eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

El PSOE s’ensorra

Si hi ha un partit polític que protagonitza la història d’Espanya des que jo comence a tenir consciència dels telediaris, eixe és el PSOE. Durant dècades, ha sigut una de les dos potes sobre les quals ha descansat l’equilibri polític de l’estat espanyol. En el PSOE ha convergit molta gent: des de socialistes convençuts i honestos, fins a persones sense una ideologia ferma, passant per molts altres que els elegien com a mal menor. Però el temps pareix que ho rovelle tot, i aquell partit brillant, que atresora el cim de vots de la feble democràcia espanyola amb més d’onze milions, ara es troba en franca decadència: va passar del 44% de vots en 2008, al 30% en 2011 i al 23% actual segons moltes enquestes.

Un senyor fent pràctiques de traducció castellà-èuscar, sense èxit

Un senyor fent pràctiques de traducció castellà-èuscar, sense èxit

En la segona legislatura de Zapatero rau la clau fonamental (però no l’única) per a entendre-ho: un govern que es traeix a si mateix i als votants (als convençuts i als que passaven per allí) i que deixa la caixa espanyola plena de teranyines. No, no sóc maniqueu ni vull ser-ho: l’afonament econòmic de l’estat no recau només en les mans de l’últim gabinet socialista, això faltava. Bé sabem que la bèstia sorgeix de la Llei del Sòl impulsada per un tal Aznar, que és qui l’alimenta fins que la fa ben gran; i és després quan a Zapatero se li’n va de les mans i ens devora, com tan pedagògicament ens ho ha demostrat Jordi Èvole en Salvados.

No obstant això, com argüisc, la situació actual del PSOE no s’explica només per l’horripilant gestió econòmica de l’estat: cal apuntar unes altres raons, com ara les lluites internes entre famílies que, almenys des de fa vint anys, els consumeixen i els fan arraconar algunes de les personalitats més valuoses per a evitar enlluernar les mediocres. En eixes picabaralles ridícules, han caigut noms rellevants com Josep Borrell, Joan Ignasi Pla o Jorge Alarte. Però, sobretot, ha caigut la capacitat d’eixe partit d’analitzar l’evolució social i de respondre-hi com toca. El PSOE, des de fa temps, té el peu canviat, és una institució paralitzada davant dels esdeveniments socials, com si no tinguera cap fórmula adequada per a entendre els anhels de la ciutadania i defendre’ls.

El PSOE, de fet, ha arribat a un punt tal que podem dir que és un partit que s’absté. Que s’absté fins a l’absurd. Això va fer el PSC quan al Parlament de Catalunya debatien sobre la necessitat de convocar un referèndum d’independència. Això va fer el PSPV quan a les Corts Valencianes el delegat Fabra va portar a col·lació la mesura, demagògica i ridícula, de reduir els diputats valencians de 99 a 79. I això ha fet la mateixa federació valenciana quan, ara fa pocs dies, el partit dels imputats proposava, atenció, deixar sense subvencions els partits i les associacions que dugueren en el nom l’expressió “País Valencià”. Doncs sí, senyores i senyors: el PSPV també es va abstindre! ¿És o no és absurd no tenir opinió sobre una mesura que atempta contra el teu propi nom?

El pròxim cap de setmana hi ha eleccions autonòmiques a Galícia i Euskadi. I el propvinent 25 de novembre, a Catalunya. L’escanyolida quota de poder que conserva el PSOE, deguda més aïna a errades de l’adversari (com les de Javier Arenas, per negar-se a debatre amb Griñán i Valderas en Canal Sur, o Francisco Álvarez Cascos, per l’envit de convocar eleccions mig any després de guanyar-les), està a punt de patir una solsida que la deixarà encara més escarransida: a Galícia, les enquestes els situen amb una pèrdua de 10 punts percentuals (del 31% de vot passarien al 21%); i a Euskadi, la davallada encara és major (del 30% al 18%). Encara que això no resulta gens estrany: en terres gallegues estan esguitats per assumptes de corrupció; mentre que al País Basc, on es presenten amb un lema tan ridícul i txoni com «Estamos a lo que hay que estar», han patit un gran desgast per haver assolit la lehendakaritza de la mà del PP, després de negar-ho fins a la sacietat. D’altra banda, a Catalunya, han descendit en intenció directa de vot des de més d’un 10% fins a un exigu 3%. I tot apunta que les eleccions del 25 de novembre els deixaran pelant de fred i amb el partit fracturat. Prou serà si mantenen una vintena dels vint-i-huit escons que tenen ara.

Per a acabar-ho de reblar, el PSPV (¿fa o no fa riure referir-se encara al PSOE valencià amb eixe nom?), segons l’enquesta d’El País del passat 9 d’Octubre, baixa a nivells impensables fa pocs anys, quan pareixia que el seu sòl es trobava en el 33%. Doncs no, ni el 33%, ni el 28% de les últimes autonòmiques: menys d’un 20% i escarbant encara en cerca d’una més fonda capa freàtica. Mentrestant, Compromís, més a prop que mai amb un 14% de vot, esmola la destral per a protagonitzar el sorpasso i liderar com toca un canvi de govern que faça recuperar la dignitat a la Generalitat Valenciana i al poble valencià. Esperem vore-ho.

Anuncis

2 comments on “El PSOE s’ensorra

  1. Convidat de Pedra
    16 Octubre 2012

    … i no hi ha renovació generacional, els falten quadres, van fent la viu-viu amb les engrunes que el PP els llança en forma de càrrecs i sous com a “lleial” oposició… (D’altra banda, el PP té tots els números per a anar també pel camí del pedregar, si UPyD no els salva.)

    Sincerament espere que els de Compromís ja vagen tenint clar què faran el dia que toque governar, perquè si no, que Déu nos guard!

  2. Retroenllaç: Un fracàs de CiU? | eljuliet

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 16 Octubre 2012 by in Espanya.
%d bloggers like this: