Estocolm – València

El comportament humà és un misteri. O, tal volta, el misteri és que encara no hàgem aprés a conéixer-lo o, almenys, a interpretar-ne les pautes. Després d’haver llegit l’obra de Stieg Larsson, Els homes que no estimaven les dones, m’ha tornat a rondar pel cap l’aparent paradoxa que és la síndrome d’Estocolm. Què pot passar per la ment dels humans per a acabar empatitzant amb el nostre segrestador? Por, submissió, misèria, admiració… Tot un còctel de sentiments que anul·len la nostra sofisticada racionalitat i que ens situen de dret davant dels instints més viscerals, tantes voltes sufocats.

Els homes que no estimaven les dones, d’Stieg Larsson

La síndrome d’Estocolm, datada com a tal el 1973, sempre s’ha considerat una patologia individual, un estrany emmirallament de l’ostatge amb el segrestador. Però, ¿és possible que es reprenga aquesta actitud en un comportament social? D’alguna manera, en són un exemple avant la lettre l’Espanya que cridava «vivan las cadenas» al començament del segle XIX, amb la restauració de l’absolutisme; així com les novel·les futuristes de mitjan segle XX, com 1984 de George Orwell, que plantegen una mena d’alienació molt pròxima a la síndrome d’Estocolm: el miratge de creure que servir els interessos del líder et fa sentir com si fores ell.

No obstant això, com bé sabem, els règims absolutistes i dictatorials (recordem que el concepte del Gran Germà ideat per Orwell en 1984 estava inspirat en Stalin) tendeixen a desaparéixer. Ara és molt més efectiva la subtilitat, la democràcia derivada en megalomania. En aquest context, la síndrome d’Estocolm es converteix en una altra cosa: emmirallats en el líder, ja no és que vulguem servir-lo (que també), sinó que ens creem conduir lluents Ferraris blaus, navegar en magnífics velers, inaugurar estrambòtics edificis i lluir trages d’alt disseny. En aquest context, la síndrome d’Estocolm es converteix en la nostra pròpia patologia social, en la nostra malaltia feta de por, de submissió, de misèria i d’admiració al líder que s’aprofita de nosaltres, mentre nosaltres ho acceptem gojosos.

En aquest context, la síndrome d’Estocolm es converteix en la síndrome de València.