eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Espanya, el símbol perdut

Deia l’escriptor Giuseppe Tomasi di Lampedusa, autor de la cèlebre novel·la Il Gattopardo, que «els paradisos són sempre paradisos perduts». Esta tesi, que va recrear igualment el mallorquí Llorenç Villalonga en la també magnífica novel·la Bearn, o la sala de les nines, manté que els humans només som capaços de valorar com cal un període, un espai, un context, quan el perdem. Sense la pèrdua, doncs, no hi ha paradís, sil·logisme que genera una sensació realment inquietant i aparentment (només aparentment) contradictòria: ¿l’únic paradís que havia estat al nostre abast és el que ja és inabastable? Sens dubte, la nostàlgia i la mitificació subconscient del passat (que ens fa seleccionar passatges memorables i desestimar els poc significatius) hi exerceixen un paper fonamental. Però no és sobrer subratllar que els temps que deixem arrere (des de la tendra infantesa jugant al camp, fins a les vesprades inacabables fent esport, passant per les primeres passejades per la Glorieta) continuen mantenint un halo que els fa especials, si no captivadors.

Hispània

Hispània

No obstant tot això, quan perdem un paradís, mai no deixem de ser-ne almenys una mica propietaris. És a dir, el paradís ja no existeix, però continua sent nostre. Amb els símbols, però, açò últim ja no passa: quan perdem un símbol, deixa de ser nostre, ho deixa de ser completament, i passa a ser usat en contra nostra. En concret, en este escrit, vull parlar d’un símbol perdut, un símbol perdut per a sempre, un símbol al qual hem renunciat i que hem deixat en mans de l’enemic: Espanya. I, per a il·lustrar el que diré, començaré citant unes paraules de la Crònica del nostre rei fundador, Jaume I, que també ens deuen semblar inquietants: «Nós feim la primera cosa per Déu, la segona per salvar Espanya.»

Veritat que resulta inquietant que el nostre rei mitificat, allà pel segle XIII, ja parlara d’ofrenar glòries a Espanya? O és que aquell concepte d’Espanya no és el mateix que l’actual? Sens dubte, és així. D’acord amb les tesis que planteja l’Institut de Nova Història, en l’edat mitjana el terme Espanya (derivat, com sabem, de la veu Hispània, probablement d’origen fenici, que al·ludia a tota la península Ibèrica i que venia a significar ‘terra de conills’) era usat, com a topònim aglutinador, per a referir-se a les terres d’Aragó, Catalunya, Mallorca i València, sota un mateix monarca però amb una ordenació pròpia.

Era, salvant les distàncies, el mateix ús que podem fer hui dia del terme Europa. De fet, els qui nacionalment ens considerem d’una nació diferent de l’espanyola, solem refugiar-nos en el gran paraigua europeu, i ho fem amb tota lògica. La veu Espanya (no parle de l’estat, és clar), des del tomb dels segles XV i XVI i especialment a partir del XVIII, és un concepte que ha anat metamorfosant-se. I, cada volta, ha anat assolint un abast més restrictiu. D’encabir un conjunt de pobles, de cultures i de llengües diferents, unides pel vincle geogràfic de la península Ibèrica (i, suposem, per les plagues de conills), va anar passant a simbolitzar les ànsies frustrades de grandesa d’una ruïnosa Gran Castella, just el que és Espanya a hores d’ara. És, doncs, contra eixa percepció contra la que alguns ens rebel·lem: contra eixe estat que continua ancorat en la restauració borbònica del XIX (que vivan las cadenas!) i que continua veent en la diversitat un perill que cal piconar.

Com podem observar, doncs, el nacionalisme imperialista espanyol va anar fent, al llarg dels segles, una apropiació indeguda del nom Espanya. Un símbol que representava tots els pobles peninsulars va passar a ser el pseudònim de la Gran Castella. I açò, que a hores d’ara ens pot semblar una mica rocambolesc, resulta que ho podem comprovar in situ et in tempo si ens fixem en la denominació de la llengua castellana: ¿ens hem adonat de com perseveren en l’intent de dir-ne espanyol i esborrar tota al·lusió a castellà? Pensem-ho: per què en la Constitució espanyola de 1978 parlen de llengua castellana i, en canvi, en la Constitució europea de 2004 fan un ús privatiu i excloent de llengua espanyola? ¿Som capaços de vore com pretenen apropiar-se ara, també indegudament, d’un altre símbol? El castellà no és l’única llengua espanyola, com tampoc no és l’única llengua romànica derivada del llatí, de la mateixa manera que la llengua anglesa no és l’única llengua britànica, o que l’alemany, per molt que siga la llengua de la principal potència econòmica de la UE, no és l’única llengua europea. Les llengües espanyoles són o haurien de ser les que es parlen o es parlaven en l’antiga Hispània i, per tant, farien referència a un conjunt geogràfic (no polític), com també ho era la Romània i ho són les illes britàniques o el continent europeu.

Que es perda un símbol (una bandera, un himne, una figura històrica…), a pesar que és un fet irreversible, no implica cap tragèdia, perquè no és difícil trobar-ne un altre que el substituïsca. Però si el símbol perdut no només ens és arrabassat, sinó que també és buidat de significat i usat contra nosaltres, és quan tornem a trobar-nos abocats a una nova situació inquietant: com podem defendre’ns del que fórem sense atacar el que som? Podem discernir entre el nom suplantat i qui el suplanta?

Advertisements

4 comments on “Espanya, el símbol perdut

  1. Daniel Climent
    10 gener 2013

    Per a fer-nos pensar; per tant, bo. Una cosa només: també Alfonso VI de Castella es feia dir “Imperatur totius Hispaniae”; ¿Com casar això amb el que diu Jaume I?

  2. Seti I
    10 gener 2013

    Ves fiant-te tu del que diuen els de INH… més coneguts com “bilbenyistes” o “bilbenyisme”, cerca a la xarxa aquests termes i entendràs el perquè

    • eljuliet
      11 gener 2013

      No, si no me’n refie. De fet, crec que han trobat la seua paradeta i, com més sucre, més dolç (i el cas és que un poc ja empalaga). Tanmateix, en este cas, trobe que la interpretació que donen aporta llum a la cita de la Crònica.

  3. Al
    30 gener 2013

    No crec que calgui recórrer a l’INH… És clar que Espanya es referia a Hispània, és a dir, a la Península Ibèrica sencera. Que Portugal no sigui Espanya és una cosa que no sé si entendrien Jaume I i Alfons VI de Lleó, rei, per cert, que ja mostrava una voluntat supremacista respecte la resta de territoris peninsulars en pretendre’s emperador de tota Espanya (i per tant, segons ell, per damunt de la resta de sobirans hispànics).

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 gener 2013 by in Història.
%d bloggers like this: