eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Atrapats en el temps

Vaig tindre l’ocasió de vore l’altre dia Atrapat en el temps, la pel·lícula protagonitzada per Bill Murray i que parodia fins a l’extrem l’immobilisme temporal. Com deveu saber, l’argument d’este llargmetratge és senzill: el personatge interpretat per Murray, un periodista ben vanitós, va a cobrir el dia de la Marmota, un esdeveniment folklòric dels EUA. Però, al matí següent, en alçar-se, descobreix que el calendari no ha passat i que es troba, de nou, en el mateix dia. I que, faça el que faça al llarg d’eixe dia, en tocar el despertador les sis, la història es repeteix i s’alça amb la mateixa musiqueta enfadosa i inquietant.

Mira, Canal 9!

Mira, Canal 9!

Durant tota la peripècia de la pel·lícula, el personatge de Murray té temps per a esdevindre un tros de soca; i per a revertir-ho i acabar convertint-se en una bona persona. És justament eixa evolució la que diferencia la trama d’Atrapat en el temps de la realitat que vivim a Espanya. Espanya viu atrapada en el temps, enganxada a un context que no ha superat ni vol superar. Espanya, doncs, es manté en l’etapa tros de soca. I això anirà per a llarg.

Si parle d’açò és per diverses raons, no només arran del mockumentary de Jordi Évole sobre el 23F. La sàtira dirigida pel còmic català i emesa per la Sexta va caricaturitzar els esdeveniments del 23F fins a l’histrionisme i ha causat dos efectes perversos i complementaris: ridiculitzar les sospites fundades que molts ens plantejàvem respecte a aquell episodi i, de retop i com a conseqüència necessària, legitimar la versió oficial –sens dubte ombrívola, com ja s’exposava amb contundència en obres prohibides com Un rei cop per cop, signada amb pseudònim i de lectura recomanada–.

Però, ja dic, que el meu propòsit ara no és centrar-me en la producció d’Évole ni en la decepció que provoca insinuar que s’emetrà un treball digne del premi Pulitzer i acabar amollant una òpera bufa –que ve a ser com el cirurgià que, en comptes d’operar un malalt, li conta un acudit–; sinó en la sensació que a Espanya el temps no passa, que vivim en un rellotge de manetes en què han caigut les de les hores i els minuts, i només tenim la dels segons fent voltes a l’esfera com si fóra un gall escapçat.

El millor exemple que el temps no passa és Rosa Díez, amb càrrec polític des de finals dels setanta i adalil de la regeneració política en el 2014. Esta senyora i el seu partit, fa vora una setmana, van decidir dur al Congrés una moció perquè l’estat destruïra Catalunya o alguna cosa semblant. Simplement, perquè el Parlament català havia encomanat al govern de la Generalitat que tractara d’establir un diàleg amb el govern espanyol per a aconseguir el permís per a un referèndum consultiu. Però tampoc no vull parlar ací de Rosa Díez ni del procés català, o almenys no és l’objectiu fonamental. Si l’esmente, és pel resultat que va oferir eixa moció. No sé si ho sabeu, però a favor de la proposta d’UPD van votar el PP. I també el PSOE. Entre els quals, hi havia tots aquells que hui dia s’omplin la boca amb el federalisme. Eixa paraulota, insípida, desllavassada, inodora i insignificant, que té entretinguts els de l’antiga i exemplaritzant esquerra. I entre els quals, també, òbviament, Ximo Puig, el qui alguns comencen a adorar com a pròxim president dels valencians.

Ximo Puig, sí, el secretari general del PSPV, va votar justament el mateix que Rosa Díez. Ximo Puig, el qui volen presentar com la renovació davant de la decadència estrepitosa del PP, es va posicionar al costat dels més antics, dels més rancis, dels ancorats en els temps en què democràcia era un terme mancat de sentit i que, de fet, encara els fa ois. Ximo Puig es va arrenglerar al costat dels qui neguen la veu al poble, dels qui temen que les persones puguen expressar-se i elegir el que volen realment, sense guiatges ni pastors, sense lliçonetes de pares putatius. Ximo Puig, sense soroll ni estridències, sense que pràcticament ningú no se n’haja adonat o ho haja comentat, va optar per, silenciosament, obeir la disciplina del seu partit i votar de la maneta del PP i d’UPD. Ens podríem preguntar: És així com pensa ell? O ell, honestament, hauria volgut votar alguna altra cosa? Però tant se val. Això és sobrer. No importa el que es faria. Importa el que es fa (o el que no es fa).

Ximo Puig viu també atrapat en el temps. En el temps i en l’engranatge d’un partit antic, invalidat per això per a resoldre res a Catalunya; i, lamentablement, tampoc a València. Com viu atrapat tot el periodisme oficial, subsidiat i progovernamental espanyol, que en el millor dels casos fa acudits innocus en comptes d’endinsar-se en temes escabrosos, per temor o per connivència. Com hi viu este PP que ens mana entre colors grisos i negres, mentre crea una legislació retrògrada per al drama de l’avortament; mentre busca remoure les brases per a revifar les últimes escalfors de la batalla de València; mentre nega l’ajuda a persones immigrants a punt de morir en la costa de Ceuta. No mantinc que Ximo Puig siga com ells. Jo, això, no ho sé. Només sé què vota. I votar, vota com ells.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 26 febrer 2014 by in Periodisme.
%d bloggers like this: