eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Fa bragues d’espart mentre els camps d’olives s’aplana

Dir que tenim governants que no ens mereixem és una afirmació tan suficientment ambigua que permet, fins i tot, entendre’n una cosa i, alhora, just la contrària. Ara bé, dir-ho en valencià, i en un context com este bloc, ja va fent que l’ambigüitat minve, perquè tendirem a suposar que faig referència a governants nostres, del nostre castigat país. Jo ho confirme. Vull dir, confirme que sí, que em referisc als nostres. I amb la confirmació, s’esvaeix l’ambigüitat i tot queda claret com el cel valencià després d’unes quantes hores patint el ponent de la punyeta –siga dit amb el mateix respecte i consideració que em mereix tot el que ve d’allà, siga vent, siga gent.

Xe, quina bona galtà que tens!

Xe, quina bona galtà que tens!

Abandone ja les ambigüitats aparents i vaig a les concrecions. El propòsit d’este escrit és fer un recorregut pels nostres molt honorables presidents del PP, però ho faré amb un estil diferent i tractaré de definir-los creuant dos coordenades: l’una, allò que feren i per què passaran a la història; l’altra, allò que no feren i per què podrien haver passat a la història. I, sense que servisca d’al·legoria (o sí), començarem per l’últim i anirem reculant, que això d’anar de cul se li dóna bé.

Alberto Fabra, a pesar que no fa de president, sinó de delegat del govern espanyol, s’ha guanyat a pols passar a la història dels valencians, òbviament, per la barbaritat d’haver decidit el tancament de RTVV (per ara només un anunci que veig ben difícil de revertir). Així, el nom d’Alberto s’assegura la perdurabilitat i supera en fama i glòria les de l’altre Fabra, don Carlos, perquè carregar-se tota una televisió així, perquè sí, té mèrit. Per la banda del que no ha fet ni farà, ateses les restriccions econòmiques actuals i les limitacions del susdit, no serem massa exigents amb ell. Ens hauríem acontentat que haguera netejat el PP de corruptes, però ja hem vist que mostrar la porta d’eixida a un lladre és molt més difícil que no furtar la televisió a tots els valencians.

El següent de la llista és el gran Paco Camps, illo tempore Francesc, després Francisco, que el xiquet volia succeir a Rajoy, l’angelet. Camps és molt difícil de retratar amb dos pinzellades, perquè l’home dóna per a unes quantes tesis. El problema és que jo no tinc negres que me les facen, a diferència d’altres o d’ell mateix, de manera que ens haurem de conformar amb un parell d’al·lusions. D’allò que féu i que el fa perdurable, al meu parer, i a pesar de la gran rellevància de la Fórmula 1, la visita del papa, la copa eixa dels barquets i un llarg etcètera, jo crec que hi ha una frase que està destinada a no doblegar-se davant del pas del temps: «amiguito del alma, te quiero un huevo». Això i els trages faran que forme eternament part de l’imaginari col·lectiu dels nostres descendents, com a una vergonya imperible, que ens fuetejarà per sempre més. I què no va fer durant el seu temps en la Generalitat? Sens dubte, em ve al cap no haver-se dignat mai rebre els familiars de les víctimes de l’accident del metro. Però, sobretot, Camps va ser el president que, entre gran esdeveniment i gran esdeveniment, en plena cresta de l’onada econòmica, va ser incapaç de portar per a la nostra terra l’anhelat corredor mediterrani, que mira si ens vindria poc bé hui en dia.

Abans de Camps, va ser el temps de l’efímer José Luis Olivas. Este home, aparentment gris, va ser president en l’interregne entre Camps i Zaplana, quan este últim va ser reclamat per Aznar per a fer de ministre. D’Olivas dic que era aparentment gris, perquè en realitat era esgarrifosament negre. Un poc com Gandalf, que primer era gris i després es feia blanc, però a l’inrevés. Nadiu de Motilla del Palancar (Olivas vull dir, no Gandalf), com a president no va tindre temps de fer quasi res. I eixe va ser el seu gran aval (no fer res) i, alhora, la nostra gran desgràcia. Com que no va donar quefer i es va apartar com volien en el PP, el recompensaren amb la presidència de Bancaixa i el Banc de València, entitats que va afonar irremissiblement sense que això haja provocat que ningú li reclame cap mena de responsabilitat. Coses que passen.

El seu predecessor, com hem dit, va ser l’inigualable Eduardo Zaplana. El de Cartagena, vanitós per damunt de tot, tenia una obsessió, i és que Canal 9 només el traguera pel perfil bo, que la veritat és que jo no sé quin és. Zaplana va ser l’artífex de Terra Mítica, després que, oh casualitat!, algú cremara justament les serres on havia d’edificar-se. El parc d’atraccions, que com sabem ha resultat ruïnós, va ser el punt de partida d’una espiral de balafiament sense control, d’especulació, de construcció malaltissa i de destrucció del territori, que només la crisi va poder aturar. Però no crec que Zaplana siga remembrat per això, ni tan sols per haver sigut l’impulsor de la creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua. Eduardo passarà als annals de la història, igualet que el seu arxienemic Camps, per unes declaracions, aquelles que gravaren casualment mentre investigaven temes de drogues en el denominat cas Naseiro: «yo estoy en política para forrarme». Poc després d’això, el 1991, Zaplana va accedir a l’alcaldia de Benidorm gràcies a un cas flagrant de transfuguisme, el de l’exsocialista Maruja Sánchez, la qual, juntament amb el seu marit, va tindre jornal assegurat durant anys a recer del PP benidormer. Ah, se m’oblidava: i què és el que no va fer Zaplana durant tots eixos anys? Doncs no tindre ni tal sols una miquiueta de vergonya, així en general. Però, especialment, a l’hora de convertir Canal 9 en un cementeri de putes velles. Perquè (permeteu-me el calc sintàctic i més coses), d’aquells polvos, és d’on vénen estes fangueres.

I ací ho deixe, i no perquè no tinga res a dir de Joan Lerma, sinó just pel contrari. Això mereix un capítol a part. I em fa molta perea començar-lo. Ja em disculpareu…

Anuncis

One comment on “Fa bragues d’espart mentre els camps d’olives s’aplana

  1. Pepe Ferrando
    17 Novembre 2013

    A vegades és bo recordar el passat, per a analitzar el present i predir el futur.
    Com per a València el passat, des del segle XVI, ha sigut fatal, i el present pèssim, política, social i econòmicament parlant, del futur no es pot esperar una altra cosa.
    Impacient quede de la teua anàlisi de Joan Lerma i companyia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 15 Novembre 2013 by in País Valencià.
%d bloggers like this: