eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Temes de normativa: la velarització

Una de les majors dificultats que han d’afrontar els aprenents de valencià hui dia és saber com funciona eixe aparent maremàgnum que els experts anomenem morfologia verbal. No és gens estrany per a un docent de valencià escoltar ben sovint que els verbs suposen un autèntic maldecap per als aprenents, perquè, ras i clar, creuen que no tenen per on agafar-los. En realitat, però, els verbs mal definits com a irregulars no són més nombrosos que els regulars, a pesar que sí que presenten una freqüència d’ús altíssima.

Mapa dels principals dialectes del valencià

Mapa dels principals dialectes del valencià

Tot i això, les regles que determinen el funcionament normatiu dels verbs en valencià són fàcilment agrupables, de tal manera que podríem dir que no és difícil trobar regularitats en les irregularitats: una vegada que l’aprenent adquireix la primera persona del present de cada verb, la resta de paradigmes es desvela amb prou clarícia: si diu estic, sabrà que ha de dir estiga i estiguera; si diu prenc, sabrà que ha de dir prenga i prenguera, perquè la –c final del present, sonoritzada pel contacte vocàlic, es manté en els temps del subjuntiu. Així mateix, ben prompte podrà l’aprenent vincular el funcionament de la 4a i la 5a persones, sempre idèntiques llevat de la –m i de la –u finals; o de la 2a i la 6a, generalment semblants encara que no sempre. O també podrà relacionar verbs com anar i vore, que fan respectivament vaig i veig i, per tant, en el subjuntiu, vaja i veja; o com omplir i obrir; o com tindre i vindre; o com tots els altres que acaben en –ndre o –ldre i funcionen igual; o com beure, deure, moure i molts altres dels que acaben en –ure.

Però la perícia que l’aprenent pot i deu dedicar a adquirir eixos mecanismes no ens ha d’ocultar un fet certament ressenyable: la morfologia verbal en valencià, gràcies a la tendència a l’analogia (definida en l’Antiguitat pels filòsofs grecs com una de les forces que motivaven el canvi lingüístic i la regularització de la llengua), presenta una regla intrínseca que, sense haver-la hagut d’aprendre, és usada amb rotunda sistematicitat pel parlant valencià: la velarització com a marca de primera persona del present.

Eixe terme lleig i estrany per a qualsevol estudiant de llengües, velarització, serveix als experts per a denominar l’afegit d’un fonema /k/ (és a dir, el so k, escrit amb la grafia –c) a la base verbal per a fer referència a la primera persona del present (i distingir-la així de la tercera), que després reapareix en els temps del subjuntiu. En la majoria dels verbs, és eixa la fórmula admesa per la normativa: estic, córrec, conec, visc, bec, incloc, prenc, entenc, resolc, òmplic, partisc, etc. Si davant de la –c hi ha una –s–, el fonema /k/ no se sonoritza (visca, partisca, etc.), mentre que en els altres casos se sonoritza sempre (conega, beguera, resolgues, etc.).

Però, com dic, el valencià escampa inconscientment (amb la inconsciència que tot parlant gasta per a parlar la seua llengua materna) eixa regla anàloga a la majoria de verbs de la segona conjugació i als verbs anomenats purs de la tercera. Així, és ben normal escoltar dir perc (i no perd), vec (i no veig), dorc (i no dorm), senc (i no sent), lligc (i no llig ni llegisc), cusc (i no cus), frigc (i no frig ni fregisc), rusc (i no rust o rostisc), muic (i no muir), etc. En realitat, resulta bastant difícil sentir en el valencià real verbs de la segona conjugació sense velaritzar (em vénen al cap romp o promet, però no molts més), ja que, en els casos en què fonèticament resulta impossible afegir el fonema /k/, el parlant ha tendit a conjugar eixos verbs com si foren de la tercera conjugació: *debatisc, *recibisc, *admitisc, etc.

De fet, és tan viu este procediment per a marcar la primera persona amb el fonema /k/ que, fins i tot, en el valencià més meridional (Elx, Crevillent, etc.), la velarització arriba a afectar verbs regulars de la primera conjugació, de manera que el parlant diu pénsec o éntrec, per exemple. Tanmateix, este és un fenomen encara recent, com ho demostra el fet que el fonema /k/ no es manté en les formes de subjuntiu, a diferència del que ocorre amb els exemples que hem esmentat adés: perc > perga, senc > senga (o senca), lligc > lligga, muic > muiga, etc.

La velarització regular i anàloga és, per tant, una tendència tan estesa en el valencià real que no només col·lideix sovint amb la gramàtica, sinó que, fins i tot, en ser filtrada per la normativa, provoca efectes fonètics no gens negligibles, com són els que podem detectar en el verb dormir, de la tercera conjugació pura. Normativament, la primera persona del present és dorm i, en conseqüència, els temps del subjuntiu són dorma, dormes, etc. En canvi, el valencià real diu dorc i, per tant, dorga, dorgues, etc. Així, escrit, la diferència pareix minsa i circumscrita als fets que hem descrit fins ara. Però és en la pronúncia on detectem que l’opció normativa s’allunya radicalment de l’opció natural. Fixem-nos en la primera persona del present de subjuntiu, dorma. Quan un valencianoparlant l’aprén, l’assimila a unes altres paraules com, per exemple, forma o norma, de tal manera que la pronuncia amb una o tancadíssima. En canvi, la forma dorga, no normativa, preserva la o oberta que, òbviament, també apareix en dorc. Per tant, en este cas, la distància entre el valencià real i l’acadèmic és enorme, fins al punt que, per a realitzar la substitució que promou la norma, el parlant, d’entrada, ha de resistir-se a usar una regla analògica perfecta (la /k/ com a marca de primera persona i com a base per als temps de subjuntiu) i, per a acabar-ho d’adobar, ha de renunciar a una pronúncia lògica: perquè, compte, d’acord amb la normativa, dorm, dorma, etc. han de sonar amb o oberta, però el context fònic, com hem demostrat més amunt amb exemples, no hi és gens propici.

En definitiva, si analitzem la morfologia verbal del valencià, trobem que una regla intrínseca de la llengua, com és la velarització sistemàtica, amb unes bondats evidents (marca la primera persona, la distingeix de la tercera i fa de base regular per als temps de subjuntiu), en comptes de ser incorporada com a realització pròpia (i utilíssima!), és combatuda i tractada d’eradicar des de la rigidesa de la normativa, de tal manera que es tergiversa lamentablement la percepció del valencianoparlant: el que és un fenomen absolutament regular, se’ns presenta en les gramàtiques amb l’etiqueta d’irregular en el millors dels casos; i simplement com a una errada en el pitjor. En suma, és una barbaritat que capgira la lògica com si fóra un calcetí suat i que atempta impunement contra la confiança del parlant en el seu model de llengua.

Anuncis

4 comments on “Temes de normativa: la velarització

  1. Daniel Climent
    14 Mai 2013

    M’ha agradat molt la lliçó. De veritat, molt.
    I crec que s’hauria de donar així en els cursos per als filòlegs.

    Altrament, trobe que és un tema que serveix d’exemple per diferenciar el que s’ha de donar en filologia i el que s’hauria de donar en classes de valencià en Secundària o en Batxillerat.

    És més, s’hauria d’advertir als futurs mestres, i reiteradament, que aquesta mena de discurs no s’hauria d’introduir a classe. Que és per a filòlegs, no per a docents.
    Que en els nivells de Primària, Secundària i Batxillerat l’èmfasi hauria de posar-se en el funcionament i la interacció, molt més que en les autòpsies o els llistats de normes i exepcions.

    I establir la separació, conscient, entre lo que s’ha de saber (que no té perquè ser explicitat) i la manera d’aconseguir-ho; i açò darrer requereix més aïna parar l’atenció en els contextos i mitjans d’aprenentatge, que afavoreixen assolir els objectius, que en recitar el canon normatiu o en definir els límits punitius.

  2. Abelard Saragossà
    22 Mai 2013

    Bon dia, Juli. He estat un parell de setmanes sense poder atendre el correu i no havia vist el teu escrit. Com Daniel, et done l’enhorabona. Ara t’enviaré el tema en què tracte la segona flexió verbal en la Facultat. Com voràs, el procés que tu has descrit té més abast i més importància. El punt de partida era un cabàs de verbs sense model, i el nostre poble ha anat construint al llarg de la història un model, que actualment abasta el 75% de les formes.
    El lingüistes, en compte d’explicar el procés tan extraordinari de la llengua viva, l’hem amagat i l’hem deformat. És més: el procés regularitzador (que afecta la immensa majoria de verbs, com tu indiques) el presentem com a “irregular”; i les poques actuacions irregulars que queden les presentem ¡com a regulars! Més miopia, impossible.Salutacions,
    Abelard

  3. Rafel
    30 Mai 2013

    Eixe procés regularitzador que el català i part del valencià, les comarques de més al nord del nostre país, també han fet, però amb el morfema de primera persona -o.

  4. Retroenllaç: Temes de normativa: la velarització | Espai de llengua, cultura i educació

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 14 Mai 2013 by in Llengua.
%d bloggers like this: