eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

La faula del partit regenerador

La llei de Godwin és una màxima que al·ludeix a la tendència que estableix que en qualsevol debat d’índole política, com més s’allarga, més opcions hi ha que un dels interlocutors acabe acudint a comparacions amb el règim nazi. No seré jo el qui utilitze eixos referents, que per a això ja tenim l’inefable Rafael Maluenda i les seues jaculatòries contra el nom que donem a la nostra terra els qui pensem que no és només una patètica comunitat subsidiària i menyspreada i ridiculitzada i vexada i espoliada a Espanya. Però sí que seré jo el qui vos demanaré, en l’article de hui –que serà com un exercici al·legòric, pràcticament una faula– que vos imagineu que formeu part d’un territori qualsevol on s’haja viscut una dictadura, per exemple, fa uns quaranta anys.

Moment culminant de la festa nacional del territori imaginari d'esta faula

Moment culminant de la festa nacional del territori imaginari d’esta faula

Vos ho heu imaginat ja? Doncs bé, comencem. Mentre que en la resta de territoris d’arreu del món on van patir coetàniament una barbàrie semblant les lleis ja han actuat contra els dictadors i la rècua que els feia palmes, en el nostre territori imaginari encara pul·lulen impunes els qui hi participaren, els seus descendents i el record d’aquells temps. Ningú no s’ha atrevit a condemnar-los ni a condemnar-lo, sobretot perquè, gràcies a una societat desmemoriada digna d’estudi (i indigna en la resta d’interpretacions), són els hereus d’eixe règim els qui encara governen una espècie de fal·laç democràcia, alternant-se de tant en tant amb un partit d’orígens respectables, actuació qüestionable i vacu present.

Continuem imaginant que esta suposada societat és arrasada per una crisi econòmica mundial i que, per tant, l’alternança bipartidista de la fal·laç democràcia trontolla i es veu també amenaçada. I que en este context naix un partit nou, que es presenta davant de l’opinió pública com a regenerador d’un model social decadent. Per a créixer, de boqueta s’autodenominen progressistes, idea que repeteixen insistentment, però, en canvi, en l’acció, són reaccionaris sense escletxes, i això els permet atraure simpaties diverses des d’una calculada ambigüitat.

Posem que, en el territori imaginat on ocorren totes estes coses, hi convisqueren diversos pobles al si d’un mateix estat, amb llengua i cultura pròpies diferents de la predominant. I que eixos pobles, matxucats constantment pels dos partits que s’alternen en el govern d’eixa fal·laç democràcia, són utilitzats encara més retorçudament pel partit regenerador per a enllestir el seu programa polític. Així, s’alineen en les files de la intolerància i del conflicte social, es declaren obertament supremacistes de la cultura i la llengua dominants, i fan bandera, i l’onegen sense parar, de l’odi cap a les persones d’eixos altres pobles, que senzillament els semblen prescindibles –una anomalia que caldria convertir o eradicar.

Amb eixes soflames, el partit sense nom acaba fent-se un lloc en l’arc parlamentari, sustentat sobretot per dos tipus d’electors: el gruix principal, compost de persones amb ganes de renovació política i que ingènuament es creuen l’etiqueta de progressista; i un altre grup, també ben nombrós, compost de persones per a les quals el partit dels descendents de la dictadura ha acabat sent massa tebi amb els minoritaris. Per a segellar eixe conjunt tan heterogeni de votants, han de desenvolupar un discurs ambigu encara més potent i ambiciós, de tal manera que l’últim grup se senta reforçat en el seu ideari destructiu i el primer grup, el gruix principal, caiga engalipat en una teranyina dialèctica on les contradiccions obtinguen rang de normalitat.

Així, aprofitant que en este territori imaginat la cultura suprema té una festa nacional consistent a emborratxar una mona amb whisky del país fins que agafe un coma etílic i que, com a resposta, s’ha generat un corrent d’opinió que lluita per evitar que es continuen maltractant eixos animalets en nom d’eixa suposada cultura, el partit acabat de crear és capaç de defendre, amb pretesos arguments filosòfics, que els animals no tenen dret a la vida perquè tampoc no tenen obligacions. Retorcent els arguments encara més, són capaços de sostindre que l’avortament no és tampoc un dret; o que les dones, a pesar de les esgarrifoses dades anuals de víctimes de la violència de gènere, no mereixen una cobertura legal privilegiada perquè això és discriminatori devers els hòmens; inclús, s’atreveixen a dir que ensenyar en les escoles les llengües que no són la predominant és pederàstia, joliua analogia per als votants més reaccionaris i parany retòric per als més ignorants.

El creixement d’este partit imaginari, d’acord amb les imaginàries enquestes electorals, és indeturable, afavorit per l’hecatombe socioeconòmica i per les penúries que afecten tant el partit dels descendents de la dictadura, com el partit de vacu present. Potser eixe increment es dóna perquè les actuacions d’eixe partit exposades en este exercici al·legòric no són més que banalitats; o potser és perquè bona part de la societat d’eixe territori en realitat anhela eixe tipus de política, sense mitges tintes, que consagra la supremacia ètnica del poderós per damunt dels intents de subsistència dels xicotets. Tant fa.

El cas és que és just en este punt quan, en la nostra conjectura, un partit que no hem esmentat fins ara, ancorat en la lluita de classes del segle XIX i, per això mateix, plenament vigent hui dia ateses les flagrants conseqüències de la crisi econòmica, planteja en el parlament del territori imaginari condemnar la dictadura que va acabar fa uns quaranta anys i dedicar l’ignominiós dia de l’alçament militar a commemorar eixe fet fastigós per a evitar repetir-lo. Doncs bé, en este territori inexistent, ningú no s’ha esquinçat les vestidures perquè el partit dels descendents de la dictadura s’hi haja oposat. Tots saben com són i qui són, i ho veuen lògic. En canvi, molts s’han sorprés perquè el partit nou, que pretenia ser progressista i regenerador, argüint que el parlament no és una acadèmia d’història, tampoc no haja donat suport a una proposta tan eclèctica i necessària com eixa: condemnar un règim antidemocràtic per a reforçar la democràcia.

El més fascinant de tot és que, en esta terra fantàstica acabada d’imaginar, encara hi ha gent que es pregunta, de tant en tant, per què no hi qualla un partit xenòfob d’extrema dreta, a imitació del que ocorre en alguns altres països del món.

Anuncis

One comment on “La faula del partit regenerador

  1. Coentor
    23 Mai 2013

    De tota manera, jo no descartaria que E2000 trobara també espai electoral…

    … i tampoc descartaria que, com passava amb el BLOC i els col·lectius d’EUPV on EiP era majoritària, el creixement d’E2000 fóra a poblacions on UPyD és quasi inexistent i viceversa. Una complementarietat de votants, vaja.

    Si més no, comparar les eleccions locals i generals a Torrent és un bon exercici. Quan UPyD creix, E2000 baixa, i la suma és (a excepció d’un punt percentual més a les generals, supose que de “votant” progressista d’UPyD) la mateixa.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22 Mai 2013 by in Espanya.
%d bloggers like this: