eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Del Bloc de 1999 al Compromís d’ara

Devia ser cap a finals de l’any 1999 quan vaig parlar per primera vegada de política amb el meu amic Jordi Davó. Feia pocs mesos que hi havia hagut eleccions a les Corts Valencianes i els resultats havien deixat un panorama desolador per a les forces autòctones: quasi 209.000 valencians s’havien quedat fora del Parlament perquè ni UV (amb un 4,8%) ni el Bloc (amb un 4,6%) havien pogut superar la maleïda tanca del 5%. Em vaig acostar al que aleshores era només company de treball i, sabent com l’apassionava la política, in media res el vaig inquirir:

–Jordi, tu no creus que Unió Valenciana i el Bloc haurien d’unir-se ja d’una?

Ell, aleshores, em va mirar amb els ulls esbatanats, va trencar a riure i, fent broma, em va amollar:

–I jo que pensava que tu eres panca!

Entre Davó i jo va saltar, a partir d’aquell instant, una espurna d’amistat que hem anat alimentant al caliu de bons menjars, interessants projectes i, sobretot, llargues i prolífiques converses.

Logo del Bloc Nacionalista Valencià (2003)

Logo del Bloc Nacionalista Valencià (2003)

Remembre esta anècdota perquè un altre amic, Pepe Ferrando, a qui tinc el gust de conéixer –encara que només virtualment– gràcies a este blog, fa pocs dies va compartir amb mi que no entenia per què el nacionalisme valencià havia de ser d’esquerres necessàriament. La història la tenim ara al nostre abast per a consultar-la tant com ens calga, i de segur que trobarem explicacions que il·lustren les sinergies que s’han donat des del temps de la República entre les esquerres i el nacionalisme valencià, però Ferrando venia a posar el dit en la mateixa nafra en què convergeixen els dits de molts nacionalistes valencians: per què no hem sigut capaços de confegir un discurs netament valencianista, sense l’alberg de coalicions, que qualle al si de la nostra societat?

La pregunta, és clar, no té una resposta inequívoca, però torna a estar ben present, damunt de la taula de debat, arran de les declaracions de la diputada de Compromís, Mònica Oltra, en què es postula com a candidata de la coalició a presidir la Generalitat i, alhora, es declara diàfanament no nacionalista (valenciana). Quin horitzó imagina la diputada per a la seua formació política si nega l’adjectiu que defineix no menys del 80% dels militants? Sens dubte, si més no, caldria qualificar-lo d’incert. Però, abans de penetrar en això, voldria fer ací una mica d’història recent.

La situació en què van quedar els dos principals partits d’obediència estrictament valenciana després de les eleccions de 1999 no tenia una digestió fàcil. En UV, acostumats a ser el gaiato del PP i a viure a l’ombra del poder, la desintegració estava cantada, de manera que va continuar el degoteig de membres del partit regionalista de centre-dreta fundat per González Lizondo cap al partit de la gavina rapinyaire, pilotat aleshores per aquell prestidigitador que responia al nom d’Eduardo Zaplana. En canvi, en el Bloc, acostumats a l’extraparlamentarisme, la reacció fou la de sempre (i torne a recordar ací l’amic Davó): de derrota en derrota fins a la victòria final. El partit es va refer i, de la mà de Pere Mayor i amb el discurs de l’equidistància entre el PP i el PSOE, el Bloc, amb més de 114.000 vots i un 4,8%, es va quedar a una arrapada d’entrar en les Corts en 2003 i de capgirar per sempre la relació de forces de la política valenciana.

Hi ha qui diu, possiblement amb raó, que estàvem dins i que només l’última setmana de campanya d’Esquerra Unida, que van dedicar a estendre a tort i a dret que teníem un pacte secret signat amb Camps, ens va impedir arribar a la nostra modesta Ítaca del 5%. El cas, però, fou que ens quedàrem fora de nou, una nova derrota per a la col·lecció. I, en aquell context, els budells del Bloc no van ser capaços de digerir aquella punyent decepció. El traumàtic Congrés posterior a les eleccions va evidenciar un partit desorientat, que no sabia si apostar per un gir cap a l’esquerra, o si reforçar un perfil nacionalista valencià més transversal i contundent, que propiciara un acostament a les restes d’UV (que aquell any tot just havia superat el 3% de vot). Així fou com el partit va entrar, durant quasi tota la legislatura, en un estadi d’aparent somnolència, de letargia, abandonat als sotracs i als vaivens procedents d’uns mitjans de comunicació que van condicionar, més que mai, el rumb del Bloc escorant-lo cap a l’esquerra. Tant, que fins i tot canviàrem el color taronja que ens identificava pel vermell. Resultava que alguns havien fet comptes i havien comprovat que l’única manera de derrotar el PP era que el Bloc i EU s’uniren en una coalició i que esta donara suport al PSOE. Fet i fet, tan gran fou la influència (o ingerència) dels mitjans, que no era difícil escoltar responsables del partit queixar-se que només obtenien cobertura si era per a parlar d’aquell malaguanyat pacte.

És així com es gesta el compromís primigeni, aquell Compromís pel País Valencià que va nàixer absolutament viciat, llastrat per les reticències d’EU i del Bloc davant d’un matrimoni de conveniència en què cap dels dos no creia. Diferències personals i ideològiques se sumaven als greuges acumulats des de 2003, quan EU féu tots els possibles per barrar l’accés del Bloc a les Corts. L’explosió d’aquell còctel, més encara després del fracàs que va suposar assolir menys d’un 8% de vot en les eleccions de 2007, no es faria esperar: EU rebentava completament per l’autoritarisme del Partit Comunista a l’hora de voler nomenar Amadeu Sanchis (candidat fracassat a l’Ajuntament de València, absolutament contrari a la coalició) per al Consell d’Administració de RTVV, de manera que el corrent Esquerra i País (al qual pertanyien les diputades Mònica Oltra i Mireia Mollà) era expulsat del partit. El grup parlamentari també es va fragmentar: EiP s’uní als dos diputats del Bloc (Enric Morera i Josep Maria Panyella) per a apartar de la sindicatura del grup a Glòria Marcos i posar, com a recanvi, a Mònica Oltra.

És este joc rocambolesc el que provoca, de manera quasi fortuïta, el que per a mi és el fet més decisori en la política valenciana des de l’absorció d’UV per part del PP: la creació de la Coalició Compromís. Bastida sobre un nacionalisme valencià moderat (en el qual teòricament podien convergir tant el Bloc com Esquerra i País, que acabaria esdevenint Iniciativa del Poble Valencià), l’ecologisme i l’esquerra d’afany europeista, va arrancar un projecte dubitatiu al principi, amb molt poc recorregut segons es desprenia de les enquestes electorals prèvies a les votades de 2011. No obstant eixos mals averanys, l’escenari de salvatge crisi econòmica, l’atac constant de l’establishment contra les persones i el tarannà reivindicatiu dels polítics de Compromís (ací cal fer una menció especial a Mònica Oltra), van permetre consolidar el projecte, probablement en major proporció gràcies al component social del seu discurs, que no al nacional.

En este punt ens trobem hui dia: Compromís és cada volta una marca més coneguda i les enquestes reflecteixen un auge realment formidable. Però, quin és l’ADN de Compromís? És a dir: és una nova coalició d’esquerres? O és una formació que defén un nacionalisme valencià moderat? Hi ha interpretacions per a tots els gustos, però quasi totes solen remarcar l’equilibri entre les dos visions com la clau de l’èxit de Compromís. No convindria, per tant, mantindre i alimentar eixa dualitat?

Ha arribat el moment de reprendre la pregunta que ens féiem adés: ¿com queda la coalició després que el seu membre més conegut, Mònica Oltra, haja asseverat explícitament que vol liderar-la, però que, alhora, no se sent nacionalista valenciana? Al meu parer, és, sens dubte, un moviment estratègic profundament erroni, que va en detriment de la formació i inclús de les aspiracions de la mateixa diputada. Compromís es veu ara abocat a dos opcions: o bé es proposa una llista unitària que hauria de ser confirmada per la militància, amb Oltra de candidata a la Presidència i, a canvi, els principals llocs d’eixida per a membres del Bloc; o bé s’obri un procés de primàries entre la líder d’Iniciativa i Enric Morera, això sí, amb una remarcable diferència: a hores d’ara, els militants del Bloc (l’àmplia majoria dins de Compromís) ja saben, negre sobre blanc, que Oltra no és nacionalista valenciana i que ho diu sense rubor. I això no és, de cap de les maneres, un matís insignificant.

Anuncis

8 comments on “Del Bloc de 1999 al Compromís d’ara

  1. Xavi Tro
    9 Abril 2013

    Un dels èxits de Compromís també ha sigut sempre allò de: som una coalició d’estricta obediència valenciana.

  2. Daniel Climent
    10 Abril 2013

    Una pregunta prèvia seria, al meu entendre, ¿què significa això de nacionalista (valenciana)? Dit d’una altra manera, ¿és un tema nominal o polític?
    Torne a refer la pregunta: quan el Bloc estava en els ajuntaments, ¿hi havia manera de saber si hi feia política “nacional”? Quan el Bloc tenia la majoria absoluta a Busot (l’Alacantí), ¿es notava que hi manava un partit nacionalista? ¿I a Muro? No faig les preguntes amb mala intenció, sinó perquè són algunes de les que em vinc fent des de fa temps.
    I, al capdavall, ¿quina formació “de país” (històrica, social, de projecte…) tenen -majoritàriament- els membres del Bloc? ¿Hi ha hagut cap procés de formació interna en eixa direcció? ¿No hi ha qui pensa que el tema de “país” és només una qüestió d’impulsar “el valencià”?
    ¿Quines de les propostes que fan els membres del Bloc en les Corts, o en els ajuntaments, tenen caràcter “nacional” -transversal, social-integrador, d’equilibri futur-?

    • eljuliet
      10 Abril 2013

      Precisament per tot això que exposes, Daniel, no era necessari ser tan taxatiu com ho ha sigut Mònica Oltra. En un terreny sempre ambigu com és la política, pronunciar una sentència tan inapel·lable no té gens de sentit.
      Pel que fa al teu segon comentari, jo sí que crec que Compromís se situa clarament en una esquerra sociològica, és a dir, en el que la societat detecta com a esquerra. Dels exemples que aportes, caldria molt de debat, perquè no tot és blanc o negre. De la mineria, no podem posicionar-nos en contra de les subvencions o a favor del medi ambient sense tindre en compte el drama personal i familiar que suposaria. Igualment, podríem al·ludir als transvasaments: no podem negar-nos-hi en redó quan moltes famílies valencianes, i tot un teixit productiu com l’agrícola, en depenen en bona part, per molt que tinga unes conseqüències mediambientals. Pel que fa als interins, en faig la mateixa lectura: s’han de valorar els mèrits i la capacitat dels nous aspirants, però no es pot negar que un egressat universitari té moltes més possibilitats de preparar com cal una oposició, que no un interí que, probablement, viu lluny de casa, ha de treballar amb un muntó de jovenets amb acne i dur a bon port el curs escolar. En tots estos casos, no és correcte, al meu parer, situar-nos en un pol i oblidar l’altre. Cal que ens situem en la franja, sovint estreta, en què hi ha el sentit comú. I això (és cert) no és ni de dretes ni d’esquerres. De sentit comú.
      Finalment, en relació amb la teua previsió sobre la confecció de les llistes electorals, només dic que espere que t’equivoques. Perquè de gent valuosa, en tenim. I les quotes només ens fan deixar-la en un substrat que sovint no arriba a aflorar (mira, una al·legoria geolologicobotànica en honor teu ;-).
      Una abraçada,

  3. Daniel Climent
    10 Abril 2013

    Per cert, i pel que fa al caràcter “esquerrà” de Compromís, cada vegada ho dubte més. Malauradament només veig una mena de seguidisme de convocatòries anti-PP farcit d’acceptació sovint acrítica (al meu parer) de postures radicals de subgrups pretesament d'”esquerres”.
    I, més encara, ni tan sols d’esquerres, sinó algunes profundament reaccionàries.
    M’explicaré. Per a mi, “esquerres” podria significar una substitució dels privilegis (d’origen, classe, sexe, religió…) per la possibilitat de canvis socials basats en mèrits socialment útils (saviesa, negoci, invenció…); això va ser el que van propiciar revolucions com l’anglesa, la nord-americana o la francesa; una altra mena de revolucions van ser reaccionàries, en limitar-se a substituir uns privilegis per uns altres (la “sang” per la pertanyença al partit, p.ex), com la bolxevic; i, front a tots dos tipus, la reacció conservadora sempre intentava mantenir privilegis antics. Doncs bé, darrerament està produint-se una cosa curiosa: sota el paraigües ideològic de l'”esquerra” estan bloquejant-se reformes amb la única finalitat de mantindre els privilegis dels socialment afins als qui dominen els aparells ideològics dels partits i sindicats d'”esquerra”. I així es demana que es mantinguen situacions força injustes, socialment gravoses, ineficients, bloquejadores de la sana competència… Així, p.ex., la defensa de les subvencions a la mineria, la “tolerància” a l’agressió/coacció als membres de partits antagònics (o, darrerament als representants sindicals de l’ensenyament per arribar a pactes amb la Conselleria), la defensa de l’antiguitat com a factor més important (p.ex., en els interins) per damunt d’uns altres factors negociables, com el mèrit, la capacitat, l’avaluació, la competència docent…; i dins de poc, ja ho veureu, el repartiment de llocs en les llistes basant-se en l’antiguitat en el partit, el gènere, l’edat, la pertanyença a tal o qual sector/component de Compromís… i no per la seua qualificació professional, tècnica, o solvència social. I en lloc de demanar a la gent més solvent del poble, de la circunscripció, que s’integre en les llistes amb l’únic compromis personal de contribuir a “fer país”, les llistes aniran plenes de gent la virtualitat de la qual ha sigut portar pancartes, colpejar perols, cridar ben fort en les manifestacions, o prometre coses sense saber si hi haurà diners per complir les promeses. En fi, ¡què bo seria que m’equivocara!

  4. Hola Juliet,

    Doncs jo crec que t’equivoques amb la teua valoració. Tenim que ser objectius i adonar-nos que el nacionalisme a València no té més del 5 ó 6% d’afins en el millor dels casos. Un partit nacionalista mai ha pasat d’aixó i no té pinta que podera superar-ho a mig termini.
    Per tant, si estem parlant d’una coalició que vol superar el 15 ó el 20% dels vots, o que inclús s’està dien que podria superar el PSPV amb Oltra de candidata, no té més remei que creixer en el terreny del no-nacionalisme valencià.

    Tú parles se ser mes ambigu, de no dir ni sí ni no, però crec que aixó és un error. El nacionalisme no és una força neutral que apropa als afins i és neutral per a la resta, és una força que allunya a molta gent, i per aixó hi ha que actuar així.
    Hi ha molt votant potencial de Compromís que no vol votar a la coalició perque hi ha nacionalistes. Jo mateix vaig tindre molts problemes al 2011 perque no volia votar una coalició on el Bloc nacionalista forma majoritari però, en canvi, volia votar de totes totes a Ribó i a Oltra. Al final vaig votar Compromís, però molta gent no ho haurà fet pels mateixos problemes que he comentat.
    Amb una candidata que diu directament que no és nacionalista molta més gent s’aproparà a Compromís i eixe efecte allunyador que té el nacionalisme s’anul.larà casi completament. Asumir les idees més “descafeinades” del nacionalisme del Bloc i que siguen asumibles per casi tots (llengua, requisits linguístics, vertebració del territori, etc.) però danar a la coalició la clara etiqueta de esquerra alternativa és la fórmula de l’éxit. Assegures el 4-5% del vot del Bloc i creixes entre la joventut i els nuclis urbans, que és on es té que creixer.

    Per cert, crec que la penetració de Compromís en les comarques castellanoparlants de l’interior és important, amb la asumpció de la seua identitat castellanoparlant. És important, també, en zones castellanitzades com les ciutats de València o Alacant. Eixe és un altre muro que hi ha que derribar per aconseguir un éxit masiu.

    Salut,

  5. Ballester de Vinaròs
    4 Mai 2013

    Constato amb decepció que els castellans ens han fet caure també a natros en el seu parany.

    Senyors: no hi ha hagut mai, MAI, a la península iibérica cap altre nacionalisme digne d’aquest nom, més que el castellà. Sota l’eufemisme del nom “España”, s’hi ha vingut amagant des de sempre el seu projecte de Gran Castilla, comparable en tot al de la Gran Serbia o al de Grossdeutschland. Tots ells, al llarg de la seua història, nacionalismes excloents, aniquiladors de vides i cultures, de llengues i voluntats, expansionistes, predadors i violents. I lo nostre, com lo d’atres paisos de la periferia peninsular, no ha estat altra cosa que una heroica defensa de la nostra identitat com a poble. A no ser que cregessem que Tio Canya era un perillós activista nacionalista, clar.

    Només lo d’una minoría de catalans, amb la seua tontería fusteriana dels PPCC, i lo dels bascos amb Navarra, s’assemble mooooolt remotament al nacionalisme. Però molt, molt i molt remotament, per que en nacionalisme, lo de Castella els hi va anys llum al davant.

    Solament per posar un exemple, tots sabem que quan el ministre Wert va dir aquella barbaritat de que volía “españolizar a los niños catalanes”, el que de veres volía dir es que volía castellanitzar-los. I quan dic que tots ho sabem em referisc tant als que toquem a la Mediterrania, com als que están dalt de la meseta, tant als que estem per “españolizar/castellanizar” com pels “españolizadores/castellanizadores”.

    I evidentment, Mònica no es nacionalista, per que ací, en el nostre país, NO HO ES NINGÜ. Ni els que cometen l’error de pensar-se que sí que ho son. Aixina que deixem-nos de buscar polls a la mula d’una vegada i posem-nos a pencar.

    Endavant Mònica!!!

  6. Francesc
    4 Mai 2013

    En resposta a Pedro Fresco.

    Abans que pensar en l’estratègia per fer vots, cal pensar en què es pretén fer, tant amb el discurs com amb els vots. En aquest sentit, avançar sense explicitar sí que té sentit. Pretendre avançar de la mà de la negació, no.

    Però no només és imprudent pel que fa a les pretensions “nacionalistes” (en el bon sentit de la paraula, no en el sentit supremacista, que hem après del nazisme i del nacionalisme espanyol), sinó també pel que fa als fonaments mateixos d’una esquerra alternativa, que es pretén fonamentalment com a eina d’avenç cap a una societat més justa. Compromís puja en intenció de vot perquè conjura “nacionalisme” i justícia social, i totes dues coses cohabiten perquè la suma és coherent: és de justícia donar suport al nacionalisme de resistència. Molta gent que no és “nacionalista” votarà Compromís, tot sabent que aquesta donarà suport al “nacionalisme”, siga o no nacionalista. És molt senzill: el suport a Compromís augmenta a mesura que la catalanofòbia institucional i les altres formes d’injustícia social augmenten.

    Cal tenir cura d’evitar la negació i la confrontació de dos factors que, tant per conveniència com per racionalitat, poden i han d’anar lligats. Aquesta suma farà la força tant a València com a Mallorca, i aquesta força veritablement transformadora evidentment provocarà reaccions agressives (encara més) dels enemics (enemics tant del català, en totes ses formes, com de la justícia i cohesió social, en totes ses formes). La previsió d’aquestes reaccions, que podem intuir més fortes com més fort sigui el moviment de canvi, no ens ha de limitar ni dividir, sinó motivar-nos: anem per bon camí, ells ho saben, nosaltres ho sabem.

    Caldrà no ignorar, també, el procés constituent promulgat per Forcades i Oliveres. Saber llegir bé i integrar constructivament moviments com aquests, que vinculen racionalment “nacionalisme” i justícia social, és vital per Compromís.

    Salutacions des de Menorca.

  7. davonet
    31 Mai 2013

    certament, Juli, açò nostre va ser quasi amor a primera vista. quant al que planteges en esta entrada i arran dels comentaris que feu dani i tu, la resposta estarà en la pròxima legislatura.en parlem en el pròxim jardí, rep una abraçada.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 9 Abril 2013 by in Compromís.
%d bloggers like this: