eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Pa i circ, fam i propaganda

Fa ja uns quants anys, vaig vore un esquetx del programa d’humor de l’Euskal Telebista, Vaya semanita (que, per cert, té ben poc a vore amb la tria desllavassada que emeten en la cadena FDF, on lleven els esquetxos que parodien el tema basc), en què uns xics, bascos fins a la medul·la, txurigorris o txuriurdins, per descomptat, al contrari del mite creat més ençà d’Euskal Herria, s’emocionaven amb els èxits de l’esport espanyol, per molt que si algú els mirava de seguida dissimulaven com si ni se n’hagueren adonat.

Sergio Ramos buscant el baló per a xutar el penal

Sergio Ramos buscant el baló per a xutar el penal

He de reconéixer que, pel que em toca a mi, com que sempre he sigut bastant aficionat a l’esport, em vaig sentir identificat amb la paròdia d’aquell acudit, encara que això quasi sempre ho he dut en silenci, com les morenes –que no són el que pareix sinó una espècie de rebava (de remala bava, diria jo) que t’ix en la boqueta de darrere i que et fa vore les estrelles de tot el firmament. Així, a pesar de saber perfectament que els èxits esportius eren transformats indecentment pels mitjans en propaganda nacionalista espanyola, no deixava de sentir alguna coseta amb les victòries en futbol i, sobretot, en bàsquet. Argüia, probablement no sense una certa raó, que en la modalitat sublimada per Pep Guardiola eren la base i l’estil de joc del Barça la clau de l’èxit, i que això devia ser difícil de pair per als espanyolistes més recalcitrants; o que en el joc de la pilota grossa tres quartes parts dels protagonistes eren catalans-valencians-balears, com el diccionari.

Però m’equivocava i, de nou, he d’esmentar ací el meu amic Jordi Davó: «Si guanyen el Mundial, ja voràs…», em deia, com una au de mal averany. I en efecte, vam vore, i encara veem, una caterva de banderes estanqueres onejant per xalets, balcons, bancals, terrasses, etc. com a mostra de l’irreductible fervor patri i de l’orgull que, per a molts, representa formar part d’un estat en què, mentre la gent passa fam, molts perden la casa, les famílies es trenquen perquè els joves emigren a buscar faena, l’educació i la sanitat són privilegis per a rics, i la casta política fa trobades de cap de setmana en mànigues de camisa, mentre passa tot això, dic, alguns esportistes enalteixen la marca Espanya allà a on van (poc importa, afig jo, que estiguen podrits, podridíssims, de diners i que alguns tinguen la poca vergonya de no cotitzar en el país que diuen que idolatren).

Doncs bé, dilluns passat, com bé deveu saber, la selecció de futbol del Brasil li va tocar la careta a la d’Espanya. Diuen els qui ho van vore que la cosa va ser inapel·lable. Que els van matxucar, en definitiva. I jo, ara ja sense matisos, me n’alegre. M’alegre que siga derrotat un mitjà de propaganda que ha sigut usat com a cortina de fum des de sempre, però encara més des que va esclatar esta estafa de crisi. M’alegre que vagen acabant-se les dosis de sedant amb què s’aletarga qualsevol societat. M’alegre que no puguen començar els telediaris amb una falsa alegria cosmètica, en lloc de reflectir els drames virulents que estan suportant en carn pròpia moltes i moltes persones. M’alegra que este govern d’incapaços i de retrògrads perda una eina de manipulació de masses i que hagen d’amollar les mentires que ens amollen sense el parapet del futbol, sinó nuets, sense més arguments que la seua dialèctica rància de col·legi de frares o de monges.

Serà així com es posarà a prova l’estratègia que estan usant per a superar la crisi, que no és altra que negar-la (allò que criticaven de l’altre, ho recordeu?) i afirmar insistentment que el més dur ja ha passat i que estem eixint del túnel (com si estiguérem en un túnel, i no en un clot). Per això, eliminen dels telediaris de TVE qualsevol conat de crua realitat i ho adoben tot de notícies sense substància, que si vacances, que si l’oratge, que si les rebaixes, que si una carabassa de huitanta quilos (em sona, em sona a alguna televisió autonòmica que va morir…). L’estratègia del PP és la propaganda –com no podia ser-ne una altra sent ells qui són–, és abocar sobre l’enemic la ignomínia que els defineix a ells –només cal recordar els desqualificatius que usen envers la PAH–, és tractar –portant a l’extrem la dita atribuïda a Lincoln– d’enganyar molta gent, durant molt de temps.

En l’aire, mentrestant, gira la moneda dels Jocs Olímpics. Si ix Madrid, anirem apanyats amb poca roba, patirem més retalls per a sufragar-ne les despeses i ens haurem d’engolir tones i tones de propaganda, per molt que els aldarulls actuals al Brasil no haurien de ser un símptoma negligible. Perquè haurien de saber que, per a aplicar amb èxit la consigna del panem et circenses, és cert que cal el circ, però, per damunt de tot, cal el pa –i molts ja no en tenen, malgrat que no faça bonic traure’ls en els telediaris.

Anuncis

4 comments on “Pa i circ, fam i propaganda

  1. Daniel Climent Giner
    2 Juliol 2013

    Tens tota la raó, Juli. El problema és, al meu entendre: ¿sabrem bastir una alternativa? ¿o tan sols ens limitarem a queixar-nos del PP, o del PPSOE, i a pensar que, si no estan ells, tot ens anirà millor? ¿Amb quins gestors i polítics? ¿Als de quota? ¿Amb els mediocres que tan fàcilment són acceptats en els partits? ¿Amb gent il·letrada i anumèrica? ¿Amb portadors de pancartes i cridadors de consignes? Si això és tot el que podem oferir (i cada vegada veig més d’això)… ¡Mare de Déu!

    • eljuliet
      2 Juliol 2013

      Quanta raó que tens, Daniel… Tot i això, com et vaig dir fa temps, desitge que t’equivoques.
      Una abraçada,

      • Daniel Climent Giner
        2 Juliol 2013

        I jo també desitjaria equivocar-me, clar que sí. Continua, Juli, oferint-nos temes per poder repensar les coses. Gràcies.

  2. Pepe Ferrando
    3 Juliol 2013

    Açò em porta a dos reflexions:
    Primera: Si els polítics fan les coses tan corruptament mal, i parle de tots, dels estatals, dels autonòmics, dels nacionalistes, i de tots els que han tocat poder, i si els esportistes fan les coses tan triomfalment bé, i parle de tots, dels futbolistes, dels basquetbolistes, i de tots de qualsevol disciplina que han arribat dalt, deixeu que els esportistes els donen un lliçó als polítics.
    Segona: Si els polítics ens fan entristir, plorar, cabrejar, i que despreciem este món en què vivim, i si els esportistes ens donen alegries, i ens fan oblidar, mentres els disfrutem, de les penes que ens donen els polítics, mentres els patim, aprecieu-los, ja siguen espanyols, autonòmics o del teu poble.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 2 Juliol 2013 by in Societat.
%d bloggers like this: