eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

L’hora de no defallir

Aito García Reneses és, molt probablement, el millor entrenador de la història de l’esport de la pilota grossa a l’estat espanyol. Recordat sobretot pels molts anys que va entrenar el Barça i, també, en dos etapes, el meu volgudíssim Joventut, Aito va ser i és un avançat al seu temps. Entre les innovacions que va plantejar i que més fortuna han fet, n’hi ha una que va ser batejada pejorativament com a karate press: consistia en una defensa agressiva, molt activa i ferotge, que acabava generant moltes pèrdues de baló en el rival i, sistemàticament, com a dany col·lateral, un gran nombre de blaüres i contusions. Aito, per a justificar l’ús d’eixa defensa ofegadora, es basava en la premissa següent: «Si comets vint faltes personals en un partit, te les xiularan les vint; en canvi, si en comets seixanta, continuaran xiulant-te’n vint.»

Joventut - Barça

Joventut – Barça

Em ve al cap esta reflexió després d’haver assistit a la fallida manifestació del passat dissabte a Alacant, en protesta pel tancament de Canal 9. No devíem ser ni cinc-centes persones les que ens vam aplegar per a reivindicar que RTVV no es tanca i que eleccions anticipades ja. I és que el govern PP, per molt que sovint ens parega un autèntic desgovern, sí que segueix un full de ruta molt clar: fer totes les faltes personals que puga, fins que banalitzem les nesples a força de no parar de rebre’n. És a dir, l’estratègia d’Aito García Reneses portada a l’acció política quotidiana.

Si ens fixem, la mateixa setmana que Canal 9 se’n va anar a negre després de la caòtica, esperpèntica i sainetesca actuació policial i judicial (emesa en directe amb gran èxit d’audiència), el govern espanyol ha aprovat definitivament la LOMQE, la llei de seguretat ciutadana (eixa que et castiga amb trenta mil euros si et furgues el nas mentre sona una marxa militar) i està a punt d’enllestir la reforma de la llei del règim local, que deixarà els ajuntaments buits de competències. Tot això, només en un grapat de dies. Si hi sumem totes les decisions que han anat prenent des de ja fa tants anys (congelacions salarials, supressió de pagues extra, reforma del mercat laboral, reduccions de professorat, eliminacions de beques, cancel·lacions de serveis d’urgència, copagaments mèdics, boicot a l’ensenyament en valencià, augment de taxes universitàries, increment dels impostos indirectes, etc.), vorem que el seguit de bufetades és tal que ja quasi no les notem. Ens n’han pegat tantes, que creem que la crisi s’està acabant el dia que no ens en peguen cap. En realitat, les hem banalitzades.

Igualment, i com a conseqüència completament lògica, hem banalitzat també la reacció ciutadana davant d’eixes bufetades: les vagues i les manifestacions. N’hem vistes tantes, que formen ja part del paisatge urbà. I això és profundament roín, perquè el gros de la societat es mostra hui dia insensible (o insensibilitzat) davant de les reivindicacions, per molt justes que siguen. Estem esgotats i, en el sentit estricte, enervats. Per a què serveix protestar? Que canviaran res?

Tots sabem la resposta, i per això la majoria silenciosa se sent incòmoda davant de les reaccions viscerals. D’una banda, secundar vagues només serveix perquè els treballadors perden diners dels jornals que l’administració s’estalvia –i a vore a on desvia– i, si no, només cal mirar els pobres docents de les Illes Balears, que després d’un mes batallant no van aconseguir canviar res. (Com a contrapunt, esmente ací la vaga de fematers de Madrid, però cal subratllar que ells comptaven amb un argument molt sòlid: el fem, la brossa, el tarquim, la sutzura o, en definitiva, la merda.)

De l’altra, assistir a manifestacions implica un esforç erm, sense incidència sobre la societat ni, per descomptat, sobre el govern; un esforç, això sí, vigilat de prop per un nombre sens dubte exagerat de policies, que abans que com a funcionaris solen actuar com a servils servidors del poder omnímode que ens retalla els drets, també a ells, sense que això els moleste gens, satisfets que estan d’usar la força de la força.

Arribats a este punt, ens assalta la pregunta: i, aleshores, què hem de fer? Doncs jo, modestament, crec que és l’hora de l’acció calmada, de l’explicació que explica i que no pretén convéncer, de la pluja fina que no cessa i que cada dia amera més i més gent. És l’hora d’exposar, però sense paréixer un il·luminat que creu saber només ell la resposta. És l’hora d’enraonar amb qui ens vulga escoltar i de dir que els valencians només eixirem d’este avenc si actuem com a valencians, si ens amerem de valencianisme. I és, també, per descomptat, això per damunt de tot, l’hora de no defallir. Si no defallim, el poble valencià acabarà expulsant els qui han comés tantes faltes sense immutar-se, els qui ens fan tant i tant de mal mentre llueixen el somriure cínic del pitjor dels criminals.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 Desembre 2013 by in País Valencià.
%d bloggers like this: