eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La política platònica

La filosofia platònica distingia entre el món real, el de les coses de fet, i el món de les idees, el de les coses en potència. El segon, com es desprén fàcilment, era l’idíl•lic, el que servia de model a l’altre, que no era més que una trista imitació “real”, és a dir, prosaica, de la perfecció de l’ideal. És per això que l’epistemologia platònica sempre havia tingut com a objectiu el coneixement del món de les idees i menystenia el real per ser subsidiari d’aquell.
Passats els segles i els mil•lennis, el terme platònic va experimentar un augment semàntic de la mà del romanticisme. La col•locació “amor platònic” va servir i serveix per a designar qualsevol sentiment amorós no consumat en el món real, sinó circumscrit al terreny de les idees, als anhels irrealitzats. Eixe sentiment exacerbat i incomplit acabava generant reaccions malaltisses i destructives, com les que podem llegir en algunes obres cabdals del romanticisme, com el Werther de Goethe o el Diari d’un seductor de Kierkegaard, a causa de les dos característiques antagòniques que reunia formant una paradoxa: en no tocar el món real no deixava de ser idíl•lic (i si el tocava perdia la condició de platònic); però, també, en no tocar el món real esdevenia absolutament insatisfactori.
werther1El segle XXI i, en concret, les crisis econòmica, política i social que patim, han acabant provocant, de retop i sense proposar-s’ho, una nova extensió en l’abast semàntic de platònic. Ara podem parlar de “política platònica”. Es tracta, com l’amor, d’una entelèquia que se situa en un món irreal. No necessàriament en el de les idees, perquè tampoc no en van sobrats. De fet, amb un parell o tres de consignes en tenen prou. La política platònica és aquella que, representada per uns noms nous de trinca (i que remeten directament a insubstancials càntics futbolístics), no necessita posicionar-se sobre res. Els ciutadans s’hi adhereixen irracionalment, concedint que eixe partit pensarà just el que ells pensen sobre qualsevol aspecte, encara que mai s’hi hagen pronunciat prèviament. Encara que siga radicalment antitètic amb el que pensa el del costat.
La política i l’amor platònics tenen concomitàncies i diferències. Entre les primeres, hi ha que els principals atrets per tots dos són joves (per molt que no en exclusivitat), inexperts en l’àmbit (siga l’amor o la política) i, en molts casos, pequen d’una tendra i pregona innocència (i ja sabem que NOCERE en llatí vol dir precisament ‘saber’). Les diferències, però, són més importants i atorguen a esta extensió del platonisme un caràcter que no tenia. Així, si l’amor platònic és un sentiment obligatòriament individual, sovint tan discret que no ix dels límits cerebrals del pacient, la política platònica és un fenomen col•lectiu que brilla exactament pel contrari: és ostentosa i exhibicionista. Els ciutadans que hi són atrets ho proclamen a tort i a dret, actuen com si haguera arribat el mannà i hi bolquen impúdicament els seus desitjos (tant si són interessats com si són pel bé comú; tant si són confessables com si no).
No obstant tot açò, la política platònica ha de superar encara uns entrebancs ben complexos: sobretot el trànsit que l’ha de dur del platonisme a la realitat. En este procés, hauran de posar a prova diverses coses: d’entrada, la difícil aplicació de les escasses idees que han expressat; en segon lloc, la gestió de les idees, freqüentment oposades, que conreen els seus seguidors; i, per damunt de tot, la paradoxa que implica deixar de ser platònic per a començar a ser prosaic. En suma, han d’afrontar els problemes derivats de fingir que es pot fer política sense ideals (perquè, com menys n’expressen, més fàcilment guanyen adeptes), més enllà de les dos o tres consignes assumibles per tots.
Quin horitzó se li presenta, doncs, a la política platònica? Com acabaran digerint que el concepte és, en si, un oxímoron? Acabarà, com l’amor, donant pas a tràgics desenllaços? O podran arribar a Ítaca i ensopegaran de boca amb les contradiccions que no han volgut reconéixer?

Anuncis

One comment on “La política platònica

  1. josepforcadell
    22 Setembre 2014

    molt bo, Juli i això és traslladable a molts partits i coalicions. El risc contrari seria no tenir idees o pensar que no podem alçar el cap de la misèria i les impotències diàries condicionades per un pressupost, per unes maneres rutinàries de fer o per les pròpies limitacions. Salut, t’esperem anant josep

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 21 Setembre 2014 by in Espanya.
%d bloggers like this: