eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El valencià que ensenyem

Fa molt de temps, quan llegia l’excel·lent dietari Mentre parlem, de l’escriptor valencià Enric Sòria, se’m van quedar gravades a foc unes paraules que, més o menys, deien així: «Nosaltres ens ho manegem entre una parla empobrida i poc usada i, això sí, una profusa quantitat de diccionaris.» Sens dubte, podem afirmar sense temor d’equivocar-nos que, a hores d’ara, disposem al nostre abast d’un model de llengua formal acurat i precís, vàlid per a qualsevol àmbit del coneixement, sustentat en bona part per tots els treballs lexicogràfics i gramaticals a què al·ludia l’escriptor d’Oliva. Això és ja tot un èxit per a una llengua minoritària com el valencià, que pateix els sotracs inherents a totes les que tenen un nombre modest de parlants, però també els inherents a governs destructius i malintencionats com els del PP, capaços de perpetrar una llei linguocida amb la fredor cínica i l’entonació assossegada del més inic dels assassins. No obstant això, la presència d’un model formal apte no garanteix que es revertisca la situació de depauperació en què malviu el valencià al carrer. Però, almenys, convindrem que tampoc no hauria d’agreujar-la.

Menys regles i més valencià

Menys regles i més valencià

Tradicionalment, en el sistema educatiu de l’estat espanyol s’han ensenyat llengües com si no haguérem de baixar mai del registre formal al col·loquial. Tant fa que s’ensenye castellà, valencià o anglés: s’obvia que més del 90% de les nostres produccions comunicatives s’adscriuen a contextos informals i orals, de manera que es relega l’expressió parlada i els deixos típics d’eixe àmbit, a canvi de privilegiar els models privatius dels nivells formals i solemnes, com si passàrem la vida fent conferències o impartint lliçons magistrals.

En el cas del valencià, este desequilibri genera un mal de molt difícil solució. Mentre que en llengües normals l’adquisició del registre col·loquial s’aconsegueix a través sobretot de l’ús habitual, però també del consum de cinema, música o televisió, en qualsevol llengua minoritzada, entre les quals hem de comptar el valencià, l’adquisició d’este model de parla passa necessàriament per incloure’l també en el sistema educatiu. No podem, per tant, desentendre’ns d’eixa part fonamental de l’aprenentatge de la nostra llengua i deixar-la en mans d’una hipotètica immersió, perquè això tal volta és possible en poblacions de l’Alcoià, les Marines, la Plana, la Ribera o la Safor, però no ho és ni al Cap i Casal, ni a l’Alacantí, ni al Vinalopó, ni encara menys al Baix Segura o a Utiel-Requena.

En este sentit, cal que ens conscienciem que ensenyar valencià no és una actuació paral·lela a ensenyar castellà ni anglés. Si en estes últimes l’objectiu principal és polir els vicis dels parlants o fornir els aprenents inicials d’uns rudiments sobre els quals continuar desenvolupant l’aprenentatge, en el cas del valencià cal que assumim que l’objectiu primer que ens hem de plantejar és crear nous parlants. Esta afirmació, mantinguda per mestres com Abelard Saragossà o Brauli Montoya, sovint queda soterrada davall dels mals hàbits docents adquirits, entre els quals les explicacions gramaticals, les successions de regles i excepcions, i les inacabables llistes de paraules formen un maremàgnum que invita l’aprenent, inexorablement, a dedicar-se a altres menesters i deixar de banda el valencià.

Però, ras i clar: com es poden crear nous parlants? D’entrada, cal subratllar que l’aprenentatge de qualsevol llengua hauria de ser una porta oberta a ampliar els horitzons de l’aprenent: relacionar-se amb més persones, conéixer un altre país, endinsar-se en una cultura diferent de la pròpia, viure experiències noves… Tot això s’aconsegueix arran d’un aprenentatge positiu, en què se situen en primer lloc les habilitats orals, la capacitat, en definitiva, d’interactuar des del primer moment i oblidar-se completament de les estretors de les regles gramaticals.

Quin sentit té, per tant, ensenyar a classe exclusivament una paraula com doncs, si no és aplicable en l’àmbit col·loquial, mentre al carrer va desapareixent la forma *pos en benefici del castellà *pues? No propose que s’haja d’acceptar *pos en registres formals, sinó que també s’ensenye i es reivindique per a contextos col·loquials. Igualment, caldria qüestionar algunes altres opcions lingüístiques, de difícil encaix en la parla quotidiana. Per què es prioritza dues si dos és perfecte? Per què es renuncia als tres graus locatius (este-eixe-aquell) per tal d’incorporar un sistema binari (aquest-aquell) que no representa la nostra manera de segmentar el món? Per què ensenyem les formes avui o vuit si ni tan sols sabem pronunciar-les bé? Per què ens entestem a anomenar les lletres com a ela, ema, erra, si eixa –a final en oriental és neutra i ací es diu de natural ele, eme, erre? Per què no ensenyem els xiquets que la tz de utilitzar, realitzar o similars sona com la s de casa? Per què no els ensenyem que metge, gener o platja tenen el mateix so que apareix dos voltes en Magic Johnson i que en anglés sí que saben pronunciar?

De la mateixa manera, cal desmitificar les preteses bondats d’algunes regles gramaticals. Les dicotomies entre a i en davant de lloc o entre per i per a davant d’infinitiu són un clar exemple de norma irrellevant que fa perdre el temps de docents i aprenents. O l’ensenyament de la dièresi, que, com tantes altres qüestions, s’ha orientat sempre a crear nous professors de llengua, i no nous usuaris. Per això, podem trobar fàcilment persones que saben que lluïsme i proïsme duen dièresi perquè són una excepció a l’estalvi que diu que les paraules que adjunten un lexema acabat en vocal als sufixos –isme, –ista no en duen, a pesar que la necessitarien; però serà molt més difícil trobar persones que sàpien què signifiquen eixes dos paraules. O, per acabar amb esta succinta repassada de normes absurdes, l’inefable canvi i caiguda de preposicions, una aberració que parteix d’un plantejament fet per Pompeu Fabra inicialment sobre huit verbs, i que s’ha aplicat amb contundència irreflexiva i miliciana. Com es pot pretendre que el parlant normal d’una llengua qualsevol canvie naturalment de preposició en funció de la categoria morfològica del sintagma subsegüent? És a dir: com es pot pretendre que un parlant, quan s’expressa en un context col·loquial, siga capaç de dir estic d’acord amb això, però no a fer-ho ja, ni tampoc ø que ens supervise ningú?

En definitiva, totes estes normes sovint han sigut explicades de manera restrictiva, com a l’única opció possible. La gramàtica més purista pot ser vàlida (i ho és) per a confegir un model de llengua formal apte per a qualsevol llenguatge d’especialitat o per a produccions solemnes. Però no ho és, no ho pot ser, per a l’àmbit col·loquial. Per a este últim tipus de comunicacions, necessitem una llengua viva, que entronque amb el model de parla existent, que no genere rebuig entre els valencianoparlants i que faça que l’aprenent se senta còmode i acceptat en interactuar, i que no siga vist com un estrany. Eixa sensació, indubtablement, el faria renunciar a tornar a intentar-ho. I, per tant, hauríem fracassat en el nostre objectiu primer i ineludible: crear nous parlants. Per a il·lustrar-ho, em tornen a vindre al cap unes altres paraules d’Enric Sòria, tristament lúcides: «En últim extrem, el grau màxim de purificació és el suïcidi.» Esperem no haver d’arribar a comprovar-ho.

Anuncis

12 comments on “El valencià que ensenyem

  1. Foraca
    19 Desembre 2012

    La veritat és que estic bastant d’acord amb la idea proposada. Supose que en el fons també pensava això però l’article obri la perspectiva amb el fet de posar-li nom al concepte, això de crear nous parlants en comptes de nous mestres. Moltes voltes és frustrant veure excel·lents alumnes en el domini de la llengua però que amb total certesa en acabat l’examen mai no tornaran a usar el valencià. En realitat són bons memoritzant i potser coneixien les regles fins i tot millor que el mestre però això només els servirà per a aprovar tests. I potser eixe tipus d’ensenyament serveix per a lingüistes que podrien fer classes a la universitat però no per a aquells que el que pretenen realment és l’expansió de la normalització del valencià. El mètode tradicional acaba per ser contraproduent.

    Es molt fàcil trobar sovint professors o filòlegs en general, molt convençuts i militants, però que
    arriben al bar i són incapaços de mantenir-se en valencià davant del cambrer. Per tant, tanta teoria a l’aula que després no s’aplica és molt trist de veure. Afortunadament això, amb el canvi generacional anirà canviant. Si no a les aules de secundària, almenys a les de filologia caldria fer tallers d’assertivitat lingüística. Hi ha molta gent que ho té clar però no sap com fer-ho, i és normal en l’entorn que hi ha, amb tanta pressió. Sempre és recomanable conéixer gent de la resta del territori catalanoparlant per contrastar punts de vista i ser conscients de la riquesa lingüística de la varietat, anar a la UCE de Prada [www.uce.cat], i els tallers de Ferran Suay [www.tallers.cat]. Cadascú necessitarà el seu moment i la seua ‘excusa’, però estaria bé que els mestres (i ciutadans en general) que ixen ara de la universitat no tingueren eixe problema.

  2. Abelard
    20 Desembre 2012

    Gràcies, Juli, per explicar que l’ensenyament del valencià ha de contindre, com a part bàsica, la comunicació quotidiana, i per mostrar que hi han regles negatives.
    Lligc totes les teues reflexions, que m’aprofiten per a estar al dia en política, perquè confie en les teues intepretacions. ¡Bon Nadal!
    Abelard

  3. eljuliet
    20 Desembre 2012

    Moltes gràcies, Foraca i Abelard, per col·laborar en este debat i per les vostres paraules de reforç.
    Una abraçada!

  4. Daniel Climent
    21 Desembre 2012

    Em sume als agraïments i a les interpretacions; ¡tant de bó que hi haguera suficients mestres i professors “de valencià”, professors de futurs professors, i autors de llibres de text que es replantejaren l’ensenyament en el camí que apunteu!.

    Però potser per aconseguir això caldria reconfigurar la formació del professorat; i en el cas que estem parlant, no deixar-la en mans de filòlegs i didactes “de saló”, sinó de professors amb reconegut èxit docent i capaços d’ensenyar a ensenyar.

    La filologia (o la física, les matemàtiques…) són una cosa diferent de la docència “de” eixes matèries, com el periodisme va més enllà de l’aprenentatge de la redacció.

    Però em tem que mentre la docència no tinga caràcter substantiu, ni reconeixement acadèmic, i siga considerada només una mena de refregit de “matèries”, psicologia i pedagogia, i donada per experts en eixos camps i no en la docència, doncs acabarem per acceptar com a inevitable la col·lecció de fracasos a que ja estem acostumant-nos. Crec.
    Daniel Climent

  5. Miquel Boronat Cogollos
    21 Desembre 2012

    Un apunt molt interessant i que toca unes quantes de les qüestions que més maregen els parlants, sobretot les que els porten a dubtar d’ells mateixos com a parlants d’una llengua.

    I una petita esmena: si no vaig errat *pos no desapareix «en detriment» del castellà *pues sinó «en benefici».

    • eljuliet
      21 Desembre 2012

      Gràcies també per l’esmena. Ja està corregit!

  6. eljuliet
    21 Desembre 2012

    Gràcies, Daniel i Miquel, per les vostres paraules i la vostra col·laboració per a fer un poquet més gran este modest blog. Daniel, vaig tindre el goig de vore’t anit a Punt 2, és a dir, a Nou 2. Com sempre, un privilegi escoltar-te.
    Una abraçada als dos!

  7. Speaking Valencian
    22 Desembre 2012

    Espere que el que dius tinga ressò i, en conseqüència, efecte en les persones que influïxen en com s’aprén i com s’estudia el valencià. Les idees que exposes entropessen amb ortodòxies i inèrcies molt arrelades, però crec que cada vegada més gent les compartix; a poc a poc, aniran girant el timó del barco del valencià cap a una bona direcció. A voltes u té la impressió que anem cap a un iceberg.

  8. David
    26 Desembre 2012

    El que dius es tracta d’un tema recurrent entre els qui ensenyem valencià, però moltes vegades no es tracta solament de la complexitat de les regles de la seua normativa -que alguna s’hauria d’alleugerir una mica-.

    Ara bé, pensem què passa en una llengua tan consolidada com és l’espanyol: presenta algunes regles força complexes d’aprendre i d’explicar (excepcions en l’accentuació, o bé, la passiva reflexiva, o bé alguns casos del objecte directe amb la preposició ‘a’, o bé amb l`ús de les preposicions amb verbs transitius, o la neutralització de ‘le’ en funció de complement directe, etc.) que ni els mateixos castellanoparlants coneixen…
    No obstant això, ningú es para a plantejar-se no parlar la llengua per la complexitat de les regles, sinó que s’enorgulleixen amb un tant cofoi ‘el español que és muy rico’…

    En fi, sempre he pensat que en un context favorable i decidit, sempre les regles de la normativa esdevé un fet secundari. Això no lleva que ens hi trobem en un moment crític en l’ús del valencià en zones com ara la comarca de les Valls del Vinalopó on jo he detectat canvis de llengua entre els pares més joves i els fills -fet autènticament catastròfic-, o bé els qui no han canviat molts han acceptat els barbarismes quan parlen normalment en valencià sense cap canvi: mantxar (embrutar), Nochebuena, Nochevieja, salpicar, limpiar, ‘jodido’, sacar, llevar (portar), etc. Davant aquest fet, per molt senzill que els hi presentes la gramàtica, si decideixen no emprar-la, no ho faran, i molt menys quan s’adrecen a una persona castellanoparlant.

    Per aquesta raó, n’estic convençut que sense una campanya conjunta, i desconnotada ideològicament tant com es puga, per part de tota la societat i a tots els nivells, perquè en cas contrari la cosa en algunes comarques és una mera qüestió de temps que acabem tots parlant espanyol amb recialles d’una llengua antiga que ja gairebé ningú parlarà.

  9. Josep Lacreu
    26 Desembre 2012

    Et felicite, Juli, pel teu article. Crec que fas una reflexió molt lúcida sobre la problemàtica de l’ensenyament del valencià, però que caldria estendre a molts altres àmbits, com els mitjans de comunicació, la producció literària (on els personatges, tot sovint, queden desnaturalitzats en diàlegs plastificats) i, sobretot, la mateixa normativa lingüística, alambinada i inabastable per a la gran majoria de parlants.

    • eljuliet
      28 Desembre 2012

      Speaking, David, Josep, vos agraïsc molt també la vostra aportació. Quant als personatges literaris, no hi puc estar més d’acord. Fa temps que preferisc llegir traduccions simplement per això, perquè els personatges “valencians” d’autors valencians solen ser radicalment inversemblants. Usen un registre lingüístic específic (que podem batejar com a “literari de personatge valencià”) i del tot inassumible.
      Una abraçada!

  10. Foraca
    30 Desembre 2012

    A la columna “Un tast de català”, del diari Ara, es va comentar l’article el 21 de desembre:
    http://www.ara.cat/premium/opinio/normativa-pro-autoestima_0_832716759.html
    [Cal tenir un compte premium per llegir l’article]

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 19 Desembre 2012 by in Llengua.
%d bloggers like this: