eljuliet

Un Bloc Compromés amb el País Valencià

Els germans catalans se’n van

Els germans catalans se’n van. Així ho han dit vora milió i mig de persones en la Diada, amb una expressió tan massiva i pacífica que han deixat mig món bocabadat i admirat. L’altre mig, o bé no té accés als mitjans de comunicació, o bé viu a Espanya. L’estat efervescent que viuen els catalans ens palesa com hauria de ser en realitat la relació entre els polítics i el poble: aquells no són pastors, sinó simples encarregats. I estos no són ramat, sinó un col·lectiu que pren decisions. Ara, per tant, els polítics, en tant que encarregats, han d’agafar el mandat del poble i dur-lo avant.

Catalunya, nou estat d’Europa

Això sí: Catalunya juga la partida de la seua independència en el tauler internacional. A Europa i als EUA sobretot. Si no es deixen coaccionar per ridícules amenaces (com ara, que serien expulsats de l’euro o que el Barça no tindria contra qui jugar), Catalunya podrà muntar al vagó dels pobles que lluiten per la seua plenitud nacional a hores d’ara, juntament amb Escòcia, el Quebec i, d’ací a poques setmanes, en concret el dia després de les eleccions del 21 d’octubre, Euskadi.

Pel que fa a Espanya, cal tindre clar que no s’han d’esperar miracles. Espanya farà el que millor sap fer: odiar. Odiar tot allò que parega europeu, pacífic i educat. Odiar tot allò que no siga rabiosament castellà. Espanya no donarà el braç a tòrcer, sinó que farà tots els possibles per obstaculitzar un procés d’alliberament nacional plantejat des de la més absoluta i escrupolosa civilitat. Les primeres mostres, òbviament, ens les han donades els mitjans patris, encapçalats per eixa Televisió Espanyola que va deixar la notícia de la manifestació en cinqué lloc en el telediari de la nit de l’11S. Com es noten els nous temps, com es nota el retorn a la caverna. I també ens les han donades els polítics: des del silenci de Rajoy (que és la millor opció que pot prendre, atesos els destarifos que diu quan parla), fins a la diplomàtica bel·ligerància de Rubalcaba (que ara va i demana coherència a Artur Mas, com si en el PSOE saberen què és això).

I com quedem nosaltres, els valencians, davant de tot açò? Prestigiosos sociòlegs, com l’amic Vicent Flor, no auguren bones prediccions, ja que la independència de Catalunya provocaria una exacerbació del nacionalisme espanyol (difícil d’exacerbar més, tot s’ha de dir) que cauria imponderablement sobre nosaltres. Tanmateix, al meu parer, alguns aspectes ens permetrien no ser tan pessimistes. Per començar, cal subratllar que el moviment sobiranista ha crescut a Catalunya no tant per motius lingüístics o culturals, sinó sobretot socioeconòmics. Eixos mateixos motius, agreujats tantíssim per la crisi, els compartim ací, al País Valencià, on ja sense vergonya, fins i tot l’Associació Valenciana d’Empresaris reivindica insistentment que s’acabe l’espoli fiscal i que obtinguem un finançament just. Ja sabem que no els faran cas. Però és que, a més a més, en una hipotètica Espanya sense Catalunya (ni Euskadi), l’espoli contra nosaltres haurà de ser necessàriament més gran, com també seran més grans i constants els atacs al valencià, a la nostra cultura i, ja voreu com no m’equivoque, inclús a l’accent que tenim quan parlem castellà.

En eixe context, el poble, el nostre poble, reaccionarà. Com de fet, ja ha començat a fer-ho, després de tots els desgavells perpetrats per Camps, Fabres i companyia. És ben cert que parlar d’independència per al País Valencià a hores d’ara pot semblar quasi una broma. Però és que, si fem memòria, abans de les eleccions de maig del 2011, pareixia una broma imaginar-se un partit nacionalista valencià com Compromís en les Corts Valencianes. I no diguem ja com ens hauríem rigut si algú ens haguera avançat, fa només un any, que algunes enquestes donarien a eixe partit valencianista més d’un 15% de vot en l’actualitat.

El futur està per escriure. Els germans catalans se’n van i ja han començat a redactar les primeres línies d’eixe avenir tan pròxim que serà capítol gloriós de la seua història. Nosaltres, mentrestant, en prenem nota i ens alineem, com no podia ser de cap altra manera, amb el mig món que els mira bocabadats i admirats.

Anuncis

4 comments on “Els germans catalans se’n van

  1. dazorin
    13 Setembre 2012

    Hola Juli, en relació a la no acceptació a tràmit de la ILP de les emissions de TV3 al País Valencià: “De res van servir les 651.000 signatures presentades a la ILP: Madrid no vol més llengua que el castellà”, http://bit.ly/QJlvD6, vaig fer una aportació que crec que està en la línia del teu post i de la faena que tenim per endavant si volem encetar aquest camí:

    Hi som cabuts i no defallim, però hem de ser conscients d’algunes evidències i reflexions:

    1. El valencià és majoritàriament espanyol. Se’n sent. S’identifica i exerceix: parla castellà, no sent cap interés pel català, la seua bandera és l’espanyola, els seus polítics són de partits nacionals espanyols i les seues seleccions són espanyoles.

    2. El valencià no és català. El sentiment ha quallat. El secessionisme interessat des de fa anys i panys s’ha fet realitat. És un fet que sura al subconscient col·lectiu. Per tant, tot acostament d’identificació està connotat de “nacionalisme” i per tant, negatiu. (Ells no són nacionalistes!)

    3. Les identitats reflecteixen l’estat polític. Les institucions valencianes sempre han estat projeccions de les espanyoles. Un polític valencià sempre ha de preguntar a Madrid què ha de fer.

    4. També han quallat els tòpics més rancis i erronis de la sociologia sobre la identitat, el sentiment, l’estètica i la llengua. Tenir tots els periòdics, ràdios i tv que vénen de Madrid són la punta de llança per desprestigiar la diferència, trobar inútil altra llengua, sempre es veurà com un cost afegit o si més no com un perill. (TV3 es veu com una imposició, colonització, imperialisme… i no com una riquesa. Són l’enemic dels seus valors.)

    5. El valencià valencianoparlant i conscienciat de formar part d’una comunitat social i lingüística històrica de la Mediterrània (PV, Cat. i Balears) s’hi troba incomunicada, fraccionada i arraconada. Esdevé una minoria fins i tot als pobles i ciutats catalanoparlants. A les capitals més importants, s’arracona i es desprestigia. No té veu política, ni força social.

    Tot i això, els qui no ens sentim així, continuem vivint i exercint de l’altra valencianitat.
    http://on.fb.me/QHHzMf

  2. Álvaro
    13 Setembre 2012

    Primer de tot, he de dir que m’ha agradat l’article.
    Els dies abans de la manifestació m’ho estava rumiant, davant la possibilitat que Catalunya s’independitze, seria grandiós i motiu de celebració a tot el territori de la nostra llengua (l’únic que aquí ens tocarà ser clandestins quan se’n vagen els germans).
    L’altre dia ho parlava amb un professor a la universitat, al dia següent de la massiva i clamorosa manifestació, i tot eren preguntes que com ens ho prendrem aquí. Podríem, com ben bé dius en el teu article, mirar-ho negativament, on augmentarà el nacionalisme espanyol i continuarem donant glòries a Espanya.
    Però el fet que l’opressió cresca i ara que tenim burgesia industrial, tampoc no en sé massa sobre això que estic dient, espere que també cresca el sentiment valencianista i ens mirem com han fet al nord. Crec que ja ho deia Joan Maragall “les lumières viennent du nord”, és a dir, “les llums venen del nord”, de França en aquell temps, on tot enlluernava en la cultura.
    Ara ens ho hem d’aplicar els valencians i continuar fent País, el País Valencià com han fet els catalans, agermanant-nos en la llengua i aconseguint una reciprocitat total, cosa que amb Espanya no aconseguirem, ja que no fan cas ni al nostre president del seu propi partit quan defensava TV3 o el Corredor Mediterrani.
    A poc a poc, la gent se n’adonarà i el País Valencià deixarà de ser vell i caspós. Passarà a ser jove, a tenir futur, un futur nostre, en la nostra llengua i en llibretat. Sí, pot ser m’he passat d’optimista, més que Juli en el seu article, però cal ser-ho per continuar lluitant; si no ho fem així, haurem perdut l’oportunitat de continuar somiant i construint el nostre país.
    Ara, ens cal esperar què faran els catalans, què aran els escosesos, què faran els quebequesos (que, per cert, van atemptar contra la líder del partit sobiranista), etc. Com ens ho mirarem realment valencians, catalans del nord, balears i els aragonesos orientals?
    Ens esperen uns dies històrics i ben emotius!

    PS: Sent haver-me estés massa amb aquest comentari!

  3. Convidat de Pedra
    13 Setembre 2012

    M’agrada l’anàlisi, i m’agrada el to positiu. Sobran, però, els “hipotètics” i algun condicional. La cosa va de veres, i el to positiu ha de mudar en feina constructiva, els condicionals en futurs immediats i en presents. I nosaltres?, eufòrics perquè els valencians del nord, gent seriosa i ordenada (i educada!) estan a tocar de la llibertat. No tenim més remei que creure en el nostre poble, també Ebre avall.

  4. Anna
    16 Setembre 2012

    Fa uns dies, envoltada d’estelades i càntics (i amb la música d’Obrint Pas apel•lant els meus sentits) vaig pensar en tu, Juli. Ni la xafogor anguniosa ni la marea de gent aplegada al centre de Barcelona, aconseguiren llevar el somriure de cap dels manifestants que, extasiats, cridaven llibertat. Els protagonistes foren variadíssims: nadons, xiquets i xiquetes, adolescents, adults, gent gran i ben gran. Gent amb bagatges i procedències diverses, units en un pensament: la independència. I eixa és la grandesa del poble català que, estimant-se, integra (i enamora!) els nouvinguts.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Information

This entry was posted on 13 Setembre 2012 by in Catalunya.
%d bloggers like this: