eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Forcadell

–Mira quin mascle! –em diu i mire–.

A l’esquerra, en la branca d’un auró, una merla, millor dit, un merlot, negre, negre intens com el xocolate pur, amb el bec acarabassat, lluent.

–Els mascles de la Turdus merula són així de foscos. En canvi, les femelles tendeixen més a un color terrós.

–Sí, més grisós, itat? Però no sabia que es diferenciaven per això…

–L’altre dia –canvia de tema, o de pardal– vaig poder vore al Fondo d’Elx una bequeruda, que feia la vida que no en veia.

–Una bequeruda?

–Sí, és una au amb el bec i les potes allargassats, que sol viure en zones humides.

Assentisc embadalit i seguim caminant. Anem al café.

forcadell–Què passe? –bromeja com si parlara castellonenc un company, i tanmateix amic, que ens espera–.

–Diuen que el 2020 alliberaran l’AP7 –diu l’altre company, i potser abusant de l’atzar, també amic–.

–Sí, ja tocava –diu ell–. A vore si així aconseguim cohesionar el país un poc més i un poc millor. Els romans ja s’ho van trobar, que creuar les serres de les Marines, l’Alcoià i el Comtat era ben complicat, i van construir la Via Augusta per Xàtiva i la Font de la Figuera. Després, els àrabs deien que la Safor i el nord de la Marina era com una illa delimitada per les muntanyes, per la dificultat per a accedir-hi. I això es veu també, per exemple, en el règim pluviomètric, tan abundant en eixes comarques.

Acabem el café, després de canviar de tema vertiginosament unes quantes voltes. I anem tots quatre, quasi per inèrcia, en la mateixa direcció.

–Passaré un segon pel meu antic despatx… –diu, sense concedir ni un gest que remeta a la tristesa, per molt que la processó vaja, i va, per dintre–. Per cert, tinc un grapat de llibres i de discos, que m’han anat enviant al llarg dels anys una bona colla d’amics, que m’agradaria regalar-vos. Veniu?

Anem. Llibres de Joan Francesc Mira, Mikel de Epalza, Martí Domínguez, Brauli Montoya. Discos d’Al Tall, d’Arthur Caravan, de Rafa Xambó…

–Per cert –pregunta–, què vos pareix l’últim disc de Rafa Xambó, el de versions de sonets de Shakespeare?

–Només he escoltat alguna cançó solta –li responc–.

–Escolta’l, és una meravella.

Acabem. Eixim del despatx, de l’antic despatx. El tanca. Caminem. Jo vaig cap a l’edifici on treballe des de fa quatre anys. Ell va cap a l’edifici on treballa des d’ahir.

Ens trobem casualment amb Toni Mas, un bon company del Departament de Filologia Catalana.

–Josep –li diu–.

Però Josep no el deixa continuar.

–Me’n vaig recordar de tu l’altre dia, de quan vam anar a l’homenatge poètic a Lluís Roda…

Me n’aparte, els deixe parlar. Quan acaben, Toni titubeja i comença a dir…

–Bé, Josep, no sé si felicitar-te…

–No! –li respon Josep, taxativament–. Felicitar-me no…

Encaixen. La cara de Josep és seriosa, circumspecta. Greu. Engul saliva, s’engul les paraules que diria, que no diu per simple fidelitat i lleialtat a la institució. Justament el que altres no tenen, ni coneixen.

Seguim el nostre camí. Ens separem.

–Fins al café de demà.

Això. Fins al café de demà. Fins a la breu lliçó de cada dia.

Acabe la jornada. Deixe el despatx, el meu, sense finestres que em distraguen ni que em deixen vore cap arbre, cap ocell, si plou, fa sol o porqueja. I aplegue a casa. Em pose a escriure. No em costa. Amb Josep Forcadell les idees sempre flueixen com rius cabalosos.

Qui ha sostingut durant vint-i-cinc anys l’estendard de la promoció del valencià a la Universitat d’Alacant ha sigut destinat, “en ares de l’agilitat i l’eficàcia”, a un altre lloc, des d’on, en ser que cicatritze ferides, serà tan actiu i productiu com ho ha sigut sempre, a pesar de la nostàlgia:

–Hem dedicat a esta tasca els millors anys de la nostra vida… –ha dit, sembla ser, a una vella amiga, per telèfon, quan encara érem a l’antic despatx–.

Entendre (o no) i compartir (o no) les raons argüides pels qui manen és, al cap i a la fi, peccata minuta. En canvi, no és menor, en absolut, el vaixell que governava amb saviesa, magnanimitat i, sí, també amb alegria.

Oh, Capità, mon Capità

Advertisements

4 comments on “Forcadell

  1. Josep
    3 Abril 2014

    Juli,
    la conversa fugaç amb Antoni Mas era sobre l’Encontre de Poesia del Baix Vinalopó que es va fer a Santa Pola l’any 80 i que ahir comentava en Facebook Lluís Roda. Ovidi va recitar poemes de l’Estellés i, entre moltes altres coses, es va presentar l’antologia Entranyes per a l’augur, que tu bé coneixes.
    Per la resta, moltes gràcies, demà et pague el cafè, i procuraré parlar menys.
    Josep

  2. Joan (juanito o juanitales) com vulgues dir
    3 Abril 2014

    Gairebé, el que ens ha deixat aquesta trista situació, és gaudir de la saviesa d’aquest home en els cinc (qui en diu cinc, en diu deu o quinze) minuts del café diari. Crec que des d’ara, aquest café será el millor i més productiu moment (per al nostre cervell i la nostra salut) de vida universitària. Haurem d’aprendre a disfrutar-ne a petits glops, com amb el café.

  3. Daniel Climent
    3 Abril 2014

    Molt bo, Juli.

  4. Josep Pastor
    8 Abril 2014

    La UA el fa fora per la porta de darrere sense el més que merescut homenatge que s’ha guanyat en tants anys de treball i defensa de la nostra llengua. Aquest rectorat, que quan va començar m’agrada i tot, m’està decepcionant cada dia que passa. Tinc una mescla de cabreig i tristesa… 😦

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 3 Abril 2014 by in Personatges.
%d bloggers like this: