eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Un país sense educació

El més trist i desolador d’esta etapa que va arrancar oficialment en 2008 (però ja estava gestant-se molt abans) i que tan bé sobreviu al pas dels anys no és només tot el dolor insondable que provoca, ni tampoc la pèrdua irreparable de l’estat del benestar que créiem consolidat, sinó una sensació inquietant que, com un calfred, ens recorre l’esquena: no hi ha cap full de ruta per a superar-la. L’austeritat de la qual ha fet bandera el govern de Mariano Rajoy fins a uns extrems desorbitats no ha servit per a res més que per a estendre la devastació: ni ha reduït el dèficit fiscal, ni ha generat llocs de treball, ni tan sols ens ha dibuixat una mínima esperança en l’horitzó.

Només l'educació ens obrirà les portes

Només l’educació ens obrirà les portes

No pretenc, però, fer ací una nova diagnosi, que seria inevitablement reiterativa, del caos social en què vivim. Vull, en canvi, reprendre la pregunta que, últimament, des del més absolut dels desànims, comencen a fer-se algunes persones: hi ha eixida? I si n’hi ha, a on està? Per a respondre, hem de partir d’una premissa que a voltes pareix que se’ns oblide: no es crearà ocupació, ni creixerem econòmicament, gràcies a una espècie de ciència infusa que aparega per generació espontània. En canvi, cal plantar les bases, cal sembrar les llavors, cal llaurar el terreny i fer saó. Molt bé, em direu. I com es fa tot això?

I vet ací la resposta: amb educació. És a dir, reforçant el sistema educatiu, consolidant la formació de totes les persones que componem la nostra societat, començant, com no deuria ser de cap altra manera, pels més menuts. En l’educació, per tant, hi ha l’eixida de la crisi. En una educació que ens ajude a entendre el nostre món, que evite que repetim els errors del passat, que explique que el sistema capitalista basat en el consumisme és insostenible, que fomente un estil de vida en harmonia amb la naturalesa, que conte la nostra història subratllant les nostres senyes d’identitat o que prepare els xiquets de hui dia per a superar els reptes que hauran d’afrontar en el futur, entre altres moltes coses. Però, això interessa als nostres governants?

Si ens fixem exclusivament en els seus actes, com bé recomana la Bíblia, haurem de convindre que no. El PP no ha mogut ni un dit per a reforçar el sistema educatiu públic valencià. Ans al contrari, si l’ha mogut, ha sigut per a desacreditar-lo encara més i afavorir l’ensenyament privat i concertat. Així, si els valencians ja ostentàvem el dubtós honor d’encapçalar la llista de fracàs escolar amb prop del 40% dels casos, és evident que les retallades directes que han recaigut en educació no han fet més que empitjorar eixa estadística: disminució de professors, augment de la ràtio, desaparició de beques de llibres, eliminació d’autobusos i menjadors escolars, o l’última: la supressió dels mestres de suport al valencià en les escoles de Novelda en què es fa immersió: Jesús Navarro, Alfons X el Savi, Sánchez Albornoz i Jorge Juan. Com es veu, totes estes mesures consagren la separació entre classes socials i enterren la teòrica igualtat d’oportunitats entre les persones. Si això és una conseqüència inevitable o és el que es pretenia, és una pregunta que deixe en l’aire per a convidar a la reflexió.

Però la realitat és que el PP no ha tingut prou amb l’aplicació d’estos retalls, sinó que, a més, està duent a terme un procés de calculat desprestigi cap a l’educació pública i cap als professionals que la sostenen. Els atacs constants contra el professorat no s’han cenyit només a erosionar les seues condicions laborals, sinó que han tocat també aspectes molt més sensibles, com la imatge pública davant de la societat i, sobretot, davant del seu alumnat. Només des d’este prisma es pot entendre el decret promogut per la consellera María José Català en contra dels interins, o la infame campanya titulada “Que no te adoctrinen”, promoguda per les NNGG de Castelló, i que incita a la delació anònima dels professors que s’atrevisquen a expressar uns plantejaments socials, històrics o polítics que no siguen del gust dels afins a eixe partit.

Vist tot això, entenc que no tenim mes remei que reprendre, amb més èmfasi encara, l’apologia de l’educació que he iniciat més amunt. Si bé mantindre un bon sistema educatiu és car, més cara és encara la factura que cal pagar per desmantellar-lo. En l’educació es troba la porta d’eixida de la crisi (probablement l’única!), encara que l’efecte no serà immediat. Perquè amb un sistema educatiu públic, universal i de qualitat, potser aconseguirem eixir avant d’ací a un bon grapat d’anys. Però, sense una educació gratuïta per a tots, no eixirem avant en la vida. No, els valencians i els novelders no podem permetre’ns el luxe de viure en un país sense educació. Per molt que això siga el que alguns més voldrien.

Advertisements

4 comments on “Un país sense educació

  1. Daniel Climent
    22 Abril 2013

    ¿És que abans de les retallades era tan bona d’educació pública d’ací? ¿I per això estàvem a la cua, junt a Andalusia? ¿Segur que qui ha desprestigiat l’ensenyament públic ha sigut la consellera? ¿No s’han encarregat d’això moltes de les mobilitzacions i abandonament d’activitats promogudes per determinats col·lectius docents?
    La veritat, Juli, potser perquè sóc de ciències, però necessite alguna dada un poc més fiable que la repetició de consignes.
    I crec que algunes coses de la consellera Català, com la rebaremació de les llistes, o la reducció del nombre de districtes són molt més progressistes que la defensa a ultrança de l’antiguitat com a criteri de selecció, o el mantindre als alumnes i als pares captius de l’escola del seu barri per molt roïna que fóra.
    Junt a unes altres mobilitzacions molt justes n’hi ha -dins el col·lectiu docent. qui està emparant-se per fer gremialisme a costa de la indignació col·lectiva.
    Ah, i per cert, i pel que fa a les denúncies contra l’ús de les aules per adoctrinar alumnes, ¿creus que la denúncia de la professora de la universitat Herrera Oria (crec) per anar dient que la violació era una bendició, ha sigut justa, per molt anònima que haja sigut? ¿O la que van fer alguns alumnes contra aquell Aquilino Polaino que alliçonava els alumnes dient que els homosexuals eren uns malalts? Doncs jo crec que sí, que estava bé que quan els alumnes es troben indefensos davant estructures caciquils i de potencial arbitrarietat a l’hora de posar nota -que són privilegis que tenim els docents, encara que la major part no els fem servir-, doncs és legítim queixar-se dels adoctrinaments, siguen del color que siguen. I, com podràs suposar, també entre l'”esquerra” hi ha professors equivalents, en sectarisme i incomptència professional, als Aquilino i la professora de Múrcia que he esmentat.
    Açò de què els únics -repeteix, els únics- “malvats” en aquesta “pel·lícula” són els del PP, potser hauríem de començar a revisar-ho. Crec jo.

    • eljuliet
      23 Abril 2013

      Com sempre, Daniel, molt interessant el teu comentari. Per a respondre’t, aniré a pams:
      Com dic en el text, abans de les retallades ja teníem un 40% de fracàs escolar, ergo no era tan bona la nostra educació pública. El desprestigi del professorat no l’assigne a MJ Català, sinó a tot el PP. Això i el fracàs escolar de la pública van de la mà en el procés afavoridor de l’ensenyament privat o concertat. El PP ha subvencionat igual estes últimes escoles, però durant anys (no sé si continua igual) ha vedat, per exemple, que s’hi incorporaren alumnes immigrants, amb la conseqüent generació d’un ensenyament a dos velocitats. He sigut catorze anys entrenador de bàsquet en una escola pública i només en les públiques hi havia gitanos, negres, moros o sud-americans, mentre que en l’altra tots eren cristians.
      No conec les mobilitzacions a què al·ludixes, Daniel. Però és clar que no tot el professorat té el mateix grau d’implicació o és mogut per la mateixa vocació. Durant els tres anys que vaig ser professor de Magisteri, vaig calcular que poc més del 20% dels alumnes tenien verdadera vocació d’ensenyar.
      L’única consigna que repetisc ací és que l’eixida de la crisi passa per l’educació. No creus que és una consigna encertada? Critique, també, l’abandó de l’ensenyament públic universal i el desprestigi de la figura del professor, dos fets empírics. I ho faig sense maniqueismes, o això crec. No tots els professors són boníssims, ni grans docents, ni bons guies per als alumnes. Però tampoc tots són roínissims, no mereixen el que guanyen i són poc més que un ninot a qui fotre verga.
      Ja et vaig respondre al tema dels interins en una altra entrada. El criteri de l’antiguitat dificulta l’accés als nous aspirants (no tant com la dràstica reducció de professors), però no és comparable les condicions en què un acabat d’egressar pot preparar-se unes oposicions amb les condicions que té un interí, vivint lluny de casa, enfrontant-se a una rècua d’adolescents amb acne i tractant de dur el curs a bon port. A més, l’atac contra els interins no és només això: deixar-los sense la paga de vacances corresponent als dies treballats, traure del sistema uns 6.000 dels 14.000 que componen les borses o exposar públicament que alguns no han aprovat mai una oposició són accions que atempten contra la seua dignitat professional. I abunde en l’últim exemple: si no haver aprovat mai una oposició inhabilita un professor, pren les mesures adients, perquè és l’administració qui l’ha contractat, no ell qui els ha obligat destral en mà.
      Pel que fa a l’adoctrinament, tu poses correctament el dit en la nafra. Quina és la doctrina que es vol inculcar a foc? Eixa, la que has descrit tu. Quan és excessiva, com els exemples que poses, l’alumnat reacciona i ix a la llum pública. En canvi, encara no he vist que isca a la llum pública les coaccions que en la privada o la concertada reben els professors de valencià per a no suspendre l’assignatura a un fill d’un bon “client”, per exemple. I mira, potser des de l’esquerra, com dius tu, també n’hi ha que en fa, d’adoctrinament, però jo t’assegure que no me n’he trobat cap. Sí que en recorde que deien País Valencià, i més aïna crec que és per eixos que les NNGG han mogut esta patranya.
      Per acabar, si som un país sense educació de garanties, sí, els únics responsables polítics són els del PP, perquè fa 20 anys que ningú més que no ells pot interferir en el sistema educatiu públic valencià. Hi ha més responsables, però no polítics: carreres universitàries deficitàries, professorat sense vocació ni interés per ensenyar, una societat acomodatícia, etc. Però de responsable polític només n’hi ha un.
      Una abraçada,

    • Blanc i en botella
      24 Abril 2013

      Si erem líders a fracas esclar no era més que gràcies a la política enrajoladora del PP els jovens valencians preferien anar-se’n a l’obra a guanyar 2.000 euros al mes que estudiar per a traure’s l’ESO. Jo sóc interí i no considere que fer vaga per a defendre els meus drets laborals siga desprestigiar l’ensenyament ni molt menys perjudicar a una generació de valencians com digué la consellera que, això si, no digué res quan fa dos anys vaig tindre problemes de lligaments i durant els dos mesos de baixa no enviaren cap substitut. Ni quan lany passat vaig ser pare i en les dos setmanes de permís més una setmana més que ma’agafí de baixa per maternitat tampoc enviaren cap substitut. Ni enguany que estic cobrint una maternitat en la qual la companyera a la que estic substituint donà a llum el dia u d’octubre pero ja portava un parell de setmanes de baixa i a mi em cridaren per a treballar el dia 23 doctubre.

      El tema del sector únic és un pas més per a desmuntar l’ensenyament públic. Els centres concertats tenen avantatge perqué poden triar els seus alumnes no com els públics que estan obligats a escolaritzar a tot el que es vullga matricular. I amb d’això s’aprofiten ja que els pares els porten a eixos centres per a evitar que els seus fills es junten en gitanos, moros i demés immigrants. El que passa es que el sistema no és perfecte i a vegades no tenen més remei que agafar-ne un. Si fas el districte més gran tindran més on triar i per tant afavoriran la creació de ghetos als centres públics encara que els seus fills s’hagen de passar un hra de viatge tots els dies per a anar a escola.

      Respecte al tema dels interins, el problema com t’ha dit eljuliet és que l´últim any shan retallat 4.000 places (més les retallades que portaven des de dos cursos abans amb l’elimiació de desdobles i reforços) i això és el que fa que no en puguen entrar nous. No que hi haja interins més antics que si jo vaig entrar per una bossa de treball és perqué els que havien aprovat les oposicions estaven treballant des de molt de temps abans. Amb la rebaremació comdemnes als interins a estudiar per a una prova que no demostra la seua qualificació com a docents (els temaris són incoherents a més d’antics, el d’informàtica té més de 20 anys, hi han coses que jo que vaig a entrar a la universitat l’any 96 ja no vaig vore per antigues que encara estan al temari, per no parlar de la programació didàctica de 15 temes que en asignatures com valencià de tres hores implica que cada unitat ha de tindre cinc hores de clase i un examen) que és aleatòria (has de triar un tema de les dos boles que ixen dels 74 temes que hi ha), que no és justa ni objectiva (en informàtica normalment hi han 6 tribunals cadascú amb una manera diferent de puntuar) i sobretot que et fa perdre temps per a fer el teu treball, que és impartir i preparar clases. amb l’inconvenient d’estar a 200 km de casa (jo mateixa, quatre anys al Baix Segura).

      Tot açò pots pensar que és just, però al professorat dels centres concertats, a qui també paga conselleria, no se li exigix cap prova objectiva per a demostrar la seua capacitació, treballa al costat de casa i te tot el temps del mon per a preparar les clases.

      Evidentment no és just.

  2. Álvaro
    23 Abril 2013

    És clar que l’educació pot ser una de les “salvacions” d’aquesta situació en què vivim. La crisi no només afecta econòmicament, sinó que també ve acompanyada per una altra crisi que ja es veia venir amb l’anomenada “Generació Ni-Ni”, que ni té ofici ni benefici, ni vol estudiar, ni sap sobre que va la vida en què vivim -jo no és que ho tinga massa clar, però poc a poc ho veig per les escletxes. Amb això vull dir que hi ha una crisi d’ètica i moral que només pot solucionar l’educació. És clar que els progenitors d’aquests adolescents/xiquets també en tindran a veure, però no podem tirar-los en cara tot el problema que el seu fill no tinga moral ni ètica -part de culpa en tenen, però no tota.
    El problema rau que s’ha ajudat massa a la concertada i la privada, mentre la pública agonitzava en silenci, conformant-se, perquè les coses ja els anava bé. Però les coses han canviat i ara s’alça la veu i es veu que les coses no els anava tant bé, si no que estàvem abocats al fracàs més absolut del sistema educatiu valencià, i també de l’Estat espanyol. Em sorggeixen divereses preguntes, que també han sigut debat a casa, ¿per què s’ajuda a l’educació privada i concertada quan després tenen unes llibertats d’actuació molt gran dins aquestes? Una vegada s’atorga i/o es concedeix una ajuda econòmica (ja siga en metàl·lic o en materials o vés a saber en què!), ¿no hauria d’adaptar-se al model del sistema educatiu públic? No vull dir, però, que el sistema educatiu públic siga el més encertat ni el millor -per a res, sobretot si tenim en compte que cada color polític imposa un model al seu gust i ideologia- però si hi ha diners públics, ha d’haver-hi una adaptació i acceptar la llei educativa com tots. ¿Qui són ells, per tant, qui és el polític per decidir un nou model per al sistema educatiu? Jo no sé si això només passa al País Valencià i a la resta de l’Estat espanyol, o també passa a l’onírica Europa, però, i amb això crec que estareu d’acord amb mi, ¿no caldria que els models educatius el feren qui més sap d’això? ¿per a què serveixen, doncs, tantes especialitzacions si després un polític, posem per cas -en el millor dels casos- llicenciat en dret crea un sistema educatiu amb el vist-i-plau dels babaus que no tenen ni idea d’educació? ¿No seria una millor solució, o una possible entre tantes, que l’educació la deixaren per als docents? Jo, personalment, considere que així hauria de ser. I això es podria extrapolar a la resta de competències polítiques que estan al servei, sobre el paper, dels ciutadans del país (economia, per als economistes, o sanitat per als metges, infermers i infermeres, etc). Però bé, crec que me n’he eixit del tema una mica.
    És clar que l’adoctrinament és roïn, tant per una banda com per l’altra, però l’educació perfecta no existeix i sempre existiran “adoctrinadors” tant d’un costat com d’un altre, cosa que no m’agrada gens. Una manera de combatre això és començar des de baix, de zero. Començar a treballar en unes reformes educatives profundes des de l’educació infantil i que arribe, amb aquell nou grup d’alumnes que comencen aquesta nova etapa, fins que arriben a estudis superiors -ja siguen de formació laboral (cosa molt important i que donaria per a un nou debat) com universitària. Una casa, metàfora recurrent, no es construeix per la teulada, sinó per les bases i els ciments. Si això no ho tenim clar i no intentem, millor dit, i no fomentem una educació objectiva, fora de consignes polítiques i colors i ideologies que fomenten l’odi per un costat o per l’altre, no anirem enlloc.
    L’educació, almenys ara, és molt important, ja que cal atorgar unes bases fortes amb una ètica i una moral forta que faça de la nostra societat harmoniosa amb el món amb què vivim, fomentada des del respecte i la tolerància, amb un pensament crític, que done al ciutadà l’oportunitat de pensar i viure en consonància amb un mateix i amb el món que l’envolta: l’individu en col·lectivitat.
    L’educació, al cap i a la fi, és un arma molt poderosa que els qui ens governen ara saben molt bé que ho és i per això no els interessa tenir una societat cultivada, que tinga un mínim de cultura i pensament propi, els interessa que ens mengem el que ens diuen, cosa que passava no fa tant.
    L’educació, i acabe ja, no només ens servirà per cultivar el ciutadà, sinó per dotar-lo d’un ofici, d’aquells que no vulguen continuar formant-se, però necessiten començar a formar-se en qualsevol ofici, ja siga jardiner o mecànic o llumener o vés a saber què! Però ens cal una educació pública forta perquè, fins i tot en l’educació de formació laboral, tinguem uns professionals a l’altura i que, dins les pràctiques en la professió que vulguen, tinguen un mínim de remuneració econòmica, al mateix temps que aprenen, perquè dependrà d’aquest alumne o alumna el futur de l’empresa d’acollida i, el mateix passarà, amb els nous docents que ixiran del forn. Però això ara és somiar rotllos; però uns rotllos que saben molt bé i cal lluitar per ells.

    Salut,

    Álvaro.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22 Abril 2013 by in Novelda.
%d bloggers like this: