eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Un fracàs de CiU?

El dia després de les eleccions catalanes més importants de la història, ens hem alçat assetjats per una idea-força que serà repetida fins a l’extenuació: CiU ha fracassat. Alguns ho diran amb un posat més solemne; d’altres, amb més bilis i vocabulari barroer. Però tots, tots, obviaran fer una anàlisi a l’altura de les circumstàncies, sobretot, perquè no els convé. L’objectiu plantejat per Artur Mas, com a resposta a la reivindicació del poble català el passat 11 de Setembre, ha passat la prova de les urnes i el resultat obtingut mereix ser disseccionat al detall, i no quedar-nos amb la façana ni amb lectures esbiaixades. És evident que el candidat de CiU pretenia assolir el que ell anomenà una «majoria excepcional». Sens dubte, en eixe aspecte, i només en eixe, cal dir que no han reeixit. Això es pot considerar un fracàs? Doncs depén de com es mire, però m’estime més no gastar paraules tan absolutes quan la realitat és tan calidoscòpica.

Artur Mas i Oriol Junqueras, president i cap de l'oposició

Artur Mas i Oriol Junqueras, president i cap de l’oposició

Anem per faena: les eleccions d’ahir van registrar un índex de participació altíssim, de quasi el 70%, quan en 2010 tot just va superar el 58%. Això ha suposat que hi ha votat mig milió de persones més que no ara fa dos anys. Estes dades indiquen diàfanament la importància que han assolit estos comicis per a la societat catalana, que els ha entesos com una mena de plebiscit. És per això que el resultat determinat per les urnes té hui un valor superior, molt més legítim i legitimador que el derivat de la consulta de 2010. A partir d’este fet, podem penetrar en els ets i els uts de les xifres electorals.

D’entrada, ens centrarem en el clar vencedor amb 50 escons i més d’1.110.000 vots: Convergència i Unió. CiU, això sí, a pesar de l’increment de participació, ha perdut 90.000 vots i 12 escons respecte a 2010 i passa d’un 38,4% a un 30,7% de vot. És una pèrdua significativa, que no oculta un castic per la política de retalls que han hagut d’emprendre. Però, sobretot, demostra un transvasament més que revelador cap a la segona força en estes eleccions i, de retop, la gran vencedora: ERC. Esquerra ha obtingut 21 escons, més del doble que ara fa dos anys, i 496.000 vots, quasi 280.000 vots més. Amb eixes dades, s’ha erigit en cap de l’oposició i rep, de part de la societat catalana, la missió de ser la garantia del procés sobiranista. És eixa la lectura més ajustada a realitat: els catalans que volen fer ús del dret d’autodeterminació estimen que ERC ha de ser la barana, el tutor o la safanòria (agafeu la metàfora que considereu més adient) que impedisca que, per res del món, el procés iniciat amb la passada Diada decaiga.

En el front contrari cal agrupar els tres partits castellanòfils, els que, amb més o menys ímpetu, han declarat l’amor etern i la subordinació a Madrid i a l’Espanya castellanocèntrica imperant: PSC, PP i C’s. És cert que el PSC no mereix caure sensu stricto en el mateix sac que els altres dos, però també és cert que és la seua pusil·lanimitat la que més els hi aproxima. El PSC ha obtingut, com auguràvem, uns mals resultats: ha perdut 50.000 vots i ha passat del 18,4% al 14,4%. La caiguda és gran, però menor de la que preveien algunes enquestes, de manera que han aconseguit atenuar una mica la sensació d’hecatombe que els planava per damunt del cap. Pel que fa al PP, a pesar del que diuen els seus altaveus mediàtics, ha assolit un resultat simplement acceptable. Ha guanyat 84.000 vots, però pràcticament es queda igual en percentatge: per davall del 13%. Dins d’este sector, és el partit jacobinista C’s el que trenca el motle i obté un resultat molt bo: triplica representació, guanya 175.000 votants i passa d’un 3,4% a un 7,6% en percentatge. Cal retindre momentàniament esta dada, la del percentatge: C’s, fins ara, s’havia fet el seu lloc en la política catalana gràcies a un sistema electoral molt més just que no el nostre. Amb un 3,4% del vot, ací, al País Valencià, s’haurien quedat fora del Parlament (recordem que el Bloc es quedà sense representació en dos ocasions amb un 4,6% i un 4,8% del vot) i, ben probablement, la paradeta se’ls hauria enderrocat, perquè no haurien aguantat tants anys d’extraparlamentarisme. Per a tancar esta línia d’anàlisi, destacarem que la suma d’escons de tots tres partits és de 48 (20 PSC, 19 PP, 9 C’s). Si ens fixem, dos menys que CiU tota sola. I, si ens fixem encara més, un menys que ara fa dos anys (28, 18 i 3), quan en sumaven 49. Es pot considerar, doncs, un fracàs el resultat de CiU si tota sola suma més escons que el front unionista?

Per a acabar l’anàlisi centrada en els partits, farem esment del bon resultat obtingut per ICV i les CUP. Els primers tornen a assolir el major registre de la seua història: 13 escons. Amb 359.000 vots, n’han arreplegat 124.000 més que en 2010 i han augmentat el percentatge fins a fregar el 10%. Tot i que no podem situar-los clarament en el pol sobiranista, ICV sí que està a favor del referèndum i, segons diversos estudis, no menys de la mitat del seu electorat es declara independentista. En el cas de les CUP, eixe debat el tenen més que superat. La força d’esta formació, que entra amb 3 escons i un 3,5% del vot, fins ara se circumscrivia a l’àmbit municipal, però ara esdevindrà un nou actant per al procés que ha de conduir Catalunya cap a l’estat propi.

Una vegada analitzats els resultats de cada partit amb representació, valorem en quina situació queda el debat sobiranista. Cal subratllar ací una qüestió cabdal: fins ahir, el Parlament català estava compost per 14 diputats independentistes (els 10 d’ERC i els 4 de Solidaritat) i per 121 que no ho eren o, almenys, no ho portaven en el programa. Recordem-ho: CiU no havia assumit la independència com a una reivindicació pròpia fins a estes eleccions. La mesura estrella de CiU el 2010 era el pacte fiscal amb Madrid, pacte fracassat (ací sí, fracassat, sense ambages) per l’immobilisme (econòmic i sobretot ideològic) de Mariano Rajoy. Doncs bé: des d’anit, eixa correlació ha canviat de cap a cap i de manera aclaparadora. Ara, n’hi ha 74 d’independentistes (CiU, ERC i les CUP) contra 48 d’unionistes. A banda, si es vol, podem comptabilitzar els 13 d’ICV, partidaris, això sí, del referèndum d’autodeterminació i més pròxims als postulats favorables a la independència. Si parlem de vots i de percentatges, ens trobem que els primers sumen vora 1.800.000 vots (afegint-hi Solidaritat). Mentre que els segons en sumen 1.350.000 (si hi incorporem els xenòfobs de PxC). Dividim, si volem (que seria massa dividir), els vots d’ICV en dos parts iguals i assumim que és eixa, a hores d’ara, la distància entre els uns i els altres: un 57% contra un 43% i prop de mig milió de votants. No pareix poca cosa, realment.

En definitiva, com veem, tota esta allau de dades permet la possibilitat de múltiples interpretacions. Probablement no ens equivocarem si pensem que en CiU s’han quedat un poc desquallats i que en volien més. Però sí que ens equivocarem si som tan curts de vista i de gambals per a qualificar el seu resultat de fracàs. La composició del nou Parlament de Catalunya està més legitimada que mai gràcies a una participació històrica. La llegenda de l’espanyolisme latent, que era com un monstre que, aletargat, esperava el moment idoni per a fer-se present i anorrear el catalanisme, s’ha demostrat incerta. Ni amb el major índex de participació de l’últim quart de segle, els unionistes no han pujat en escons, sinó que n’han baixat un. Per contra, els qui defenen clarament i sense pors el procés sobiranista constitueixen una sòlida majoria, que, a més, es veu reforçada per un fet que convé ressaltar: tant el president electe, Artur Mas, com el cap de l’oposició, Oriol Junqueras, són obertament independentistes. La principal visibilitat de l’oposició, per tant, no ha recaigut en un partit en desfeta constant (el PSC), ni en un partit que fa de l’odi a Catalunya la seua bandera (el PP). En això, potser cal remarcar-ho, Catalunya i Euskadi tornen a caminar de la mà.

Anuncis

3 comments on “Un fracàs de CiU?

  1. ValencianCountry
    26 Novembre 2012

    Molt bon analisi eljuliet pero no oblidem que la segona forca en vots no es ERC sino PSC que trau, no ho recorde be, entre 40000 i 50000 vots mes que ERC. Jo crec que es una dada important que no se’t deuria d’escapar.

    Salut!

    • eljuliet
      26 Novembre 2012

      Exacte, tens raó, i ací ho faig constar. Crec que en són uns 33.000 més. Gràcies per l’apunt!

  2. Convidat de Pedra
    27 Novembre 2012

    Del costat sobiranista està clar, tot i que, ja des del mateix diumenge al vespre, la Brunete Mediàtica s’ha llançat com una bandada de llops a declarar el projecte fracassat recolzant-se en els (relatius) mals resultats d’Artur Mas. Ara, el dia a dia és el problema, anar gestionant el país dins d’un estat fracassat conduït per en Rajoy, a punt de suplicar el rescat i amb les dades econòmiques, i el seu reflex social, que tothom sap. Ja els arribarà, a ells també, el càstig, que al País Valencià serà doble, per la Generalitat i per la gestió a l’estat. (Espere que, quan arribe el moment, no ens agafe a nosaltres amb la casa sense endreçar!)

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 26 Novembre 2012 by in Catalunya.
%d bloggers like this: