eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Rajoy és bona persona

Entre les moltes virtuts que atresora la grandíssima pel·lícula de Clint Eastwood, Gran Torino, hi ha la de retratar com de difícils són les relacions entre un pare maniàtic i remugador i els seus fills. Esta línia temàtica, bàsica per a entendre el sentit del film, posa en evidència la falta de fluïdesa i de sinceritat en les relacions paternofilials en la societat occidental de hui dia, fet que es repeteix independentment de l’estrat social a què es pertanya: des de les classes benestants (en perill d’extinció, excepte les elits afins a uns certs partits polítics), fins a les més marginals (cada volta més massificades). Així doncs, entre la nostra col·lecció d’innumerables valors perduts, un dels principals és eixe: la comunicació entre generacions, cosa que ens fa ser uns autèntics desconeguts per als nostres pares i ser-ho igualment per als nostres fills.

Quiets tots els corruptes!

Quiets tots els corruptes!

En una ocasió, un bon amic em confessà que amb son pare –que sempre havia sigut un gran admirador de Harry el Brut– la comunicació no havia sigut mai precisament un camí de roses; i que només ara, devers a la vellea, havien pogut eliminar bona part de les reticències i dels prejuís que els interferien les converses. Tot i això, el meu amic també em reconeixia que estaven ben lluny de poder parlar amb tota franquesa i sinceritat, a la manera com, per exemple, ho féiem ell i jo, però ja celebrava que les coses hagueren arribat a aquell punt d’una certa concòrdia. Fins i tot –em contava–, ja podien parlar de política, quan abans era un tema tabú per a ells. Encara més: quan el PP va guanyar les eleccions generals de novembre del 2011, el pare, de conviccions profundament conservadores, es va atrevir a intentar consolar-lo. Diu el meu amic que li va dir: “Tu no patisques i fes cas a ton pare: Mariano Rajoy és bona persona.”

Ara, a penes catorze mesos després d’aquella data, crec que ja podem dir, sense greu perill d’equivocar-nos, que el pare del meu amic s’equivocava. Sí, s’equivocava. Mariano Rajoy havia demostrat fins ara que no era un bon polític. Que no sabia mesurar, a pesar de comptar amb un ingent equip d’assessors, els moments per a aparéixer en escena ni les paraules que havia de dir. Que no tenia carisma i que no sabia estar al costat de la ciutadania. Que preferia anar a mirar un partit de futbol a Ucraïna o a fumar un puro a Nova York, abans de buscar solucions als verdaders problemes de la població. Que no tenia necessitat d’escoltar el poble i que s’estimava més manar a colp de decret llei. Totes estes actuacions, en efecte, no parlaven gens bé de Rajoy com a polític, però encara estaven lluny de desmentir aquell auguri emés sobre les seues qualitats com a persona.

Tanmateix, els fets últims, els que ha denunciat el diari El País esta mateixa setmana, són els que determinen que, ausades, el pare del meu amic s’equivocava. Perquè Mariano Rajoy, com la resta de la cúpula del PP, es troba immers (això sí, presumptament) en la trama de finançament il·legal d’eixe partit. Però, tot i la nosa que esta revelació li deu provocar, el que realment fa sentir incòmode el president és la necessitat de donar explicacions… i no saber fer-ho prou bé. Ja els va passar l’any 2004, després de l’atemptat islamista a Madrid, quan van perdre les eleccions no tant per la participació espanyola a la guerra de l’Iraq, sinó, sobretot, pel reguitzell de mentires que van amollar a fi de disfressar l’evidència.

I ara els torna a passar igualet del tot: si Mariano Rajoy fóra innocent, si no tinguera res a amagar, si no haguera sigut beneficiari de cap pessic amb què, alegrement, els obsequiava Luis Bárcenas, ¿vostés no creuen que hauria eixit immediatament davant de l’opinió pública a negar-ho tot? ¿I que hauria parlat amb la calma i la rotunditat necessàries per a esclarir-ho tot ben esclarit? En canvi, en lloc d’això, vam haver d’assistir ahir a la pantomima d’intervenció de María Dolores de Cospedal, que ens va oferir un simulacre d’explicació amb més clevills que un edifici del pocavergonya de Santiago Calatrava, que és un arquitecte fluix en matemàtiques (sempre en calcula el cost per baix, el pobret) i que tributa a Suïssa (de què em sona eixe país, de què…?).

Qualsevol persona amb el mínim de dignitat, hauria actuat en conseqüència amb la gravetat dels fets que se li imputen i ja hauria presentat la dimissió i convocat eleccions. Una situació com esta seria completament insostenible als Estats Units, a la Gran Bretanya o a Alemanya, entre molts altres països de sòlida tradició democràtica. Però, per contra, ací pareix que tot siga acceptable, que tot ens ho acabem engolint. No obstant això, crec jo ara que, en este punt, també s’equivoquen: molta gent ja no està disposada a aguantar tota esta caspa, tota esta rància endogàmia que es creu invulnerable faça el que faça, tota esta casta de lladres que han destrossat la vida a mig país.

Diu el meu amic que son pare també deia que les persones no canvien mentre no passen fam. Doncs bé, ja en passen. Alguns, inclús, en passen tanta que es tiren balcó avall. El canvi ja està ací i en nosaltres recau l’obligació de fer que les coses siguen distintes. D’això, de les heroïcitats que cada u pot fer simplement dient prou als delinqüents del seu petit entorn, també parlava Gran Torino. Ha arribat l’hora. Diguem prou.

Advertisements

One comment on “Rajoy és bona persona

  1. Daniel Climent
    2 febrer 2013

    Molt bo, Juli.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 1 febrer 2013 by in Espanya.
%d bloggers like this: