eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El foc que crema la rosa

Deia Joan Fuster que només hi ha una manera seriosa de llegir, que és rellegir. Tot i que hi estic d’acord, m’aventuraria a afegir-hi un retoc: en haver passat un bon grapat d’anys. La perspectiva del pas del temps és la que fa que, en acarar-te a una obra que ja havies degustat, et parega nova de trinca. Ha canviat ella, has canviat tu i, també, ha canviat el món que li fa de referent. És eixa la sensació que m’ha provocat la relectura del clàssic d’Umberto Eco, El nom de la rosa, una gran novel·la, de base històrica i trama detectivesca, que t’atrapa en el seu univers de misteri mentres fa una crítica ferotge a la cúria eclesial i explica, amb pèls i senyals, la cruenta batalla pel poder que en l’alta edat mitjana es va produir en el si del cristianisme.

L'escriptor Umberto Eco

L’escriptor Umberto Eco

La primera ocasió en què em vaig immergir en les pàgines d’El nom de la rosa, jo era encara un adolescent que cursava tercer de Batxillerat, sense prou trellat per a entendre’n ni un borrall. Lògic, atesa la densitat dels continguts de la novel·la d’Eco. La veig llegir en el marc de l’assignatura de Literatura Espanyola i, a més, havíem de passar pel tràngol de fer un examen de comprensió del llibre, una de les pràctiques que, sens dubte, més ajuda l’alumnat a odiar la literatura. A mi em va eixir un examen horrible. Com he dit, a penes si havia pogut entendre la peripècia detectivesca del frare Guillem de Baskerville i l’aventura amorosa del jove Adso, el personatge narrador. Però tots els altres referents, quantiosos i fonamentals per a entendre’n el sentit, se’m van quedar absolutament velats.

Tot i això, i supose que per un intrincat i casual enllaç mnemotècnic, encara hui dia recorde les paraules que el professor d’aquella assignatura, de qui ometré convenientment el nom, usà com a colofó a l’intent d’explicació d’aquell llibre. Fent una mica d’ostentació, com volent-se posar a una altura que no li pertocava, ens va amollar en bon castellà, que jo traduïsc: “L’única cosa que no li perdone a Umberto Eco és que haja fet que el roín de la novel·la siga el monjo espanyol.” És clar, davant d’una asseveració tan estúpida, tan demagògica i tan gratuïta, rebé a canvi una forta adhesió per part de la major part del grup. No és que jo m’hi posicionara en contra, però cartesià com sempre he sigut, no vaig evitar preguntar-li per què deia això. I és ara, més de vint anys després, quan se’m fa fresca l’evasiva (i dessubstanciada) resposta que em va donar: “Podia haver fet que el roín fóra de qualsevol altre lloc.”

En flagrant contrast amb esta paupèrrima anàlisi, la segona lectura d’El nom de la rosa m’ha evidenciat que Umberto Eco hi reflecteix, entre molts altres temes, l’oposició entre una visió filosòfica i oberta de la vida, representada per les al·lusions a Aristòtil i Roger Bacon, per l’afany de saber i per la defensa del riure com un antídot contra la por; i una visió fosca i llòbrega, simbolitzada per la religiositat exacerbada i malaltissa, per la bogeria, per la por a la por i pel foc. El foc. El foc que ens remet a la Inquisició i a eixa afició quasi instintiva que han tingut a Castella de cremar llibres, persones i llengües (fa falta esmentar el Quixot i l’enigma Cervantes?). No és casual, en absolut, que l’incendi que devora la magnífica biblioteca de l’abadia on transcorre la història de què estem parlant s’origine, precisament, en la secció anomenada YSPANIA. Com tampoc no és casual, de cap de les maneres, que l’engendre que, per a Umberto Eco, millor represente l’afany de destrucció, l’odi al diferent, les tenebres en vida -dit en una única paraula, l’Anticrist-, siga un monjo procedent de la Castella profunda, cego i d’aparença quasi monstruosa.

A estes conclusions he pogut arribar, com dic, vint anys després d’aquella primera lectura (i entenc perfectament que no hi arribara aleshores, per la complexitat de l’obra). Col·lideixen tan rotundament amb la innecessària i desencertada sentència que ens va dedicar aquell professor, que ara, amb esta perspectiva de dos dècades, tinc clar que ell tampoc no n’havia entés ni un borrall. O és això, o és que estava fent nacionalisme castellanista barat. O les dos coses alhora. Sí, ben probablement era això últim.

Advertisements

3 comments on “El foc que crema la rosa

  1. Daniel Climent
    4 Març 2013

    Molt bo, Juli, molt bo.

    ¡I en la de coses en què es podia haver fixat aquell professor per fer-vos estimar el llibre! Però és que de bons professors de literatura ¡n’hi ha tan pocs! (de castellà o de valencià, tant se val): és lamentable la manca de formació literària que en tenen molts, sobretot de literatures que no siguen la de la seua llengua.

    ¡N’he conegut tants, de professors, i tan pocs que en saberen quelcom més dels mínims per passar l’oposició!
    I El nom de la rosa requereix molta formació, per entendre’l, o un bon professor per guiar-t’hi.

    En sentir parlar de la novel·la sempre em ve al cap el continu joc de noms que fa servir l’autor: Jorge de Burgos, cego, l’altra cara, la intolerant -com tu dius tan bé- d’un altre cego que en sabia, i molt, de literatura, Jorge Luis Borges, però que en lloc d’amagar-la la difonia. O Guillem de Baskerville, homenatge “en forquilla” a Guillem d’Ockam (franciscà, analític…) i a Sherlock Holmes (“El gos de Baskerville”; analític i deductiu). I el deixeble Adso, vicari temporal del Watson angles, deixeble i amic del protagonista. O les referències a les set trompetes de l’Apocalipsi, evocades per l’exigu franciscà refugiat a l’abadia. O la forma “a lo Conan Doyle – Sherlock Holmes” en què, només començar la novel·la descobreix el nom del cavall fugit, sense ni tan sols haver-lo vist.

    ¡Xé, quants records em duu la novel·la! Jo també l’he rellegida, crec que tres vegades, i potser tornaré a fer-ho.

    ¡I mira que té coses per enganxar a xiquets de tercer d’ESO: el laberint, les formes en què van morint els monjos, els inicis a la sexualitat d’Adso… Bo, ja veus, divagacions…

    • eljuliet
      5 Març 2013

      Moltíssimes gràcies, Daniel, per tots els comentaris que fas! És un honor poder aprendre tantes coses d’esta manera tan agradosa. Una abraçada!

      • Daniel Climent
        5 Març 2013

        Recorde, vagament, que en un dels números de la revista-llibre La Rella, una professora d’un institut feia una ressenya del llibre on es desvetllaven algunes de les “claus” amagades en El nom de la rosa. Crec que tinc eixe número per Mutxamel, a la casa on viu el meu fill, però ara mateix em costaria trobar-lo. I també recorde que tinc un opuscle que venia amb una de les edicions, “Postil·les al nom de la rosa”, crec que es dia; i estava fet -continue parlant de memòria- pel mateix Umberto Eco. Si ho trobe en alguna ocasió, faré per escannejar-ho i enviar-t’ho. Salut. I continua amb el blog!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 4 Març 2013 by in Literatura.
%d bloggers like this: