eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El mite del rei Albertot

I

Conta la llegenda que fa molts i molts anys, en un país molt i molt llunyà on no sabien encara què era la democràcia, va succeir que dos dones, que es trobaven en litigi per dirimir qui era la verdadera mare d’una xiqueta, van demanar audiència al rei Albertot perquè fóra ell qui determinara una solució, diguem-ne, salomònica.

mort_canal9Una de les dones, bruna de pell i de cabells negres, onejants com la mar, es deia Valentina i era de la terra de Valèntia, d’on el rei era rei. L’altra, maquillada la pell i de cabells tintats, somordos com l’herba collida, es deia Pedrària i era de la veïna terra ponentina de Tiràntia, d’on deien que un altre rei manava més que cap altre.

II

Després d’una llarga i tensa espera, per fi van fer entrar les dones davant del rei. Valentina duia al braç la xiqueta, que ja no era precisament un nadó, sinó que devia comptar uns cinc o sis anys. S’anomenava Cananova i romania circumspecta, seriosa, atenta. Com si ja fóra una xicona d’uns vint-i-quatre anys que haguera crescut a colp en els últims dies. Al costat d’elles, Pedrària lluïa una mirada distant, quasi reptadora, com si tot allò la fastiguejara molt perquè sabera que no era necessari.

En passar una estona, el rei Albertot es dignà mirar-les. I amb un gest que pretenia ser solemne, però que només va ser menyspreador, els va donar l’orde d’expressar-se.

–Benvolguda majestat –començà a enraonar Valentina de Valèntia–, som ací davant de vostra excel·lència perquè, en la vostra ingent sapiència, pugueu guiar-nos enmig de tanta foscor. Esta que ací veeu –i abraçà amorosidament a Cananova– és ma filla, l’alegria de ma casa, del meu home i dels nostres majors. Amb ma filla hem passat hiverns i estius, l’hem abrigada quan havia nevat i l’hem duta a banyar-se a la mar quan el sol cremava. A ma filla l’hem vestida amb la roba tradicional del nostre poble i l’hem vista ballar, saltar i riure en totes les nostres festes. Amb ma filla hem anat el meu marit i jo a jugar a la pilota, a nadar al riu o a fer camí pels senders de la serra. Ma filla era i és l’alegria de tots els veïns del carrer, molt especialment de Dora, la pobreta, que té els fills per l’altra punta del món i només li fa companyia son pare, el tio Pep. Ma filla es va avesar a parlar la llengua de sos pares des de molt menuda i mai no ha tingut por d’amagar-la, haja anat a on haja anat. Amb ma filla, hem plantat carxofes o carabassetes de temporada, hem visitat els pobles del costat, hem parat taula amb les millors menges de la nostra terra, l’arròs, el pa, el raïm, les taronges…

»Ella es diu Cananova –continuà parlant Valentina– i és ma filla, fruit de les meues entranyes, l’alé que em dóna la vida. Voldria que féreu justícia, majestat, i que féreu esvair qualsevol ombra de dubte sobre la maternitat d’esta criatura.

III

I així fou com Valentina acabà el seu parlament. Aleshores, el rei Albertot mirà cap a l’altra dona, Pedrària, i amb un altre gest, ni de bon tros tan displicent com el primer, li demanà que parlara.

Però, sorprenentment, Pedrària de Tiràntia no va badar boca. Simplement, s’endugué la mà a la faldriguera del davantal i la va sacsejar. Diuen els qui hi eren que, en aquell moment, se sentiren uns sons metàl·lics dringar. A alguns els semblà que podien ser monedes d’or.

Després d’haver escoltat tot el que havien de dir les dones, el rei Albertot engolí saliva no sense dificultat, s’alçà dempeus i inicià la seua deliberació:

Como no es fácil discernir entre vuestras razones aquí expuestas –parlava així perquè el rei Albertot tenia un defecte en la llengua i un altre en el cervell–, tomo la decisión que me parece más equitativa: partiremos por la mitad a Cananova, y cada una que se quede una de sus partes.

–No! –va cridar esgarrifada Valentina, mentre corria cap al rei Albertot a agafar-lo de les faldes–. No, majestat, per favor, això no ho feu, per l’amor de Déu, això no ho feu. Que se la quede ella.

Aleshores, el rei Albertot, tornant a buscar la solemnitat que ni tan sols sabia impostar, va pronunciar les paraules següents:

Sí, si ya tenía pensada dicha decisión. Quedársela se la quedará ella, pero partirla por la mitad la parto, que a ver dónde se ha visto un rey que recule.

Féu entrar els guardes reials i, davant de tot el poble, sense la més mínima concessió a la sensibilitat, ordenà que, allí mateix, esbudellaren Cananova.

IV

Dotze hores, dotze, tardaren aquells guardes a complir l’orde del rei Albertot, tan ineptes eren, mentre tot el poble, atònit, assistia a tan insòlita i macabra representació.

En haver acabat per fi el sacrifici de Cananova, estant ella encara de cos present, el rei Albertot es tornà a dirigir a les dos dones i a tot el poble de Valèntia:

Ahora, gracias al sacrificio que hemos hecho, podremos construir cincuenta y siete colegios y sesenta hospitales (o per ahí, tant fa).

–Però, majestat –se sentí una veu entre el públic–, això està molt bé. Però, i ara, qui ocuparà el lloc de Cananova? Qui portarà l’alegria a eixa casa?

Lo tengo todo pensado –féu el rei Albertot–. Lo hará Elmúndia, hija de Pedrària de Tiràntia, a quien, a partir de ahora, los valentinos colmaremos de tributos y parabienes.

–Mira! –cridà una altra veu des del públic–. Igualet, igualet que el que parodiava Eduard Escalante en Tres forasters de Madrid.

El rei Albertot va estar a punt a puntet de preguntar qui era l’Escalante eixe i tot això. Però, just en aquell moment, diuen que Valentina, que havia romàs estesa, rosegada de dolor per la injusta fellonia que havia hagut de vore, es posà dreta tot d’una i s’acostà molt àgilment, sense que cap guarda reial poguera aturar-la, fins a pocs centímetres del rei Albertot. I que, aleshores, quan es trobava just davant d’ell, li amollà:

Moniato. Que eres un moniato.

V

Les cròniques del país conten que, al matí següent, els carrers van amanéixer plens de pintades ací i allà, en què, qui sabera, podia llegir: #MoniatoAbdicació. No ho va fer, això d’abdicar, perquè Albertot el Moniato s’agafava a la trona com la llapassa a unes calces. Però, finalment, les cròniques també conten que, un any i mig després, el poble valentí no va poder aguantar més. Que es va alçar, va enderrocar l’hegemonia d’aquell tirà i va fer fugir espaordit el ploramiques d’Albertot, de qui mai més res no es va saber en aquella petita però digna terra.

Anuncis

3 comments on “El mite del rei Albertot

  1. Jaume
    3 Desembre 2013

    “Moniato!”, quina paraula que tenim per a descriure la persona inepta.
    Albertot el Moniatot! És la pura veritat.

  2. Xanvy
    3 Desembre 2013

    Molt bona la “rondalla”, hahahahahahaha……La veritat és que em ric per no plorar…
    La matinada (i també matí) de dijous a divendres vaig viure en directe el tancament de canal 9. Tot va començar mentre mirava el canal 9/24, quan Frederic Ferri va dir que acabaven de silenciar ràdio 9. Per la seua ineptitud, l’agonia va ser llarga, la nit molt intensa amb llàgrimes incloses, però sobretot molta emoció. Eren les 6:30 del matí quan em vaig gitar, el meu cos no podia més…Després de descansar un poc, em vaig alçar a les 10:00, aleshores em vaig adonar que canal 9 encara funcionava….Fins que a les 12:19 una part de mi va desaparéixer…Se sabia que anava a passar, però fins que no ho vius no t’ho acabes de creure.
    El dia 29 de novembre quedarà en la meua memòria per a sempre i també espere que el ridícul que van fer es guarde en la memòria col·lectiva durant moltíssim temps. Hem de tenir esperances en què un dia tot canviarà….

  3. Retroenllaç: La importància cabdal del segon referèndum del Bloc | eljuliet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 3 Desembre 2013 by in Periodisme.
%d bloggers like this: