eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Temes de normativa: per i per a

Quan vaig començar la carrera de Filologia Catalana, fa just ara una vintena d’anys, compartia amb molts companys l’enigmàtica sensació de no saber on ens ficàvem ni què ens hi ensenyarien. Però, com sempre passa en tots els llocs, també hi havia qui sabia més que la fam i, des del primer dia, alimentava una llegenda urbana que ens feia tremolar: «Ja voreu, ja, ja voreu en ser que apleguem al per i per a

Any 1993. Estudiants de Filologia Catalana debatent amb harmonia si és per o per a

Any 1993. Estudiants de Filologia Catalana debatent amb harmonia si és per o per a

El per i per a era, doncs, una mena de mite, de monstre cavernícola, d’home del sac, d’apocalipsi venidora, que més prompte que tard hauríem d’afrontar. Sí, rebíem classes de literatura, de dialectologia, de sociolingüística, d’història de la llengua… Però era com si totes estigueren supeditades a aquella amenaça explícita que pul·lulava per damunt dels nostres caps com una esmolada espasa de Dàmocles: el dia del judici final, és a dir, el dia que començaríem a estudiar el per i per a, estava cada volta més a prop.

I bé, la cosa no ens va decebre. Durant anys, al llarg d’assignatures quasi senceres, ens enfrontàvem amb corpus inacabables compostos de frases i frases i més frases en què, sistemàticament, apareixien les preposicions per o per a davant d’un infinitiu verbal. Els debats bizantins eren el pa nostre de cada dia, fins al punt que cada exemple esdevenia un autèntic casus belli llarg com un dia sense pa: mentre que uns alumnes defenien com si hi apostaren la vida que en tal oració calia posar per, els altres s’arrengleraven en l’opció contrària i es creien tan plens de raó com els primers. Com que el professor de torn, per a posar pau, quasi sempre reblava que «tot depén de la intenció del parlant», les disputes quasi mai finien, sinó que es quedaven gravades a foc en la memòria col·lectiva del grup, com una nafra que es reobria amb cada nova oració analitzada. Però bé, per a entendre-ho tot amb la necessària clarícia, veig imprescindible partir de l’origen.

En realitat, entre les preposicions per i per a hi ha una diferència de significat lògica (si no, una de les dos no existiria). Només cal pegar una ullada a un diccionari per a adonar-nos que, a grans trets, per indica un lloc o un temps no delimitat exactament en què transcorre una acció (per l’agost estaré per Gandia), o també la causa que la provoca (han tancat la fàbrica per la crisi). Mentre que per a (que en valencià col·loquial se sol resoldre com a p’a) indica sobretot destinació (el regal és per a tu). La distribució en tots estos casos és clara i no genera cap tipus de confusió en el parlant (cosa que no es pot dir de l’aprenent, com vorem més avant). En canvi, hi ha un valor semàntic i un context concret en què la confusió troba el seu caldo de cultiu ideal: la finalitat expressada davant d’infinitiu verbal (he vingut per vore’t).

Tot l’embolic naix de la proximitat òbvia entre els valors de finalitat i destinació. Com podem discernir-los? No és gens fàcil (de fet és impossible), perquè, si fem cas de nou dels diccionaris, trobarem que ens ofereixen estes definicions:

  • Destinació: Finalitat a què algú o alguna cosa són destinats.
  • Finalitat: Allò a què està destinada o en vista de què està feta una cosa.

Com es pretén, doncs, que un lingüista (i no diguem ja un aprenent de lingüista, o més encara, un parlant) distingisca un valor de l’altre, quan trobem que fins les definicions del diccionari són tautològiques?

Doncs bé, malgrat esta impossibilitat que acabe de reflectir, hem passat anys i panys analitzant frases i tractant de discernir eixos dos valors: «Si l’acció principal –ens deien i repetim– és voluntària i l’acció secundària, expressada per l’infinitiu, és conseqüència de la primera, això vol dir que el valor predominant és el de finalitat i, per tant, hem d’usar per (treballe per guanyar-me la vida). En canvi, si l’acció principal és protagonitzada per un subjecte que no pot tindre voluntat pròpia, el valor predominant és el de destinació i hem d’usar per a (el llapis serveix per a escriure).» D’acord. Assumim, almenys momentàniament, que la voluntarietat o no del subjecte determina que usem una preposició o l ‘altra.

Si la qüestió acabara ací, ja estaria bé. Però no: una vegada que hem aprés a distingir dos valors indistingibles gràcies a un tercer valor alié (la voluntarietat), vénen les restriccions. Això ocorre, per exemple, quan l’acció principal és expressada per un gir impersonal o una perífrasi d’obligació. Així, com que la voluntarietat de l’acció queda anul·lada, la preposició a usar ja no és per, sinó per a (he de treballar per a guanyar-me la vida). Però, és que ha canviat el valor semàntic que volíem expressar? Quina diferència real, tangible, pragmàtica, hi ha entre treballe per guanyar-me la vida i he de treballar per a guanyar-me la vida? Que no són el mateix enunciat? Quin trellat té canviar la preposició?

Com podem observar, l’embolic és ben gran. Recapitulem: d’entrada, partim d’una suposada diferència semàntica entre finalitat i destinació que, com hem comprovat, no existeix. Però, a força de practicar, quan per fi aprenem a detectar-la gràcies al matís de la voluntarietat del subjecte, resulta que no és ben bé així, sinó que hem d’aplicar-hi un filtre sintàctic: si el verb és impersonal o imperatiu, la finalitat (que justificava l’ús de per) cedeix davant de la destinació (i toca posar-hi per a).

Però això no és tot, perquè la troca té fil a manta i encara s’hi poden afegir molts més ingredients, en este cas de caràcter més aïna morfològic: així, dins de la mateixa frase, l’infinitiu podria dependre del verb principal, o bé d’un substantiu (estic llegint un llibre per / per a aprendre a cuinar). En el cas que depenguera del verb, el valor semàntic predominant seria el de finalitat (llig per aprendre), però en el cas que depenguera del substantiu, el valor semàntic predominant mudaria al de destinació (llibre per a aprendre). No pareix excessiu qualificar de ciència-ficció, i de la roïna, tan sols insinuar que un parlant ha de ser capaç de distingir eixes futilitats i de triar en consciència la preposició per si li interessa focalitzar la finalitat del subjecte de llegir; o la preposició per a si li interessa focalitzar la destinació de llibre.

Com podem deduir amb bastant facilitat, normes enrevessades i tan allunyades de la intuïció com esta només condueixen l’aprenent, el parlant i també el docent a la frustració. Deu ser per això que l’AVL, en la Gramàtica Normativa Valenciana, intenta resoldre el dilema basant-se en la intencionalitat (la voluntarietat) o no del subjecte; però, després d’argüir l’ús de per quan hi ha eixa intenció, acaba desdient-se’n i esmenant-se a si mateixa: «Amb tot, en casos com els anteriors també és acceptable l’ús de per a quan es vol destacar la idea de finalitat per damunt de la intencionalitat» (p. 204).

Tot este desgavell no seria més que una anècdota pròpia de lingüistes desqueferats i fauna similar si no fóra per l’espantosa temptació que tenim d’incloure inclús el detall més nimi a l’hora d’ensenyar valencià. No és gens difícil, doncs, trobar llibres de text que ja en el nivell elemental plantegen un apartat breu sobre el per i per a. Per descomptat, eixe apartat creix en proporció exponencial a mesura que pugem de nivell, fins al punt que, sense anar més lluny, en el llibre de superior que signe juntament amb Faust Ripoll, dediquem a la confusió entre per i per a dos pàgines senceretes, sense comptar exercicis ni solucions.

La conseqüència de tot això és que l’aprenent, davant de tal oceà de valors semàntics, contextos sintàctics i dependències morfològiques, ja no és capaç ni de distingir frases bàsiques que el valencianoparlant no alfabetitzat distingeix sense cap mena de problema, com ara: l’he comprat per tu i l’he comprat per a tu. En la primera, tu és la causa d’haver comprat això, el que siga. Imaginem el cas d’un pare que, fart de sentir sempre el fill bramar que vol un baló de bàsquet, li l’acaba comprant: l’he comprat per tu, a vore si calles ja d’una –reblaria. En la segona, tu és simplement el destinatari, una accepció ben diferenciada de l’anterior com es pot vore ací: he comprat el baló de bàsquet per tu, però és per a tots els germans. Doncs bé: resulta que l’aprenent, sovint, per culpa de l’embolic de per i per a davant d’infinitiu, té la tendència d’ultracorregir-se, és a dir, de reduir la freqüència de per a en benefici de per (erro que estén a altres preposicions, com fins a, com a o cap a), de manera que no és gens peregrí escoltar-los dir aberracions com *això per mi és molt important o *he comprat gambes per la paella.

Tot este batibull ja seria prou greu per se, però és que no acaba ací. Hem observat que la confusió entre per i per a s’inicia en un context molt concret (davant d’infinitiu) i que, per desgràcia, en el valencià acadèmic s’estén a altres contextos (davant de sintagmes nominals o pronoms). Ens faltaria, doncs, analitzar què ocorre quan després de la preposició apareix una oració completiva introduïda per que. I és ací, just en este punt, quan el cercle es tanca i el destarifo rebenta. Perquè no ocorre res.

És a dir, quan després de per o per a ve una frase completiva introduïda per que, tot el que era important davant d’infinitiu, deixa de ser-ho. Ja no cal distingir entre finalitat ni destinació. Ja no cal saber si el subjecte té intenció o no en té. Ja no cal notar si l’oració és impersonal o imperativa. Ja no cal destriar si depén d’un verb o d’un substantiu. Tots els arguments utilitzats per a defendre la distinció de per i per a davant d’infinitiu caduquen, s’evaporen, quan per i per a van davant de que. En este cas, la norma proposa una única forma aglutinada: perquè i va que xuta. Així, hem de dir, sense esquinçar-nos les vestidures, treballe perquè mos fills isquen avant i el llapis serveix perquè puguem escriure. Ara, tota la literatura que ens ha tingut entretinguts durant cursos sencers, tota la faramalla que hem inculcat en un aprenent mitjà en lloc d’avesar-lo a parlar, ja no compta. Ara és sempre perquè, i poc importa que el valencianoparlant real (que converteix sense problemes la forma col·loquial p’a que en per a que, igual que fa amb p’a i per a) es trobe que ha d’adquirir un contrasentit tan gran com és usar perquè (una forma que indica causa i regeix indicatiu, com ara en òbric la finestra perquè tinc calor) per a expressar una finalitat en subjuntiu (òbric la finestra perquè entre l’aire), en comptes de l’opció lògica i intuïtiva (òbric la finestra per a que entre l’aire).

Arribats a este punt, no voldria concloure esta reflexió sense apuntar la necessitat que les entitats normatives plantegen una proposta que supere totes estes incongruències i que, alhora, siga fidel amb la llengua viva i útil per a àmbits formals. Una proposta que, en primer lloc, tinga en compte que el parlant mai no confon causa i finalitat i que, per tant, és contradictori imposar-li eixa confusió amb la forma perquè, com també ho és expulsar gratuïtament de la llengua normativa la forma per a que. I, en segon lloc, que simplifique la norma davant d’infinitiu d’acord amb l’ús real de la llengua, que diu per si vol indicar causa (l’han tancat per robar), per a si indica finalitat (hui no tinc temps per a llegir) i qualsevol de les dos en els casos en què coincideixen eixos dos valors (he vingut per / per a vore’t). Altrament, voler mantindre una distinció vinculada amb els presumptes valors de finalitat i de destinació (tan pròxims que massa sovint resulta impossible destriar-los) o amb la voluntarietat o no del subjecte (com si fórem visionaris capaços de captar les intencions d’altri) no seria més que alimentar un debat erm i esgotador.

Advertisements

4 comments on “Temes de normativa: per i per a

  1. Daniel Climent
    20 Juny 2013

    Ja m’he assabentat un poc més. Gràcies.

  2. una lingüista
    21 Juny 2013

    Bona feina, explicar-ho tot plegat amb tocs d’humor. No ens queda pas altre remei! Em recorda al cas (al Principat) amb el sisplau, i la llegenda urbana que corre al Departament de Filologia Catalana de la UB… En vaig parlar l’any 2007: http://dodellengua.blogspot.com/2007/07/sisplau.html

    • eljuliet
      24 Juny 2013

      Moltes gràcies als dos pels vostres comentaris. I molt interessant el teu blog, lingüista!
      Un salut,

  3. Regne
    23 Juliol 2013

    Es lo que te la invencio d’una llengua de llaboratori.Un quimic cuba,Pompeu Fabra es el que va agafar paraules d’aci i d’alla…galicismes(el catala esta ple de paraules franceses)euskerismes (tx tz)i agafa tambe llengua valenciana de l’epoca migeval (aquest,altre,nosaltres etc)com si ara en castella es diguera aquestos o nosoltros.Es lo que hi ha,un grapaç de paraules ficades a la força.I no parlem de la paraula inventada “amb”no hi ha ningun text ni llibre abans del sigle xx a on aparega “amb” …

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 20 Juny 2013 by in Llengua.
%d bloggers like this: