eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Tornem a la caverna

Segons el mite de la caverna platònic, els humans vivien esclavitzats, captius i immobilitzats dintre d’una cova, amb l’única il·luminació d’un foc que tenien a l’esquena i que projectava en les parets de la caverna les ombres del que s’esdevenia darrere d’ells. Eixa era la seua única relació amb el món: les ombres. I amb les ombres es quedaven, perquè les creien veraces i l’únic món possible. I també perquè temien l’exterior i la claredat de la llum del sol. La caverna platònica, que molts segles més tard va reprendre magistralment José Saramago en la novel·la homònima per a simbolitzar la decadència de la manera de viure dels nostres iaios, ens havia arribat a paréixer, a hores d’ara, una referència passada, d’un altre temps. Però només ens ha calgut un any del PP en el govern de Madrid per a trobar-nos que la caverna de Plató no és, ara i ací, un constructe al·legòric i difús, sinó una certesa mundana i quotidiana: és el nostre nou estil de vida, l’estil de vida que ens imposa, cada dia un poquet més, el partit que ens governa (és una manera de parlar) des de Madrid i que ens flagel·la (és una metàfora, però per poc) des de València.

La igualtat d'oportunitats vista pel PP

La igualtat d’oportunitats vista pel PP

Perquè, ¿som conscients de com ha canviat la nostra vida en només un any, just el temps que fa que Mariano Rajoy es va convertir en el nou inquilí de la Moncloa? En som conscients? Som conscients de com ens ha fet retrocedir el PP en tan poc de temps? No em centraré ací en la qüestió econòmica, perquè ja sabem que la conjuntura és estreta (per dir-ho eufemísticament), que estem intervinguts de facto i que fa mesos, molts mesos, que Espanya és la riota, la indignació i la preocupació d’Europa i del món sencer. Per això, ací vull canviar de caire i enfocar l’anàlisi des d’un punt de vista social, per demostrar que la nostra vida és ara, per raons ideològiques i no econòmiques, molt més precària que no abans. En açò han tingut molt a vore les actuacions d’un ministre que, almenys fins ara, solia estar ben considerat: Alberto Ruiz Gallardón.

L’exalcalde de Madrid ha emprés unes reformes que només pretenen fer més pregon l’avenc que separa rics i pobres. Perquè aplicar unes taxes desorbitades al sistema judicial només serveix per a impedir l’accés a la justícia a qui no siga ric. Què farà ara un treballador despatxat injustament? S’aventurarà a gastar-se 500 euros que no té en un procés que no sap si guanyarà? O què farà una dona que, per la raó que siga, vol separar-se del seu home i no té 3.000 euros per a iniciar els tràmits? Quantes dones aguantaran, per tant, dins d’un entorn destructiu perquè no poden assumir eixos costos? Per si se’ns havia oblidat qui eren, el PP torna a fer evident que, per a ells, la família catòlica tradicional és un tòtem invulnerable i inflexible. Tant els fa que en alguns casos acabe sent pitjor que una presó.

Però la gratuïtat de les decisions del PP en el govern va molt més enllà i interfereix en les coses més sagrades. Quina necessitat real hi havia de dificultar els casos d’avortament fins a l’extrem? Per què es torna a establir una línia entre qui pot pagar-se una operació a l’estranger i qui no? Vull dir-ho més clarament: què guanya el PP d’impedir que una dona, o una família, puga avortar quan eixa opció siga la més raonable? Què guanyen condemnant a la infelicitat (o, en el millor dels casos, a una felicitat incompleta) les mares que es vegen en la dolorosa tessitura d’haver d’interrompre l’embaràs? Tant els costa permetre a les persones senzilles que puguen viure ses vides sense ingerències?

Perquè és eixe, en definitiva, el retrocés que estem sofrint. No és prou que l’educació pública estiga per terra, que l’hagen deixada sense professors, sense beques i sense recursos. No és prou que la sanitat pública estiga ofegada, que no es pague a les farmàcies, que el personal mèdic faça més hores de les recomanables. No és prou que s’hagen desmantellat els serveis socials, que les famílies amb persones dependents estiguen vivint sense cap recolzament públic. No és prou que continuen privilegiant els bancs i donant l’esquena a les persones, mentre perpetren pallassades com la nova llei per a evitar desnonaments, indigna i indignant, que només pretén fer competir els pobres de solemnitat a vore qui de tots acaba sent el més desgraciat i pot accedir a la moratòria.

No, no és només tot això. És que, fins i tot quan no hi ha per enmig l’excusa de la crisi, l’estafa de la crisi, el PP aplica la ideologia, la seua ideologia cavernícola, i condemna els pobres a una vida de pobres per a ells i per a sos fills, els condemna a una justícia inaccessible, al silenci dels derrotats, a la presó dels maltractadors, a la infelicitat suprema d’haver de criar un fill no desitjat per la raó que siga. A este punt hem arribat. Al punt on ens voldrien vore per sempre més, perquè no som rics com ells, ni venim de bona família com ells, ni estem instal·lats en el poder com ells. A este punt hem tornat: a la caverna més llòbrega i angoixosa.

Advertisements

One comment on “Tornem a la caverna

  1. Álvaro
    23 Novembre 2012

    Només puc dir: amèn.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 23 Novembre 2012 by in Espanya.
%d bloggers like this: