eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Rafa Carbonell

Vaig ser company de Rafa Carbonell durant els quatre anys que vam coincidir a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alacant fent Filologia Catalana. Teníem, es pot dir, una amistat discreta, no exuberant però sí amable, d’estes que es mantenen en una línia més o menys estable al llarg del temps. Rafa s’asseia al banc de davant, a l’esquerra del mestre, i fent grupet amb uns altres dos autèntics personatges: Joan Coderch, amb qui tinc l’honor de compartir treball, i Pep Cascant, Pep el de Muro, un autèntic tros de pa tan bròfec com boníssima persona.

RafaEn la carrera, Rafa es caracteritzava per un humor incisiu, esmolat i corrosiu. Supose que es podrien contar moltes anècdotes, però jo només faré esment d’una, que tinc gravada al cabet més o menys amb la mateixa intensitat que quan Josep Antoni, el Fantàstic, es va amagar en l’armari en l’assignatura de Llúcia i des de dintre feia veuetes: la que contaré va ocórrer quan Rafa va detectar una errada en la bibliografia que versava sobre Anselm Turmeda i, després d’advertir-nos-ho, la va comunicar en classe al professor de la matèria, Vicent Martines. Encara em cruix de riure quan recorde l’esclat generalitzat que es va produir a classe mentre intentava dir-li, mig ofegat per les rialles però amb posa circumspecta, que una erre volaoreta del nom de l’autor havia canviat de posició amb escatològiques conseqüències.

El final de la carrera, com és llei de vida, va provocar que, malgrat els lloables intents de no perdre el contacte, cadascú tirara per on poguera i que els vincles anaren afeblint-se. Amb Rafa vaig tindre des d’aleshores poca relació, fins que vora huit anys després d’haver acabat els estudis em vaig assabentar que estava participant activament en el Bloc d’Alcoi. Jo també ho havia fet a Novelda, però precisament cap al 2007, just quan ell havia sigut elegit regidor com a lloctinent de Paco Blay, jo hi estava bastant distanciat i ni tan sols vaig formar part de la llista.

L’ascens de Rafa Carbonell des d’aleshores va ser meteòric. Culte, de discurs ben embastat, reposat i brillant, només li faltava com a clau de l’èxit ser ben conegut en els àmbits festiu, educatiu i esportiu alcoians. Amb eixes credencials, Bloc-Compromís d’Alcoi, encapçalat per Rafa, va aconseguir en 2011 un resultat històric, amb 5 regidors i un percentatge de vot pròxim al 20%. L’aritmètica, aleshores, ens va paréixer a tots que era generosa i permetia un pacte a tres, amb PSOE i EU, que ajudaria a deixar arrere el mal llegat del PP. Però vet ací que, per contra, comencaren a germinar les flors del mal, però no les de Baudelaire, sinó les dels partits de l’esquerra.

Durant anys, havien conreat davant de l’opinió pública el discurs de la calúmnia contra el Bloc. Deien sovint que érem de dretes (encara hi ha qui ho diu) i que donaríem suport al PP en el cas que calguera elegir. Com que els funcionà en 2003, quan el Bloc es quedà a una arrapada d’entrar en Corts, estengueren eixe discurs a qualsevol contesa electoral. Per això, a Alcoi els companys del Bloc es veren forçats a solemnitzar que, ni per activa ni per passiva, permetrien un nou govern local del PP. Amb eixa premissa explícita, el resultat de 2011, amb 7 regidors per al PSOE (una hecatombe històrica), 5 per al Bloc i 2 per a EU, en comptes de convertir-se en un escenari ideal per a assajar un sòlid govern tripartit, antesala del que alguns s’entesten a preveure per a la Generalitat en 2015, generà un autèntic ball de Torrent.

EU, tan acostumada a fer d’àrbitre, però sempre i sistemàticament parcial, impedí que hi haguera una distribució temporal de l’alcaldia. Acomplexats pel creixement del Bloc, van posar totes les traves que van poder perquè el que havia sigut minoritari, com ells, no poguera esdevindre majoritari. Atés que el PSOE havia obtingut els pitjors resultats de la seua història, just al contrari que el Bloc, no pareixia desgavellat, sinó un fet de justícia, fer una distribució de l’alcaldia dos anys per als socialistes i els altres dos per als valencianistes. Però EU, sabedora de la paraula empenyorada altruistament pel Bloc, es mostrà inflexible i propicià l’encimbellament com a alcalde de Toni Francés.

El complex d’EU, però, no era major, ni de bon tros, que el que tenia l’alcalde entrant. Empetitit dia rere dia pel carisma i l’empatia de Rafa Carbonell, Francés tenia clar, potser des de bon començament de la legislatura, que això ho havia d’aturar com fóra. No és difícil imaginar-lo capficat, demacrat, sense poder conciliar el son, mentre sentia l’ombra de Carbonell menjar-se’l pels garrons. Així, caragirat, va preferir trencar el govern de la ciutat per un ridícul erro administratiu, per 21.000 euros d’un concert del dimoni que no va complir les expectatives. Només l’estultícia i l’enveja més pregona expliquen que un alcalde preferisca quedar-se en minoria a falta de dos anys i mig de legislatura per una insignificança així, que és menor, inclús, que el que s’han gastat a Xixona amb l’estàtua de Tereseta, que, segons m’han contat, era una pobra doneta que no estava clara del tot i que deia a tots que la volgueren. Mentrestant, EU va ser implacable amb l’expulsió del Bloc del govern municipal, però, això sí, han tingut la boca ben tancadeta i segelladeta quan el PSOE ha deixat el nou PGOU en mans d’amigatxos seus i del PP.

Però la mediocritat política del primer edil no és l’assumpte més greu si el comparem amb la immisericòrdia amb què han tractat de desprestigiar a Rafa Carbonell a força de mentires. Si ja van començar amb invectives personals abans de la campanya electoral, des de la descomposició del govern ha sigut una constant. El llibret dels partits de la genuïna esquerra està molt gastat, però pareix que continua sent efectiu. Ara, eixa encesor contra Rafa ha obtingut el premi que buscaven: la retirada de la vida política del meu amic i antic company de la carrera, cansat d’un ambient repel·lent que només poden resistir els qui viuen amb un punyal mossegat amb ràbia cada dia de la vida, com es pot comprovar amb una simple ullada a la gàbia de grills del PSOE d’Alacant ciutat. I és amb estos amb qui alguns desitgen que ens entenguem per a governar el País Valencià en 2015! Maria Santíssima!

L’adéu de Rafa Carbonell és, personalment, un colp dolorós. Sobretot perquè en ell veia el meu candidat futur a la presidència de la Generalitat, una vegada que haguera passat el temps del binomi Morera – Oltra. Però davant de la decisió que ha pres Carbonell, el que vull expressar per damunt de tot és el meu absolut respecte i la meua consideració més profunda devers una persona, un amic, que va ser valent per a encapçalar un projecte valencianista honest, i que ara ho torna a ser per a fer un nou pas avant en sa vida a la recerca de la felicitat quotidiana de cada dia. Que tingues molta sort, Rafa.

Advertisements

2 comments on “Rafa Carbonell

  1. miquelcremades
    9 Juliol 2013

    Una llàstima que deixe la política activa. Jo també el veia com el candidat ideal de Compromís per a la Presidència de la Generalitat. Érem molts qui ho pensàvem. Salut Juli!

  2. Daniel Climent
    12 Juliol 2013

    Compartix el que dieu, Juli, Miquel. aí que em sap greu això de Rafa. Confie en què siga només temporal, i que quan carregue piles i descarregue dolors torne de nou i amb més forces i ganes. I, tant de bo que tot l’episodi servisca per saber què són els qui van repartint carnets d'”esquerra”. Aprendre, sempre aprendre!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 9 Juliol 2013 by in País Valencià.
%d bloggers like this: