eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La meua gent

Fa dos divendres, després d’una llarga jornada laboral, de tornada a casa em vaig quedar sobtat davant d’un cartellot publicitari immens, col·locat per la perifèria de Mutxamel, en què un xiquet poc més que de bolquers pretenia convéncer-me, uniformat amb un aparentment comodíssim xandall verd, que en l’escola privada Raimundo de Peñafort tindria l’ocasió de multiplicar la seua intel·ligència. No deia per quant la multiplicaria, supose que volen que suposem que per una xifra amb substància, per molt que tots sabem que també es pot multiplicar per u o inclús per un número decimal, i ausades eixe resultat poc engrescador ja no seria atribuïble a la immaculada escola privada anunciada, sinó, inferim, a la deficitària càrrega intel·lectual o genètica del nano, que portaria –és clar–, com un estigma, de casa.

Mugroman, Sol d'hivern

Mugroman, Sol d’hivern

Investigant, investigant, vaig curiosejar en la plana web de l’escola i vaig comprovar que no és este l’únic cartell amb què es publicita, que n’he trobat fins a tres més: en dos, un parell de xiquets, aproximadament d’uns set i deu anys respectivament, uniformats de blau celestial i corbata com Déu mana, proclamen l’u que aprendrà a estudiar, l’altre que aprendrà anglés –dos coses impossibles en la pública, val a dir, atés que, com sabem, els mestres s’han de dedicar a impedir que els pobres de solemnitat furten els entrepans als pobres estàndards–. Per acabar, en l’últim dels cartells, una xiqueta, també amb corbata i amb cara de piula (però de piula pija), ho acaba de reblar i diu que gràcies a la Peñafort aprendrà a comptar amb si mateixa. Vés a saber què vol dir això exactament, però un lema molt generós amb la consideració intel·lectual de les xiques no pareix.

Al poc de deixar arrere aquell infame cartell, vaig entropessar amb la visió d’un lletreret d’estos que va proliferant en els últims temps, en què els pares d’alguna criatura posen indicacions enganxades a senyals de trànsit per a indicar on celebraran la festa d’aniversari del seu xiquet. «Cumple de Pablo», crec que posava. No tindria per què haver-me succeït, però independent i punyetera com és la ment, em va jugar una mala passada: de seguida em va fer pensar en els fills d’Ana Mato i si ella també penjaria lletrerets d’estos o directament els de la Gürtel llogarien un helicòpter i hi transportarien tots els convidats. Entre viatge i viatge, abocarien tones de confetis en el jardí de ca la Mato, mentre eixos xiquets vestits de protoexecutius protorepel·lents continuarien adquirint consciència de la seua privilegiada adscripció social i de la gojada que suposa pertànyer a un estrat en què cap xiquet pobre desnodrit no apareix en cap foto d’aniversari amb la cara bruta, els mocs penjant i un grapat de gusanitos a punt de ser engolits amb gola, sense que els mocs suposen cap entrebanc que ho impedisca.

Com que no n’hi ha dos sense tres, seguint el camí de Mutxamel a Xixona encara em vaig trobar una altra tanca publicitària que em va tornar a captar l’atenció. Esta era de l’església –que alguns s’entesten a posar en majúscula; jo no– i em sol·licitava amablement que els marcara una ics en la declaració de la renda, que això no em costaria res. Sí, ara vaig, espereu-me resant. No els fa pudor la boca de demanar encara més? No tenen prou amb les reformes amb què Gallardón i Wert els han ofrenat? No tenen prou amb els privilegis econòmics indecents que continuen rebent dels governs espanyols, tant fa –perquè tant fa– que siguen socialistes o populars? Encara volen una ics més? Per a què la volen? Per a multiplicar la intel·ligència dels xiquets de l’escola Peñafort mentre molts dels altres, els dels mocs penjant de la pública, no tenen ni per a pagar el menjador escolar?

Com podeu imaginar, arran de tanta associació mental desficaciada, em trobava torbat, com si m’haguera desorientat i haguera aparegut mig enredat en un míting del PP. O pitjor encara, d’UPyD! Em sentia com rodejat per una colla de referents, de símbols, de visions que no tenien res a vore amb mi, sinó que m’eren absolutament contraris. Alienat i estremit per tot això, vaig conduir fins a casa d’esme, quasi abduït. Però, en arribar, vaig trobar que Lídia (que és qui més és la meua gent) ja m’esperava i que, amb un somriure radiant, em proposava que anàrem corrents a la presentació del nou disc de la banda de rock xixonenca Mugroman, titulat Sol d’hivern.

Allí, per fi, em vaig retrobar en el meu hàbitat. Allí, per fi, vaig espantar tots els fantasmes neguitosos que m’havien colonitzat l’enteniment durant el trajecte. Allí, per fi, em vaig sentir acompanyat de la meua gent –de «La nostra gent», com resa una de les cançons històriques del grup–, de la gent que no gasta com a marca social ni corbata ni uniforme, de la gent que no té por de cantar amb la veu i les veus del seu poble, de la gent que posa una ics en la casella de seguir lluitant per allò que som i volem. Sí, la gent del valencià, de la dolçaina, de l’herbero i del país. La nostra gent, la gent que som.

Per acabar este escrit, també voldria parlar una miqueta de música. Mugroman, la banda de Javi Ivànyez, Pasqual Sanchis i companyia, s’ha reinventat, i mira que això pareixia difícil. Amb el disc anterior, Volem més, havien enllestit una obra contundent i festiva, amb un rock poderós que entroncava amb les arrels del poble i no deixava indiferent a ningú. Ara, amb Sol d’hivern, la banda xixonenca és capaç d’escorcollar entre nous sons (“Mil melodies”), experimentar amb la música (“La tempesta”), aprofundir en la crítica social (“Com quan érem veu i so”), convocar-nos a la resistència (“Aprenent a seguir”) i animar-nos a continuar caminant de la mà (“Junts”). No vos el perdeu.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 18 Juny 2013 by in Música.
%d bloggers like this: