eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Dintre i fora

Els qui ja tenim una certa edat, recordem amb nostàlgia i un dolç somriure les explicacions sobre conceptes bàsics que ens feia Coco, el simpàtic i emblemàtic personatge de Sesame Street. Dicotomies com amunt i avall, esquerra i dreta, damunt i darrere, o la que dóna títol a este escrit, dintre i fora, ens eren aclarides amb una bona dosi de pedagogia i gràcia.

Vaig volant a llavar el mocador!

Vaig volant a llavar el mocador!

Si ens centrem precisament en esta última (dintre i fora), convindrem que, amb la perspectiva dels anys, no sembla una dicotomia especialment difícil de copsar: tots entenem, per exemple, que entre estar dintre del Parlament i estar fora hi ha diferències substancials. També sabem –i no crec que això admeta matisos– que, si tenim un mocador brut fora d’un calaix i el clavem dintre, el mocador continuarà estant brut. Hi estem d’acord, veritat? Doncs bé, ara imaginem que, emparats en la foscor del calaix, la resta d’objectes (els altres mocadors, les claus, el rellotge…) es dediquen a proclamar que el mocador brut no està brut, sinó net, fins al punt que acaben creent-se la pròpia mentira, és a dir, que el mocador està net.

Això, poc més o menys, és el que li ocorre a Espanya: dintre, els mitjans de comunicació conten un relat dels fets que, a còpia de repetir-lo, acaba semblant necessàriament veraç, fins al punt que molts es creuen no només que el mocador està net, sinó que és el més net i el millor mocador del món. Però, per contra, fora saben perfectament que el mocador que hi ha dintre del calaix està brut, molt brut.

És esta la raó per la qual molts espanyols s’han sentit ridiculitzats i humiliats en saber no només que Madrid no era elegida per a albergar els Jocs Olímpics de 2020, sinó que fins i tot era superada per Istambul, una ciutat plena de moros! Els mitjans espanyols, igual que abans havien enaltit sense cap argument sòlid el favoritisme de la candidatura madrilenya, els dies posteriors a l’hecatombe es van dedicar a propagar que la no-elecció de Madrid era incomprensible. Per a què fer autocrítica, si és més fàcil continuar negant que el mocador està brut?

Ha calgut que el COI posara el dit en la nafra: senyores i senyors espanyols –els van vindre a dir, més o menys–, independentment del seu nivell d’anglés, de la lamentable posada en escena i dels gintònics que s’han fet en l’avió, vostés no poden concebre que albergaran uns Jocs Olímpics amb la situació sociopolítica que tenen: un 27% d’atur, la pobresa creixent (ahir, que vaig estar a Alacant, la quantitat de gent demanant pel carrer feia feredat), l’educació i la sanitat públiques destruïdes, la corrupció política sistemàtica… És a dir, amb eixe mocador tan ple de tarquim, deixen de gastar-se els pocs diners que tinguen en saraos, facen el favor… I ja posats, si no els emprenya molt, miren a vore si apanyen un poc el tema eixe tan lleig del dopatge, perquè dintre se li poden fer molts homenatges a una atleta i fer-la senadora, però fora saben que tenia un laboratori de productes dopants a casa.

D’altra banda, també s’han dedicat els mitjans patris a fer un relat particular de la Diada catalana. Destaque jo ací les paraules de Pepa Bueno en la Ser, un pretés mitjà d’esquerres (per favor, continguen la hilaritat!), l’endemà de l’11 de Setembre. Després que un milió sis-centes mil persones donaren vida a la via catalana, l’expresentadora del telediari no va tindre millor ocurrència que fer una invocació al diàleg entre Rajoy –el mestre de no fer res– i Artur Mas, a qui la periodista va acusar d’haver ficat la societat catalana en un laberint. De nou, la diferència entre dintre i fora és colpidora: fora, els mitjans veuen i retraten un poble que, admirablement, amb la democràcia com a arma, vol elegir el seu destí; dintre, en canvi, fins i tot els periodistes menys cavernícoles s’encaboten a vore un polític que condueix els seus ciutadans com a borregos cap a un laberint. Tan estupiditzada creuen realment que està la societat catalana? Amb quina altra societat la confonen? Que encara confien que podran convéncer el poble català que el mocador no està brut?

Davant de tot açò, a mi no em queda més que fer una humil petició, dita amb tots els respectes: traguen fora d’una volta tots els mocadors bruts del calaix i fiquen-los en la llavadora, que alguns encara no en podem eixir i ací dintre fa una tufarrera que tira de tòs. Agraït els quede.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 19 Setembre 2013 by in Societat.
%d bloggers like this: