eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

De debats, parets i sobres

El Debat sobre l’Estat de la Nació que ha tingut lloc estos dies ens ha oferit una sèrie de clarícies. D’entrada, i com a lectura fonamental, ha sigut una demostració que el bipartidisme està en les seues hores més baixes (però encara en voran de pitjors). Rajoy, per molt que, al meu parer, es va erigir en vencedor davant de Rubalcaba (se’l veu còmode amb els 185 diputats que l’aplaudeixen diga el que diga), viu emparedat entre les dades reals de l’economia (que són nefastes) i la corrupció que els assola (que no és circumstancial, sinó sistèmica en el seu partit). El debat, doncs, va ser un baló d’oxigen per al president, gràcies a un pretés cara a cara amb l’oposició en què, en realitat, no hi havia cap opció per al seu contendent.

¿Que quién ha ido dónde?

¿Que quién ha ido dónde?

Perquè esta és l’altra cara de la moneda. Rubalcaba no pot ser oposició d’una oposició al seu antic govern, ja que esta aparent contradicció condueix a l’absurd. El PSOE va signar la seua sentència progressivament. Primer, cap a 2005, quan va decidir no punxar la bambolla immobiliària. Segon, cap a 2008, quan va decidir fer l’estruç i negar la crisi. I, finalment, cap a 2010, quan no es va atrevir a convocar eleccions i va optar per trair el seu electorat. Rubalcaba està tan vinculat a estes decisions com Zapatero, o com ho hauria estat Carme(n) Chacón o fins i tot Eduardo Madina. Esta successió de fets implica que l’argumentari del PSOE és fàcilment desmuntable amb el simple ús de dos sentències: “i vostés més” i “per què no ho van fer vostés?”. Això provoca, al meu parer, que Rubalcaba estiga tan emparedat com Rajoy, en este cas entre la seua herència enverinada i la traïció al seu electorat. D’altra banda, tots dos han de pagar per la reforma que feren, amb nocturnitat i traïdoria, de la Constitució, aquella que consagra que les persones són secundàries al pagament del deute i que els allunya indefectiblemente del carrer per a convertir-los en poc menys que polítics autistes desconnectats del món real.

Quant a la resta de participants, hi ha, com sempre, llums i ombres. De Cayo Lara cal destacar un discurs un poc entrebancat i excessivament llarg, la qual cosa va actuar en detriment del Plural que adjectiva el nom d’IU, per abusar del seu temps en la tribuna. Tot i això, la situació paupèrrima del PSOE els atorga el carrer i el comú de la ciutadania com a referència i com a suport, i això els facilita erigir-se’n portaveu. Alguna cosa semblant es podria dir de Compromís, i del discurs punyent, efectista i efectiu de Joan Baldoví. Les persones necessiten alguna cosa tan senzilla com algú que els represente al Congrés dels Diputats (trista paradoxa). I els partits que s’alineen en este bàndol tenen molt camí per recórrer. En el cas de la coalició valencianista, l’escenificació bastida per Baldoví a partir de quatre sobres “plens d’indignació” va recórrer la Xarxa com la pólvora, i va esdevenir un dels moments àlgids del debat.
Pel que fa als altres partits, de CiU podem afirmar que es fa evident que els urgeix un canvi radical de lideratge. Els dots dialèctics de Duran i Lleida són incontestables, però li ocorre una mica com al PP: és vore’l i associar-hi uns casos de corrupció que, en cap concepte, ajuden a confiar en esta democràcia. És este fet, unit als vaivens entre Unió i Convergència, el que explica, probablemente en la major part, la cessió de l’espectre electoral de CiU cap a ERC. A més, per descomptat, de les qualitats que, com a líder, atresora Oriol Junqueras i del bon discurs, clarament dirigit cap a on més benefici extrau, d’Alfred Bosch.
En este sentit, val la pena ressenyar el constrast que deu haver suposat per al PP l’intercanvi amb els partits bascos: amb el conflicte territorial situat a Catalunya, Rajoy només podia trobar una mica més d’oxigen si tirava de tòpics cap al PNB i Amaiur (el mateix es podria dir al revés). El falset amb què es van llançar algunes cantalades el president i l’orador abertzale, Iker Urbina, ve a reflectir una espècie de “temps mort” del qual obtenen beneficis electorals els uns i els altres, cadascun en el seu àmbit.
Em deixe per al final a Rosa Díez, que va incidir en aspectes una mica eteris per a la majoria de la població (com la refundació de l’estat i el reinici del procés constituent) i que, al meu entendre, va deixar passar l’opció de llançar-se sobre la jugular del PP i del PSOE i d’alinear-se sense ambages al costat dels ciutadans. En realitat, trobe que UPyD està passant per una espècie de crisi d’adolescència: mentre les seues bases voldrien ser una alternativa al sistema, els seus dirigents saben que són part (i garantia) del sistema. Però, en fi, mentre hi haja nacionalistes a qui tirar la culpa (del que siga), el discurs d’UPyD no correrà perill.

En definitiva, si juguem a trobar vencedor del debat, hem de buscar més enllà dels líders dels principals partits, en concret, entre els diputats que han actuat com a vectors del clam del carrer: Izquierda Plural, Compromís o ERC. I, si se’ns demana per les intervencions de Rajoy i Rubalcaba, diria que va véncer el primer, sobretot per demèrits del segon. L’alegria, però, solament li va durar una estona. Just fins que algú va anar a explicar-li que Luis Bárcenas havia anat a una notaria.

Advertisements

2 comments on “De debats, parets i sobres

  1. Daniel Climent
    23 febrer 2013

    Molt bona anàlisi, Juli. M’ha agradat molt.

  2. Pepe f
    27 febrer 2013

    Els dos grans partits, centralistes, estan de mal en pitjor, per no saber eixir de la crisi i per corruptes. Si l’UpyD de Rosa Diez arribarà al poder no seria distint perquè vénen dels mateixos mestres. El partit nacionalista de Catalunya CiU, tant temps en el poder, també caminen en corruptela, es coneix que el poder corromp. En el País Basc de moment pareix que s’alliberen. Potser serà el moment de l’alternança en el poder a la Comunitat Valenciana, no amb eixe tercer partit centralista UpyD, sinó amb un partit nacionalista o una conjunció de partits que és Coalició Compromis, a veure si ho fa millor.
    Com pertanys al BLOC, que és la tercera via, m’agradaria tindre contacte amb tu i que m’explicares unes coses.
    pepeobressevi@gmail.com.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 22 febrer 2013 by in Espanya.
%d bloggers like this: