el cas de Pessoa. Pot servir-te per a dir el que no és higiènic dir amb el teu nom, com per exemple criticar la censura que aplica sobre tu l’empresa on treballes, que tal volta pot ser una universitat pública valenciana. O també, com és el cas de Glòria Marcos i altres il•lustres patums del comunisme, pot servir-te per a mantindre’t en política una temporadeta més (o per a evidenciar que continues clavant la mullà i tallant el bacallà).
De fet, el comunisme espanyol està abonat al transformisme nominal des de fa dècades, si més no amb un cert èxit (la supervivència). El PCE es convertí en Izquierda Unida al final dels huitanta. Després, a mitjan noranta, començaren a sovintejar els Blocs de Progrés. Més tard, optaren per les Enteses i el 2007 formaren part, ben a contracor, del primer Compromís, que ajudaren a fer rebentar amb devoció. Poc després, en 2011, esdevingueren la Izquierda Plural. Però tres anys més tard no els cabia dins Pablo Iglesias, molt plural no devia ser, i li ensenyaren la porta d’eixida perquè estaven en contra de “la moda de les primàries” (com s’hi refereix despectivament el seu líder, Cayo Lara). Ho feren, a més, com ho fan els arrogants: amb temps suficient perquè aquells muntaren una candidatura mediàtica (anava a dir sòlida, en què estaria pensant jo?) per a les europees. La resta de la història ja la coneixem: els espanyols ja tenen messies a qui seguir després dels quaranta anys de sistema bipartidista corrupte que van vindre després dels quaranta anys de franquisme.
Però eixa és una història que no m’interessa ara. En canvi, vull continuar parlant de l’heteronímia, altrament, transvestisme nominal. Després del descomunal erro de no albergar Podemos en la Izquierda Plural, el comunisme a Espanya veu com els votants se li esvaeixen que fa por. I, de sobte, com un gir inesperat del destí, els apareix, apadrinada per Ada Colau, la possibilitat de tornar a acollir-se a una nova marca blanca: Guanyem. Assedegats d’aigua fresca, es llancen de cap a controlar un moviment que, siga dit de passada, és ben difícil de cohesionar i ningú sap com ha de funcionar ni, per descomptat, quins ideals tenen al marge de la casta amunt i la casta avall. No passa res, podem pensar: un nou canvi de nom per a la col•lecció. Però no, no és només això. Ara resulta que en moltes localitats pressionen perquè s’hi integre Compromís, és clar, renunciant a les seues sigles. Com si ací tinguérem bones experiències anant junts amb EU o com si no fóra ja poc complicat gestionar els egos d’alguns dels qui componen Compromís!
En realitat, IU (i EUPV a casa nostra) afronta ara una situació desesperada: per culpa de la seua gravíssima incapacitat negociadora amb Podemos, camina per la corda fluixa de l’extraparlamentarisme. Guanyem és l’única opció que té de supervivència, però no perquè hi creguen, sinó perquè necessiten una marca blanca que els llave la cara. Compromís, per tant, no pot fer-los el caldo gros i caure en el joc del transvestisme, sobretot perquè perdrà tot el que ha construït des de 2011 i es diluirà dins d’una formació que ocultarà o relegarà el component valencianista que només representa la coalició. I si una cosa no pot permetre’s el poble valencià és no tindre cap força política que el represente; i que, per contra, se’ns continue contant, com a un xiquet de bolquers, que els nostres problemes es dirimeixen en l’eix esquerra – dreta (o en el més modern, amunt – avall) i no en l’eix metròpolis saquejadora – colònia espoliada.

Anuncis

One comment on “Heteronímia

  1. Daniel Climent
    24 Octubre 2014

    Ben interessant.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 30 Setembre 2014 by in País Valencià.
%d bloggers like this: