eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El dret a la ignorància

El ministre d’Educació José Ignacio Wert, que es va fer famós fa unes setmanes per afirmar, en una rauxa desbordada de sinceritat, que volia espanyolitzar els xiquets catalans, acaba de perpetrar un avantprojecte de llei d’educació que respon, una vegada més, al mateix propòsit que s’han plantejat sempre des de Madrid: convertir Espanya en una gran Castella. Pobra i inculta com un niu de rates, però castellana. L’avantprojecte presentat pel fatal ministre de cognom germànic i pàl·lida pigmentació (bé podia demanar cita en la clínica on Zaplana es posava moreno), amb la discreta i letal col·laboració del lobby episcopal, incideix, una altra volta, en l’ànsia de destruir tot allò que no siga furibundament castellà, amb un accent especial si la cosa va de llengües.

U més u, dos.

U més u, dos.

L’extermini dels codis lingüístics és una de les aficions favorites dels imperialistes castellans. No en van tindre prou amb el que feren a Amèrica (això que celebren cada 12 d’octubre), ni amb la quasi desaparició de l’aragonés i de l’asturià a la península. Tampoc no en tenen prou amb la insistent depauperació a què sotmeten el seu propi idioma, cada volta més pobre fonèticament (ni elle, ni ve baixa, ni hac aspirada, ni esses en posició final de síl·laba…), però, això sí, amb la eñe en tots els teclats. No, no tenen prou amb tot això. Cada poc temps, en general cada volta que la dreta més carpetovetònica fa com si governara, redoblen els esforços per foragitar-nos i fer-nos dimitir de la nostra identitat per a adoptar la seua.

Ja sabem que en eixa aniquilació el PP no camina sol. Ara compta amb el suport increbantable d’algun partit que va de nou i és més vell que la naftalina dels armaris de les nostres besàvies. A més, també reben el vistiplau i els beneplàcits de la cúria eclesial, que continua detectant negocis lucratius allà on el PP posa el punt de mira. És això, justament, el que es deriva d’eixe avantprojecte: fer el caldo gros a les escoles privades, que es voran beneficiades econòmicament si no s’imparteix prou castellà a les públiques. A més, aprofitant l’avinentesa, es reforçarà l’assignatura de religió catòlica i es potenciarà el somni humit dels nostres bisbes: escolars anant a missa de dotze cada diumenge com a símptoma d’una societat perfectament cohesionada per una única religió i una única llengua.

Al marge d’ironies, és en esta qüestió, la cohesió social, on el prisma del PP i de tots els neojacobinistes falla més que una escopeta de fira. Acostumats a ser com són, confonen la cohesió amb la uniformització, i això fa que vegen la riquesa cultural i idiomàtica com un dèficit, i no com un benefici. Per a ells, el gran objectiu és desenvolupar el mite de la gran Castella, amb les minories anorreades. Obvien que en les societats bilingües, a pesar de la diglòssia imperant, la convivència al carrer entre els parlants de llengües diverses sol ser molt menys conflictiva que no entre els polítics, que veuen en el fet lingüístic un graner de vots malgrat la factura en forma de desvertebració social que després cal pagar. És a dir, menteixen impunement quan insinuen que al País Basc, Galícia o Catalunya (o, en menor grau, a Navarra, les Illes Balears o el País Valencià) el castellà està en perill, però això els fa guanyar vots i titulars en el seu entorn castellanocèntric. Saben, igual que sabem, que l’única conflictivitat lingüística s’atia contra la llengua xicoteta, contra la que tot just s’esforça per respirar mentre ells reclamen que es parle cristià i les dents els xerriquen.

Però tant els fa. Emparats en l’opinió de pretesos intel·lectuals, el nom dels quals m’estime més no esmentar per no estar jo a l’altura d’ells, argüeixen el criteri del dret dels pares a decidir la llengua d’escolarització dels fills. Argument fal·laç, perquè dóna preeminència al dret dels pares per damunt del dels fills i, sobretot, perquè, en realitat, és un dret que n’arrabassa un altre de superior: el dret dels fills al coneixement i a decidir en el futur la llengua que vulguen utilitzar segons el context. És a dir: un sistema monolingüe de facto, on les llengües no castellanes tinguen un paper merament subsidiari, limita considerablement els drets dels xiquets. No és només que s’enfrontaran a moltes més dificultats que no els altres per a aprendre terceres o quartes llengües; ni que tindran molt més complicat l’accés a la funció pública perquè no coneixeran les llengües oficials del seu territori. És que, sobretot, no podran triar, mai de la vida, en cap context, entre cap llengua, perquè només en sabran una.

Eixe és el dret que defenen acarnissadament. El dret a ser uns ignorants.

Anuncis

One comment on “El dret a la ignorància

  1. El tio Viny
    13 Desembre 2012

    WERTGONYA!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 10 Desembre 2012 by in Llengua.
%d bloggers like this: