eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Igualtat, diuen

Probablement, tots convindrem que el terme igualtat, aplicat al que siga però, en especial, als drets i als deures de les persones, hauria de tendir a ser objectiu i, diguem-ne, poc propici a la diversitat d’interpretacions. D’esta manera, seria lògic pensar que al si d’un mateix estat, més encara si eixe estat s’autodenomina democràtic, tots els ciutadans haurien de conviure amb les mateixes regles del joc, en definitiva, amb les mateixes condicions vitals. És a dir, si, per exemple, un alumne de secundària val per a estudiar, no hauria de trobar barreres que li impossibilitaren l’accés a l’educació superior, al marge del territori que habite; si un jubilat necessita una analítica, hauria de beneficiar-se d’un sistema de seguretat social que li oferira una cobertura digna i eficient, independentment de la comunitat autònoma en què residisca; o si, per a acabar estos exemples, un transportista necessita desplaçar-se per les carreteres de la seua terreta, hauria de trobar-les almenys en un estat de conservació semblant i hauria d’afrontar just els mateixos tributs en forma de peatges, que els transportistes dels territoris adjacents.

Vet ací l'estratègia del govern per a millorar el finançament valencià

Vet ací l’estratègia del govern per a millorar el finançament valencià

La igualtat, però, vista des del punt de vista espanyol i d’acord amb una percepció empírica, no és un concepte gens objectiu, sinó que, contràriament, assoleix una significació etèria o, si més no, variable en funció de les conveniències, com tan bé s’encaboten a demostrar els representants d’alguns partits polítics, especialment els que se situen en l’espectre de la dreta, l’extrema dreta i la dreta rància, i tots ben adobats d’espanyolisme. Així, n’hi ha alguns que, plens de cinisme, només demanen igualtat precisament per a desigualar encara més la balança dels drets dels qui parlen una llengua i els qui en parlen qualsevol altra. Mentre que altres, amb no menys cinisme que els anteriors (bé, solen ser els mateixos), només en demanen quan els afavoreix, però no mai quan la igualtat implicaria deixar d’afavorir-los. M’explicaré.

De tots és sabuda la contundència amb què Alberto Fabra s’ha posat a reivindicar el nostre deute històric i un finançament just per al poble valencià. Una contundència semblant a la d’un conillet davant d’un llop o a la de Rajoy davant de Merkel, posem per cas. En realitat, i al més pur estil de Penèlope, el PP valencià es dedica a teixir i desteixir, de manera que no cal passar pena: tot el que es demana ací, al País Valencià, amb la boca xicoteta, desapareix màgicament i sense deixar rastre en ser que aplega a Madrid, on inclús els diputats valencians del PP al Congrés voten en contra de millorar el benestar dels ciutadans que els han elegit –i no els importa gens ni la legitimitat, ni la justícia, ni el propòsit igualitari d’eixes propostes.

Conseqüentment, unes reivindicacions com les de recuperar el deute històric (més de tretze mil milions d’euros) o millorar el finançament dels valencians, que van encaminades a llimar la desigualtat que ens ofega com a poble i que pretenen situar-nos a la mateixa alçada en drets que els habitants de les altres comunitats autònomes espanyoles, són rebutjades sense la més mínima misericòrdia pels qui, en altres àmbits, volen erigir-se en adalils de l’igualitarisme. Però, per què ho fan?

És evident que un finançament just per als valencians aniria en detriment dels finançaments injustos d’uns altres, que fins ara i des de fa més de trenta anys s’han vist afavorits, any sí, any també, per un repartiment pressupostari i per unes inversions indecentment per damunt de les que rebem els valencians. Així, ens neguen el pa i l’aigua i ho fan sense patir gens de vergonya: mantindre vigents els seus injustos privilegis és la seua manera d’alliçonar-nos, perquè menysprear-nos és el just castic que mereixem per haver jugat a nous rics –i ara no tenim ni un clau per a evitar que les escoles caiguen a trossos.

Davant d’esta tessitura, el govern valencià del PP ha assumit resignadament que allò del poder valenciano no era més que una fal·làcia del temps de la disbauxa. Que no pinta fava, que no té veu que es faça sentir i els vots que té són captius d’altres veus. I, per això, ara intenta fer-se fort en una reivindicació, diguem-ne, més suau, que en cap cas no ens ajudarà a superar les desigualtats consagrades sota mà, però que, almenys, permetrà a la Generalitat anar pagant nòmines i alguna factura fins que Montoro tanque definitivament l’aixeta. Em referisc a la sol·licitud d’un dèficit diferenciat, a la possibilitat d’acumular una desviació major del deute que no altres comunitats autònomes i, així, relaxar una miqueta la corda que ens apreta el coll.

Doncs bé, davant d’una petició tan nímia, tan irrellevant a la llarga, dins del mateix PP també hi ha qui s’hi oposa, com si eixe dèficit fóra un regal i no un deute que haurem de pagar igualment. Entre els qui més han alçat la veu, això sí, hi ha dos exemples d’ètica política incorruptible, com són el president de la comunitat de Madrid i propietari d’un modest xaletet a Marbella, Ignacio González, i el president de Galícia i assidu convidat al iot d’un narcotraficant, Alberto Núñez Feijóo. Ho argumenten acudint impúdicament al principi de la igualtat i obviant, com pertoca, tots els altres indicadors socioeconòmics que reflecteixen la pregona desigualtat que ens afona als valencians i que ens arrasa com a terra cremada.

Supose que estos i molts altres il·lustres pensadors deuen entendre que sacrificar els valencians tampoc no és perdre molt. Que, total, som els alumnes desavantatjats de la classe, el cap de turc empestat, el joguet romput amb qui ningú ja no vol jugar. Esta, i no altra, és l’herència que ens deixaran, a força de desigualtats, en ser que se’n vagen: un poble pròsper convertit en una colònia espoliada.

El repte serà capgirar-ho.

Advertisements

3 comments on “Igualtat, diuen

  1. Daniel Climent
    3 Mai 2013

    Hi ha algunes coses amb les quals no estic del tot d’acord, almenys com estan formulades.
    Dius, Juli, “…com tan bé s’encaboten a demostrar els representants d’alguns partits polítics, especialment els que se situen en l’espectre de la dreta, l’extrema dreta i la dreta rància, i tots ben adobats d’espanyolisme.”.
    ¿Segur que “especialment” eixos?
    ¿Parlem del que diuen Rodríguez Ibarra, Manuel Chaves, Alfonso Guerra, et alii?
    ¿O de certs membres d’Izquierda Plural?
    O, a la contra: ¿Segur que el PNV, Convergència o Unió coincidexen amb -p.ex.- el PP a l’hora de plantejar la redistribució de la riquesa, els mitjans o els deutes?
    Pense que mentre tinguem com a referent el model “dreta-esquerra” propiciat per certa “esquerra” anirem mal encaminats, com a societat i com a individus que aspirem a la justícia en la redistribució dels recursos, i a no ser expol·liats (i em té igual que ho facen “en nom” de la dreta o de l’esquerra) pels qui control·len els partits centrípets i els ressorts del poder basat en el manteniment d’èlits extractives també centrípetes.

    • eljuliet
      6 Mai 2013

      Hola, Dani,
      No parle d’una “igualtat” sensu estricto, sinó de com usen a conveniència el terme “igualtat” alguns partits polítics.
      Respecte a la primera part del teu comentari, si et fixes, definisc tres opcions en eixe espectre: dreta, extrema dreta i dreta rància. Per tant, caldria situar un partit polític espanyolista en cada apartat. No vull donar més pistes 😉
      Una abraçada,

  2. Pepe Ferrando
    5 Mai 2013

    Daniel Climent, pense que tens tota la raó del món quan dius que dóna igual que la redistribució dels recursos vinguen de la dreta (PP) o de l’esquerra (PSOE). És el mateix, tant és així que quan estan en l’oposició se’ls fa la boca gran demanant al govern més equitat, i quan governen s’amaguen d’eixes paraules igualtat, equitat i redistribució. I anar més enllà d’eixos partits mencionats, cap a l’esquerra o cap a la dreta, és panoli, no existix, però sí que existixen partits nacionalistes en el poder, i que ocorre a Catalunya amb eixa igualtat entre els seus ciutadans?, i en el seu dèficit, que han de demanar cada vegada més i més finançament de l’estat central.
    Juli, la igualtat no existix si no hi ha alta economia. La lluita de classes havia desaparegut igualant-se el proletariat amb la classe burgesa, i amb la crisi hem tornat a ballar-la.
    Parles de la sanitat respecte als jubilats. No cal ni tan sols estar en crisi ni ser jubilat, ¿ T’has posat alguna vegada malalt o has necessitat alguna medicina fora de la teua comunitat autonomica?. Doncs que no et passe, sinó veuries les dificultats que tindries perquè t’atenga un medique, i porta’t diners perquè t’has de pagar les medicines. No se si amb els últims canvis la cosa s’ha arreglat, però a mi m’ha passat prou recentment. Ha de veure açò amb dretes o amb esquerres?
    Últimament s’esta dient que els polítics estan molt poc preparats per a portar les rendes del país, i la veritat és que potser serà veritat, que haja que estudiar alguna carrera especifica que ensenye als polítics ètica i responsabilitat politico-profesional. Potser així ens aniria millor. Perquè no he sentit que els 15M volen formar una plataforma pólitica a mode del Partit Cinc Estreles italià de Beppe Grill!. ¿ Que sabran els uns i els altres de dirigir un país, i de repartir les riqueses quan les hi haja?. I així ens van les coses.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 3 Mai 2013 by in Economia.
%d bloggers like this: